M’han vingut al cap imatges fabricades del que veig avui dia al tren, molt diferent del que hi veia fa 15 anys. Ara, cares amb trets característics molt diversos, que avui en dia encara associo amb pobles d’altres latituds, però que d’aquí a pocs anys no tindran (o no haurien de tenir) cap implicació d’origen geogràfic, perquè les primeres generacions de fills d’estrangers, com es diu ara per ser políticament correcte, ja haurà crescut i parlarà com els fills de les famílies que porten més temps aquí (que, vulguis que no, també són fruit de barreges de gent d’orígens diversos).

La població catalana està canviant molt i, esperem, cada cop costarà menys acceptar els foranis. Ja no ens hauria de sorprendre veure gent de color o amb trets asiàtics parlant en català, per exemple.

Espero que et mantinguis ferma i positiva amb la teva posició d’estrangera integrada… potser no sona bé, i a voltes és dur, però no oblidem els aspectes positius que aquesta condició comporta. Jo quan sóc a l’estranger també tinc moments de debilitat, d’enyorança, de preguntar-me “no seria més fàcil tornar a casa, amb la gent amb qui m’entenc de debò”, però aquests moments són mínims i llargament superats pels moments en què em sento contenta i orgullosa de poder viure en un lloc lluny d’allà on vaig néixer, de fer-me entendre, de fer-me estimar, d’aprendre dels altres i, és clar, de despertar interès precisament perquè sóc estrangera.

De gent grollera se n’ha d’aguantar a tot arreu, siguis d’on siguis, tinguis l’aspecte que tinguis, parlis com parlis. I en aquest país hi ha gent grollera. I gent racista, si vols.

Però a mi personalment m’atrauen més les persones que tenen una aparença diferent a la meva. Que tenen un origen diferent al meu. I a mi també, com a tants d’altres, ens encanta sentir gent que parla la nostra llengua amb un altre accent.

Confio que la societat continui canviant i posi les coses una mica més fàcils als que, com nosaltres, ens hem sentit malaurades de ser estrangeres en algun lloc.

Ànims!