Govern avorrit?
He llegit l’article de Salvador Cardús a l’AVUI del 8 de desembre, i francament m’han sorprès algunes consideracions que fa l’autor. Les reflexions de Cardús són, sens dubte, un dels més importants referents sobre la política catalana en clau nacional, tant per la claredat de plantejaments com per la sagacitat amb que els sol observar. És precisament per aquestes raons que m’ha sorprès trobar en el mencionat article observacions d’un matís que no havia advertit t mai en les seves reflexions sobre el cas. Una d’elles és l’ús que fa de la figura Govern Avorrit amb la qual sembla que es qüestioni l’activitat futura del govern de la Generalitat. M’ha sorprès, sobretot, perquè mai havia observat en els articles de Cardús l’ús de figures retòriques tant imprecises com aquesta. Retoricisme amb el qual alguns, diguem-ne perspicaços, comentaristes polítics han volgut batejar el nou govern de la Generalitat, figura enginyosa i sorneguera però que, a la fi, no ve a significar res aplicat al context. Comentaristes que amb l’ús d’un lèxic presumptament càustic només demostren que, o bé són incapaços de comprendre allò del que xamullen, o que no s’atreveixen a opinar-ne amb franquesa, preferint emboscar-se en la ironia, sempre més fàcil d’esmenar si es dona el cas d’haver de rectificar. Perquè, què deu venir a significar això de govern avorrit? Des de quan els ciutadans votem polítics perquè formin governs que ens diverteixin? Els governs poden ser eficaços o ineficaços, competents o incompetents… Però divertits o avorrits? Això, si no fos que els espavilats comunicadors el que pretenen és presentar-nos al nou govern com una colla d’amigatxos sense gaire lucidesa que es reunirien per fer-la petar i a veure com s’ho poden fer. És aquest el significat que volen dissimular els inventors de la figura al titllar el nou de govern d’avorrit? S’amaga darrera d’aquesta frase la voluntat de presentar-nos al nou govern com una colla de maldestres incapaços de fer-se càrrec de les responsabilitats que han assumit? Si aquesta és la intenció cal anomenar les coses pel seu nom i deixar-se de graciosos neologismes, a risc, es clar, de perdre amistats, i potser alguna possible sinecura? O potser el què pretenen significar és que aquest serà un govern de baixa intensitat que no anirà tan lluny com se suposa que hauria d’anar, perquè no el deixaran anar? Bé, si va d’aquest coll, potser caldrà dir que fins avui no recordo cap govern que ens hagi divertit gaire. Perquè passats els vint-i-tants anys des del primer govern de CiU, jo continuo esperant divertir-me de debò, i dubto que avui estiguem més divertits que quan creiem que podríem començar a divertir-nos.
Una altra qüestió que em sorprèn és el temor que diu sentir pel fet que segons el CEO es percep entre la societat catalana un creixement espectacular de la fidelitat de vot i que l’articulista anomena tancament de files. Doncs a mi no em sembla malament que per una vegada els votants mostrin fidelitat a unes organitzacions polítiques i als seus programes ideològics. Vull creure que aquesta actitud respon a que una certa part de la població començaria a entreveure que els projectes polítics no es resolen amb simples soflames patriòtiques o avenços a trompallons, o amb polítiques de peix al cove, sinó que han copsat que els fins necessaris que es pretenen no són cosa de quatre campanyes, sinó que necessiten temps, i per tant haurien optat per dipositar la fe en un projecte polític dirigit per unes persones (en qui potser creuen menys que en el projecte que encapçalen), i la fidelitat al servei d’una organització política per a un futur que es preveu no immediatista. Aquest tancament de files, com l’articulista l’anomena, no podria indicar això últim? A mi, en qüestions de fidelitat o infidelitat dels votants, el què precisament em preocupa és la volubilitat (per emprar un terme suau) d’un sector de la població espanyola que es capaç de passar-se del PSOE al PP, o a la inversa, en el termini d’una legislatura. És realment aquest sector (determinant, per cert) incapaç de destriar entre un programa socialdemocrata i un programa profundament conservador? Això sí que em preocupa, i molt! Sobretot perquè aquesta colla d’indocumentats (i em disculpin l’esplai) tenen veu i vot en el meu futur sense que jo pugui intervenir gaire o gens en el d’ells.
Insisteixo: Puc donar la raó a l’articulista quan assegura que “només els partits permeables no tenen fronteres”, però la meva formació política (construïda a peu de carrer) em diu que els partits han de ser permeables, però no cal que siguin una esponja que hagi d’absorbir tota mena de líquids. Hom pot ser permeable, però un partit no pot ser, precisament, un lobby que pretengui tenir solucions a la carta per a tots els sectors de la població alhora, opció que puc observar, per posar un exemple, sembla ser la tendència de CiU, quan es proposava esdevenir pal de paller, o ara com organització transversal del catalanisme polític I també puc observar-ho en alguns sectors de la socialdemocràcia que insisteixen en formules dites de centre que tendeixen més cap el neoliberalisme que cap a una altra cosa. Quan els partits esdevenen això últim, ja no són partits, passen a ser una mena de “camarilla” la pretensió de la qual és mantenir-se en el poder proposant pseudo solucions pel major nombre de sectors ciutadans possibles per atreure el seu vot. La responsabilitat de servei a tots els sectors de la societat és competència del govern, no dels partits. Si més no, aquest és el meu parer.
En quan a l’aventura del president Montilla, si he de ser sincer, penso que pot arribar a ser més eficaç l’operació “Montilla President de Catalunya” que no pas totes les mostres muntades fins avui pels diversos governs de la Generalitat per entre exhibir els espanyols com som de bons nois el catalans. En una de les quals, com una demostració de l’eficàcia del missatge subjacent, en la presentació que se’n feu a Sevilla, el màxim dirigent de la Generalitat, Jordi Pujol, per exposar la bondat del seu programa d’integració dels immigrats, va presentar-s’hi amb Francisco Garcia Prieto, president de la de la FECAC, individu conegut precisament (entre altres greus qüestions) per la voluntat de resistència d’integració al país on viu, resistència en lo polític i en l’ús de la llengua, resistència en res que afavoreixi l’encontre cultural i social entre persones que resideixen en un mateix territori, i fort defensor de postulats tan curiosos (i compartits amb altres capitosts lerrouxistes) com ara el què sostindria que són andalusos residents a Catalunya els fills del immigrats fins a la tercera generació, o més. La societat catalana actual, no és la dels anys trenta, ni és tampoc (per sort o per desgràcia) la societat del País Basc. La nostra és una societat summament complexa, hereva d’anys i anys d’encerts i desencerts, fracassos i mitges victòries, provocats (en col·laboració d’una part significativa de la mateixa societat catalana) per la manca d’eines de poder polític, poder polític de debò que, si volem esdevenir un país tan sobirà com avui ho poden ser els països europeus, ens fa falta com l’aigua que bevem. I per arribar-hi ens caldria ser cauts com la serp i alhora tan eficaços com ella.
Per donar final a l’article vull insistir, a tal de colofó i per avís de navegants, que avui ningú ha de posar en dubte que Catalunya posseeix un gruix de la població -els antics immigrants dels 20 i 60 i els seus fills i nets- que encara que amb tota naturalitat ens sentim catalans de fet i de dret, comencem a estar-ne farts de certes actituds (per sort a la baixa, però no extingides ja que de tant en tant afloren a la premsa, encara que no sigui el cas de Cardús) que pretendrien continuar diferenciant uns catalans de soca-rel —que per una llei natural dominarien la capacitat per governar el país: aquells que detenten els 4 cognoms, i també aquells altres que sense posseir-los són al cap-de-munt de l’escala social i a qui no se’ls qüestiona aquesta capacitat natural en funció de la primacia que dona la riquesa—, per damunt dels qui no presentem cap d’aquestes dues condicions i per tant restaríem mancats d’aquesta capacitat natural per governar el país. Vale
Bienve Moya
Membre del col·lectiu “Els altres andalusos”
Aquest article ha estat enviat al diari Avui, que no ha considerat oportú publicar-lo
