Un dels aspectes que una bona part dels mitjans de comunicació més han destacat de l’elecció de José Montilla és que es tracta del primer president de la Generalitat contemporània no originari de Catalunya. Tanmateix, el fet que el líder socialista hagi nascut a Iznájar (Còrdova) en comptes del Tarròs -com Lluís Companyso Barcelona -com Jordi Pujol o Pasqual Maragall- és molt menys rellevant que el fet que Montilla procedeixi d’una classe socio-econòmica molt diferent que la de la majoria dels seus antecessors.

Si s’exceptua Josep Tarradellas, que per als biògrafs menys afalagadors era poc més que un viatjant -amb, això sí, un gran instint polític i, més tard, amb un alt sentit d’Estat-, el altres presidents de la Generalitat dels segles XXI i XX han provingut de famílies benestants de les seves localitats d’origen.

L’origen geogràfic de Montilla és, des d’un punt de vista sociològic, força menys important que el seu origen econòmic i cultural. Per primer cop en molts anys, un fill de treballadors, algú aliè a les elits de Barcelona, es converteix en el cap visible de la màxima institució política de Catalunya.

No ha estat membre del Cercle d’Economia, com Jordi Pujol. No ha estudiat una carrera universitària, com Lluís Companys. No ha ampliat estudis als Estats Units, com Pasqual Maragall. Ni és un metge fill de financers com Pujol. Ni nét d’un poeta egregi. Ni d’un ministre de la República, com Reventós. Ni membre de l’Òmnium Cultural. No és un enginyer en cap militar, com Macià. Els seus progenitors no han trepitjat mai el Liceu. Ni el seu pare ha pintat per a la gran burgesia, com el de Raimon Obiols. No és fill del secretari de Cambó, com Rafael Ribó. No és fillol del president de la Cambra de Comerç, com Narcís Serra, el padrí del qual era Narcís de Carreras.

No ha estudiat a ESADE, com Jordi Hereu o Josep Maria Cullell. Ni a l’IESE. Aquestes dues escoles de negocis han acabat formant les últimes promocions dels capitans d’empresa de Catalunya i bastants dels seus dirigents polítics de la democràcia. Tot i així, encara han de menjar moltes sopes si volen convertir-se en alguna cosa semblant a la totpoderosa ENA parisenca, l’escola de l’administració pública per on ha de passar tot aquell que algun dia pretengui formar part de les hipercompetitives elits polítiques i econòmiques de França; tant se val que siguin de dretes (Chirac, Villepin) o d’esquerres (Rocard, Royal).

Els avis de Montilla no van fundar Unió Democràtica, com és el cas de l’avi patern de Miquel Roca Junyent. El pare de l’actual president tampoc no va ser amic de Companys ni de Pau Casals, com va ser-ho el de Macià Alavedra. Tampoc no va estudiar als jesuïtes del carrer Casp ni als de Sarrià. En aquest col·legi hauria conegut, en cursos superiors, a Xavier Trias, el cap de l’oposició municipal de Barcelona, a Rafael Ribó, Síndic de Greuges, a mitja dotzena de consellers de la Generalitat pujolista, o a Francesc de Carreras, que abans de fundar Ciutadans, va militar al PSUC.

Durant unes quantes generacions, en les principals instàncies de decisió de la societat catalana, públiques o privades, ha estat freqüent llegir-hi els mateixos cognoms. No es tracta de cap fet diferencial. També ha succeït en els altres països, en la majoria de les societats i al llarg de tots els temps. Les elits -abans amb la noblesa, després amb la burgesia- sempre han tendit a reproduir- se, a tenir consciència d’elles mateixes, a ser endogàmiques i a

Les elits sempre han tendit a reproduirse, tenir consciència d’elles mateixes i ser endogàmiques

defensar els seus membres de les adversitats externes, voluntàries o accidentals, mitjançant vincles d’amistat, comercials i matrimonials. És tan antic com els romans: commercium et connubium.

L’ara vicepresident de la Generalitat, Josep Lluís Carod-Rovira, també de família modesta, es queixava el 1999: “Des de fa més de vint anys, la direcció de la política catalana està monopolitzada per membres de famílies de classe alta, d’unes zones molt determinades de Barcelona”. Núria de Gispert, que va dirigir Càritas Barcelona, es va atrevir a posar-li una xifra: “Cent famílies controlen i es reparteixen el poder a Barcelona”.

Fèlix Millet Tusell, que ha presidit la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, ha vicepresidit la Fundació F.C. Barcelona i encapçala una d’aquestes bones famílies de la ciutat, va reconèixer fa sis anys: “Som uns quatre-cents i sempre som els mateixos”. Potser exagerava, però si s’observen les fotografies de fa uns quants anys i d’ara de les direccions d’algunes entitats que conformen el vèrtex superior de la piràmide civil barcelonina, trobarem cognoms i rostres comuns al Cercle del Liceu, a l’Eqüestre, al Círculo de Economía, a la llotja del F.C. Barcelona, a l’Orfeó Català o a La Caixa.

Una societat que s’obre

L’historiador econòmic Francesc Cabana, cunyat de Jordi Pujol i exvicepresident de Banca Catalana, va escriure: “Els homes amb més poder econòmic a Catalunya són els presidents de la Generalitat, La Caixa i el Barça. I no necessàriament per aquest ordre”. Montilla i Joan Laporta tenen com a denominador comú que cap dels dos procedeix de les elits. Laporta és fill d’un professional liberal, d’una família benestant de l’Eixample. Per a les elits barcelonines, Laporta és tan nouvingut com el seu antecessor José Luis Núñez. La diferència és que Núñez ja tenia prou fortuna per comprar la notorietat que atorga encapçalar el club blaugrana. Mentre que els diners que Laporta ha necessitat per accedir a la presidència de l’entitat catalana més coneguda del planeta els ha facilitat el seu sogre, Juan Echevarría Puig, joseantoniano de soca-rel, que va arribar a presidir dues empreses gegants com Nissan Motor Ibérica i l’elèctrica FECSA.

Montilla i -en menor mesural’advocat Laporta demostren que la societat catalana s’està modernitzant, s’està obrint com la majoria de les altres societats occidentals. És un fenomen generalitzat. Amb Montilla es comprova que l’ascensor social funciona millor a la nostra nació que en països molt més avançats en d’altres qüestions, com ara França, on ser ciutadà francès de tercera generació no ofereix cap garantia de feina ni de progrés si tens (o pateixes) cognoms (i trets) magribins o subsaharians. Aquesta va ser una de les primeres causes de la rebel·lió de les banlieues de l’any passat.

Un cordovès presideix la Generalitat i la filla d’un emigrant espanyol és la tinent d’alcalde de París. I fills d’empleats modestos també han reeixit en el món de l’empresa a Catalunya. És freqüent posar l’exemple del també andalús José Manuel Lara. Va entrar a Barcelona com a tinent de la Legión i va fundar el que ara és el major grup editorial d’Espanya i Llatinoamèrica. Constitueix, però, una de les excepcions que confirmen la regla. Per pujar al capdamunt del cim social cal la constància de més d’una generació. L’ascensor funciona

Quan veurem un Mohammed d’alcalde i un Miroslav presidint la Generalitat?

a Catalunya. Però amb comptagotes. El patriciat necessita continuïtat. Els integrants de les elits tendeixen a l’endogàmia i a refiar-se dels més pròxims, encara que no siguin sempre els més competents. La Caixa és presidida ara per Ricard Fornesa que, entre d’altres mèrits innegables, compta amb el d’haver estat durant molts anys company de classe a La Salle Bonanova del seu immediat antecessor, Josep Vilarasau. I els Godó, Samaranch, Milà, Güell, Bertrand, Sagnier, Trias, Millet, Guardans… continuen a dalt. Amb més discreció que abans, però a dalt.

Per acabar, una pregunta al futur: ¿Quan veurem un Mohammed d’alcalde de Barcelona i un Miroslav presidint la Generalitat? I un Alí parlant en nom del Barça?

ANDREU FARRÀS
Periodista

La Veu del CARRER gener-febrer de 2007

You can leave a response, or trackback from your own site.