En poques lletres.

Aquests dies a sortit a la palestra la qüestió següent: És cultura catalana la Feria de abril que es fa a Barcelona? La pregunta, dirigida a ningú en concret, amaga una simplificació que pretén fer-nos passar bou per bèstia grossa, i amaga sobretot, el pinyol de la Qüestió. La qüestió no és aquesta, de cap manera, per molt que se n’insisteixi a la premsa escrita i a la TV, des de la malícia o des de la desinformació.

La substància no està en si la Feria de Barcelona és cultura catalana o si és cultura andalusa, la qüestió és que els organitzadors d’aquest esdeveniment el fan passar per alguna cosa que NO ÉS i compta amb el beneplàcit de gran quantitat de polítics i sectors de la classe dirigent catalana que amb el recolzament a la Feria pretendria rentar-se la mala consciència envers el “pobres” immigrats (andalusos en aquest cas). La qüestió és que darrera l’organització d’aquest acte s’hi amaga una visió de la societat dividida en cultures (en ètnies) i no pas en classes o sectors socials. Una societat que dividida en “catalans de soca rel”, “immigrats andalusos”, “immigrats magribins”, immigrats sud-americans”, “immigrats asiàtics”, etc., vindria a ser una societat classista, perquè, per exemple, dins el terme “immigrats sud-americans” integraria als que ja estan establerts com a executius, psicòleg, etc. i els que han de anar al tall cada dia a suar 12 hores la cansalada. Us sona aquella músiqueta de la guerra de civilitzacions, que ens arriba dels neocons USA?

El problema és que amb aquesta organització de la societat hom podria admetre la possibilitat que sectors de la mateixa no deixessin mai de ser immigrant (tot per respectar la seva cultura d’origen, es clar!) i esdevenir ciutadà (ciutadà d’allí on viuen i treballa) de ple dret i deure. Aquests són 2 dels grans problemes del que es desprenen de les teories que donen base i raó per organitzar la Feria de Abril de Barcelona, per part de la FECAC (i els defensors d’aquesta mena de tesis).

El problema és que a les classes dirigents (a la catalana també) ja li està bé de que al país (a qualsevol país) existeixin “ciutadans de soca rel” i immigrants que no s’integrin (les raons són llargues i donen per llargues jornades)

I encara una altra cosa: la Feria d’abril pot no ser cultura catalana, com vulgueu, però el que no és tampoc és cultura andalusa. La Feria d’abril que organitza la FECAC, a part de ser principalment un gran i fosc negoci pels seus organitzadors, amb la vènia, fins avui, de totes les institucions catalanes i una d’andalusa (la Junta), és cultura franquista, cultura per presentar un poble de xaranga i pandereta, el poble que encara viu en les ments de certes classes dirigents espanyoles (i també en a catalana). Andalusia, l’Andalusia d’avui, no és mereix que des de Catalunya (ni des de cap lloc) se l’insulti d’aquesta manera.

You can leave a response, or trackback from your own site.