ELS GRIPAUS 1.0
En un dia com aquest m’he descobert profundament immigrant, estrangera, impertinent i relegada. El desconsol i la solitud que he arribat a sentir és enorme. Sóc conscient que estic sent injusta amb la gent que m’estima per aquestes terres. Sé que tinc amics, bons amics i un gran amor del meu company de vida. Tot i així, i al voltant de 5 anys després del meu aterratge a Catalunya, avui m’he trobat desemparada, m’ha passat factura l’elegància d’anys en què he passat per alt les grolleries, els menyspreus, els canvis de llengua. El doble rasero quotidià. Avui se m’ha vingut a sobre el món i ha aparegut davant els meus ulls nus la immensa absurditat de la meva decisió de marxar de “casa”. M’he ficat en aquesta posició incòmoda i em pregunto perquè; diuen que la curiosidad mató al gato. Potser no he passat el dol… però el dol de què? M’he d’acostumar i conformar a viure tota la vida construint i aguantant aquest personatge de sorra?, aquesta “immigrant integrada” que performo davant la resta quan pretenc ser una persona normal. És tan patètic veure que només arribo a ser aquest remedo de ciudadano, per molt que desplegui tota la artilleria de la seducció i la intel·ligència que em queda.
Plorant com Magdalena, el camí en tren cap a casa m’ha recordat el meu lloc, i la seva grandesa. M’he trobat un parell de desconegudes… però còmplices. Una d’elles m’ha passat un mocador i m’ha dit: “no llores, no vale la pena llorar” i jo que estava absorta en els meus pensaments negatius i compadint-me de la meva posició a Catalunya… aquesta dona portava un mocador al cap… no vull ni pensar l’enorme barrera d’estranyesa que la interpel·la cada dia a l’espai públic. Més tard, una altra dona amb el seu fill em preguntava les direccions per arribar al Zoo, aquest gest em va confirmar que no sóc l’única perduda per aquí, que encara puc donar algunes referències i hi ha qui me les reconeix, i fins i tot me les demana. No només els amics, ni els propers, sinó desconeguts, pobladors del meu quotidià públic a Catalunya. L’estrangeritat és un espai privilegiat, estava mirant al costat equivocat, els ciutadans plens que s’acostin a nos/altres si volen, jo vull viure amb aquesta solidaritat dels esquerdats, dels que tenim l’orgull propi i la dignitat pública atrotinats, per accident o per decisió. Per sort hi ha molts que no s’acaben de creure la superioritat artificial que els atorga el seu passaport comunitari i encara són capaços de generar empatia.
Eunice Romero
L`estrangeritat, Unice, és com un ganivet; té doble tall. Té doble tall per a qui se li recorda i per a qui la retreu als altres. Altrament l’estrangeritat és una part de l’home, conviu amb ella per molt ciutadà “integrat” que es cregui. Qui no s’ha sentit estranger, alguna vegada, davant allò que l’envolta? estranger davant els conceptes, les idees sobre el món que la majoria dona com a “naturals”, “normals”? L’estrangeritat que la societat establerta fa sentir als qui no considera “dels seus”, és una defensa per sentir-se, tots ells, més segurs entre “els seus”. Per a cada u és la cerca d’una coartada davant dels qui ell vol que el considerin “dels seus”. Però no hi ha cap home ( si no és imbècil) que no sàpiga que en qualsevol moment, i per raons molt diverses: fortuna, atzar, desgràcies familiars… pot perdre la seva consideració de ser considerat entre els “naturals”, entre l’establihsment. Hom pot sentir l’estrangeria per la identitat, però molt pitjor és sentir l’estrangeria per raons de fortuna (perdre el treball, perdre els ressorts que t’enganxen a la vida, a la puta vida de cada dia (puta, però desitjable: és l’única).
Altrament, i aquí ve allò del doble tall, l’estrangeritat és la única condició per sentir-te universal, universal en la dissort, ja ho sé (quina cosa pot causar més tristor que no sentir-te lligat a la resta de la humanitat?). Però només la dissort duu l’home a l’apatriació, l’única universalitat possible, no a fàtua i estúpida (per falsa) universalitat dels autotitulats cosmopolites. Quin estat més creatiu pot haver que sentir-te deslligat dels llaços humans? Estat realment creatiu, entusiastament creatiu, però esgarrifosament perillós. I l’home, l’individu, sempre balla al fil d’aquest ganivet.
M’he posat molt filosòfic, oi? Potser no deu tenir aquestes característiques l’estrangeritat a la qual et refereixes.
Eunice, el teu missatge m’ha fet posar la pell de gallina. Anava comparant el teu relat amb algunes experiències paral·leles que he viscut mentre era en altres terres durant 6 anys. També t’he imaginat al tren interactuant amb les altres dones.
M’han vingut al cap imatges fabricades del que veig avui dia al tren, molt diferent del que hi veia fa 15 anys. Ara, cares amb trets característics molt diversos, que avui en dia encara associo amb pobles d’altres latituds, però que d’aquí a pocs anys no tindran (o no haurien de tenir) cap implicació d’origen geogràfic, perquè les primeres generacions de fills d’estrangers, com es diu ara per ser políticament correcte, ja haurà crescut i parlarà com els fills de les famílies que porten més temps aquí (que, vulguis que no, també són fruit de barreges de gent d’orígens diversos).
La població catalana està canviant molt i, esperem, cada cop costarà menys acceptar els foranis. Ja no ens hauria de sorprendre veure gent de color o amb trets asiàtics parlant en català, per exemple.
Espero que et mantinguis ferma i positiva amb la teva posició d’estrangera integrada… potser no sona bé, i a voltes és dur, però no oblidem els aspectes positius que aquesta condició comporta. Jo quan sóc a l’estranger també tinc moments de debilitat, d’enyorança, de preguntar-me “no seria més fàcil tornar a casa, amb la gent amb qui m’entenc de debò”, però aquests moments són mínims i llargament superats pels moments en què em sento contenta i orgullosa de poder viure en un lloc lluny d’allà on vaig néixer, de fer-me entendre, de fer-me estimar, d’aprendre dels altres i, és clar, de despertar interès precisament perquè sóc estrangera.
De gent grollera se n’ha d’aguantar a tot arreu, siguis d’on siguis, tinguis l’aspecte que tinguis, parlis com parlis. I en aquest país hi ha gent grollera. I gent racista, si vols.
Però a mi personalment m’atrauen més les persones que tenen una aparença diferent a la meva. Que tenen un origen diferent al meu. I a mi també, com a tants d’altres, ens encanta sentir gent que parla la nostra llengua amb un altre accent.
Confio que la societat continui canviant i posi les coses una mica més fàcils als que, com nosaltres, ens hem sentit malaurades de ser estrangeres en algun lloc.
Ànims!