La força moral catalana. Votem NO sense por
La reforma de l’Estatut d’Autonomia es una llei que ha de ser negociada i aprovada per dues parts: la Catalunya autònoma i les Corts Generals d’Espanya. Les parts no estan obligades a acceptar de qualsevol manera un contracte. Tan sols hi ha contracte pot ser si ambdues part hi estan d’acord. Però una cosa es negociar-ne la millora dins dels principis de la Constitució, i una altra ser objecte de lluita política pel poder i acusat i perseguit polític del nacionalisme únic castellà d’estat desfermat, que mai no ha volgut ni ha acceptat ( ni el 77-78 ) el reconeixement de les altres nacionalitats ni la Constitució de 1978. La degueren firmar i aprovar per parar el cop i pensant que després en ser majoria ja farien el que voldrien. No pot ser que després de 28 anys de Democràcia i de nacionalitats i dret d’autonomia, encara ens tractin tant com mai d’enemics,de lladres i d’estrangers. A Espanya hi ha com a mínim quatre nacionalitats i quatre nacionalismes propis i això es la realitat i això es la Constitució. No podem acceptar un tracte fet sota pressió i guerra nacional, amenaça, falsa acusació, linxament, xantatge i en estat d’indefensió. No pot ser que les institucions generals o particulars d’altres regions i nacionalitats que en aquestes circumstàncies havien de sortir-hi al pas i defensar-nos en tot allò que era de Dret i com a nacionals iguals, també es constitueixin en acusadors i jutges i part, se’n rentin les mans o se les freguin, o amaguin el cap fent el típic “ jo no, jo no; aquells, aquells”, senyalant-nos. Moltes primeres autoritats generals han fomentat la guerra nacional i la catalanofòbia. Els diputats i els partits també podien haver parat les coses i tornar l’estatut a casa però no s’hi han atrevit, “hauria estat ofensiu per a Espanya”, i Catalunya com sempre, havia d’abaixar el cap i demanar perdó. Per això cal que siguem els ciutadans qui parem aquesta pena, votant NO.
I això ho demano dintre de la normalitat democràtica i del procediment de reforma establert per l’art 56 de l’Estatut vigent L’ Estatut d’autonomia de 1979 al “ Títol Quart.Reforma de l’Estatut. Article 56.- diu:
- La reforma de l’Estatut (Art. 147.3 || 152.2 CE) s’ajustarà al següent procediment:
- La iniciativa de la reforma correspondrà al Consell Executiu o Govern de la Generalitat, al Parlamement de Catalunya a proposta d’una cinquena part dels seus diputats o a les Corts Generals.
- La proposta de la reforma requerirà, en tot cas, l’aprovació del Parlament de Catalunya per majoria dedues terceres parts, l’aprovació de les Corts Generals mitjançant Llei Orgànica i, finalment, el referèndum positiu dels electors.
- Si la proposta de reforma no és aprovada pel Parlament de Catalunya o per les Corts Generals, o no és refermada mitjançant referèndum pel cos electoral, no podrà ésser sotmesa novament al debat i votació del Parlament fins que haurà transcorregut un any.”
No es cert que si el poble català digués no i desaprovés l’Estatut de Madrid ens quedariem amb el del 79 per molts anys i sense remei, ens negarien el pa i la sal,( amenaces ) i empitjorarien les nostres relacions amb el Govern Central i els altres pobles d’Espanya. Si no l’aprovem, podrem tornar a presentar un projecte de reforma a debat i aprovació del Parlament i després a les Corts Generals en el termini d’un any; i la iniciativa de reforma es del nostre Parlament. Si votem NO ( i el desaprovem ) tornarem a posar la millora i reforma de l’Estatut de Catalunya en mans del nou Parlament que haurem d’elegir la tardor vinent. I els Govern central i les Corts Generals estan obligats a bengovernar igual per a tots. No es terrible dir No, sinó normal, convenient i necessari.
Per altra part el nou Estatut que ens proposen , al meu entendre, no porta una major qualitat d’autonomia política i financera i de vida nacional que el de 1979. Essencialment no canvia cap de les coses que calia arreglar, i ho deixa tot allà mateix. Si ho pensem, la raò de ser de l’Estatut es establir i regular l’autonomia nacional o regional de Catalunya respecte de Castella / Espanya. Més paraules i més articles no vol pas dir ni salt qualitatiu, ni garantia d’autonomia, ni igualtat de tracte, ni temps nous. No es una qüestió de quantitat sinó de Dret i de reconeixement, respecte i qualitat. Potser tan sols en un punt important es superior; quan estableix que coneixer el català, a Catalunya, també es un deure per a tots. El títol de drets i deures no es res de nou perquè ja els tenim a la Constitució. Les competències exclusives importants com ara d’ordenació del territori, urbanisme i habitatge ja les tenim des del 79, i no és segur que no hi perdem coses. I encara més, penso que el millor estatut dels països catalans i les nacionalitats no castellanes, es encara la ignorada Constitució de 1978, i que no es pas Catalunya qui fa la guerra nacional espanyola.
L’única manera que tenim d’aturar tot això i de canviar el sentit de les coses es fer una revolució moral dels catalans; fer un “Jo acuso. Nosaltres acusem” de Dret al nacionalisme espanyol. No es pot combatre l’aznarisme / falangisme i la perversió moral que promouen, donant-los la raò i fent-se esclaus, adictes o escolanets seus. La nova majoria de les Corts Generals del 14 d’abril de 2004 s’ha quedat en un “postaznarisme indolent”, incapaç fins ara de promoure el Dret i de – amb la Constitució a la mà – parar els peus, lligar de mans, desautotitzar moralment, aïllar, dissoldre i desmuntar el totalitarisme espanyol.
Desaprovem aquest fracàs de Catalunya i de la Democràcia espanyola. Tornem-lo a casa.
Bescanó, 10 de juny de 2006.
Signat: Jordi Carrera
