Us explico la meva experiència com a fill de pare andalús, company de xicota andalusa i cunyat d’andalusa. El caràcter sobiranista del meu entorn. Jo sóc català i només em sento català. A casa sempre hem parlat català, però no així ni la meva xicota (sevillana) ni la meva cunyada (de Jaén). Però a excepció de la meva cunyada, que li costa una mica més arribar-hi, encara que si li ho argumentes et dóna la raó (fins i tot ha votat ERC), hi ha un sector tradicionalment no català però que projecte la seva catalanitat cap al futur i només hi veuen una única estació d’arribada i una única sortida: la independència. Jo sóc independentista per una qüestió d’origen, de sentiment, d’història i de tradició i justícia. Ells són independentistes de projecció. No n’eren fa cinc anys. Ara ja ho assumeixen cada cop amb menys dubtes, sobretot quan pensen en el futur dels seus fills i les oportunitats que tindrien en una Catalunya espanyola o en una Catalunya independent. Tenen clar on hi ha les oportunitats reals. I no és el primer exemple que conec de gent castellanoparlant que s’està fent independentista. El meu escrit anava en sintonia amb l’article de Pedro Moron publicat a cronica.cat fa poc. Però jo vaig més enllà. Un cop vaig parlar d’aquest tema amb un regidor independentista i la seva pregunta sobre allò que jo li estava dient va ser (mig incrèdula) “però tu creus que es pot defensar la independència en castellà?” La meva resposta va ser “no és que es pugui defensar, és que s’ha de defensar en castellà, només aleshores el camí farà baixada”. Només així trencaríem els esquemes dels espanyols (que miren l’afiliació nacional pel cognom de les persones) i els esquemes dels independentistes tradicionals (que es distingeixen, encara, per llengua d’ús habitual). Ja va sent hora que algú faci el pas i comenci a fer públic el seu suport a la independència de Catalunya, al respecte de la seva història, tradició, llengua i nació, però que sobretot reclami un futur ple d’oportunitats que Espanya ens nega. És la paraula clau: la independència és pel futur, no pel passat. La potència d’un discurs independentista català fet en castellà seria com un gran trencagel que va obrint camí per una glacera que alguns s’entesten en mantenir. Això sí que deixaria perplexos a més d’un, i no la lamentable política catalana. Estic convençut que la resposta de la gran massa independentista, després del xoc inicial, seria d’alleujament i acceptació entusiasta (ja sabem que hi hauria excepcions, com sempre, però crec que serien marginals). En canvi, l’espanyolisme no tindria resposta possible (mai en té si no és a base de prohibicions i lleis fetes a mida). Un moviment social independentista sorgit d’entre els “seus” els deixaria sense cap argument, seria com un trencagel ideològic i una convulsió en la “realitat” uniforme i monolítica del seu concepte de nació. Cap castellanoparlant independentista que conec veu incompatible ser-ho amb una identitat d’origen amb el seu país de naixement. Tenen clar que van néixer a Espanya, però tenen clar que han de viure a Catalunya. “Espanya em va fer fugir i Catalunya em va acollir, què hi guanyo jo si s’espanyolitza Catalunya?”. Això m’ho han dit a mi. Sempre amb el futur de fons. Sense aquesta massa de gent castellanoparlant però nacionalment totalment catalana no hi ha futur possible. I és aquest sector el que s’ha de començar a moure i a trencar. Necessitem dues cames per caminar: l’independentisme històric, i l’independentisme de futur. Animo a els Altres Andalusos a potenciar aquest tema i a fer-ho sense complexos. Cal començar a esberlar els esquemes que situen els castellanoparlants amb “espanyols sotmesos al nacionalisme català”. Cal que comencin a sortir veus que diguin clar i castellà: “yo soy miembro de la nación catalana y quiero la independencia de Catalunya”. Molts us donaríem suport incondicional i d’altres farien un pas que ara per ara els fa una mica de por, perquè creuen que estan sols rodejats d’una societat que no els comprèn.

Xavier Sánchez

You can leave a response, or trackback from your own site.