Sense la llengua no voldríem la independència?
¿Hem de creure’ns que podem aconseguir la meta del sobiranisme sense comptar amb una part de la població catalana de dret que, ara com ara, no té el català com la seva llengua principal d’ús (i pròpia)?
Sé, d’entrada, que aquest article podrà anguniejar i fins molestar per inoportú. Demano disculpes i comprensió, però no penso estar-me’n. La qüestió que pretenc desenvolupar és tabú per a molts dels qui, com jo, ens movem en el camí per la no-dependència, ni política ni econòmica, de l’Estat espanyol. Però amagar el cap sota l’ala no ha solucionat mai cap problema. Sóc conscient que la llengua catalana i la conquesta del seu dret a ser considerada «la llengua del país» (la històrica –la pròpia tal com diu avui l’Estatut–; l’única oficial, tal com voldríem els que pretenem una nació amb estat propi) és, per als més conscienciejats defensors de la independència, una disposició que voldríem veure feta realitat. Però fent honor al realisme rabiosament actual ¿hem de creure’ns que podem aconseguir la meta del sobiranisme sense comptar amb una part de la població catalana de dret que, ara com ara, no té el català com la seva llengua principal d’ús (i pròpia)?…
Veure article senser publicat al diari El Punt, el dijous, 17 de gener de 2008
Resulta que hi ha una pila de catalans, com jo mateix, que considerem la llengua castellana, o l’espanyol, com vosté vulgui, també una llengua de Catalunya. I , entre altres coses, utilitzem la llengua vehicular que ens dona la gana. En el meu cas, el castellà o el català, depèn del que faci o amb qui parli.
A veure si entens d’una vegada que Catalunya és molt més que la Catalunya que us agradaria als nacionalistes o independentistes. I jo soc igual o més català que vosté, inclós quan parlo en castellà. Li agradi o no li agradi.
I no em vingui amb histories de que ens han de convençer als “altres andalusos” o als “altres catalans”, que no som rucs. Hi ha gent que ens encanta forma part d’Espanya.
Ala, adeu
Senyor pEP. Atenent a la seva predica, jo, com a membre dels altres andalusos, breument, li responc el següent. No vull, ni volem, convèncer-lo de res, vostè és molt lliure sobre seus convenciments: per vostè va el “pato”. La prova què no volem convèncer-lo de res la té en què en el nostre blog acceptem que pugui opinar qui vulgui sense cap mena de restricció. Per tant, sobre aquesta qüestió, i amb tot el respecte, diria que va equivocat, si més no, en la darrera part de la seva nota.
Si vostè se sent catalano-espanyol, jo personalment no necessito complicar-me la vida definint-me amb cap mena d’identitat: soc simplement català de la mateixa manera que si hagués nascut a Holanda seria holandès i m’interessaria pel benestar i la cultural dels membres de la societat en la qual visqués, i em sentiria solidari amb la gent que la conformés. Aquesta és la meva senzilla resposta a la qüestió identitària.
Ara, si vostè, desprès d’haver de suportar els continus “Manifiestos” que en nom de la llibertat (la llibertat d’ells, es clar), continuen advocant per la supremacia del castellà, en perjudici del català i les altres llengües de l’estat; de suportar cada dia del món els insults de la COPE; les garanties que ens dona la dreta (i part de l’esquerra espanyola) pel manteniment de l’autogovern (li recordo la denúncia al Tribunal Constitucional de l’Estatut?). I, encara més, si vostè desprès de suportar que els seus i dels meus impostos (i dels de tots els habitants de Catalunya, sigui quina sigui la seva adscripció identitària) fugin del territori on haurien de ser emprats en educació, sanitat, infrastructures, cultura, etc. etc. Si vostè pot suportar tot aquest cúmul de despropòsits (i, parlant en plata, de cabronades que ens arriben de l’actual estat espanyol) i continuar sentin-se català i espanyol alhora… doncs respecto el seu parer. Però, potser sí que nosaltres, a ulls de vostè i la societat espanyola, —com la vella dama—, pequem d’indignitat. Però vostè, ulls del món, peca, com a mínim, d’ingenu.