click per ampliar +

Mai ha estat cosa fàcil entendre la qüestió de la immigració com un “problema” per la nació que se sentia amenaçada per l’arribada  massiva d’estranys a una suposada cultura única i homogènia que, si no fos, per “la invasió d’estrangers” s’hauria mantingut purificada. La lectura positiva de l’arribada d’estrangers (com constituents de la cultura nacional) m’ha semblat més rica en matisos, més suggerent i valenta.

Però encara així, veig que ambdues visions obvien descaradament el paper dels “estigmatitzats” per mantenir un ordre social basat en l’explotació bàrbara i regulada exclusivament per la cerca de profit econòmic immediat. Com ens podem oblidar que els immigrants són bàsicament les classes dominades a les quals se’ls hi neguen quantitat de  principis democràtic simplement per “no ser del lloc”?. Amb aquesta excusa, tothom pot fer la vista gorda, tothom s’oblida de la seves conviccions democràtiques, tothom mira cap a un altre costat, perquè “no són dels nostres”. Aquest és –encara avui!- un axioma indiscutible en el debat “sobre la immigració”.

És inconcebible que l’Estat de dret rebi aquesta qualificació quan hi ha un tipus d’habitant (l’ immigrant) el qual no mereix cap consideració més enllà de la caritat i del dret a ser salvatgement explotats i menystinguts i on les migajes que reben del nostre (de tothom) estat del benestar encara han de ser rebudes com si fossin un regal dels deus.

You can leave a response, or trackback from your own site.