La punxada de la Feria de Abril
il·lustració - Javier Jaén
La falta de públic prova la pèrdua de credibilitat de l’entitat organitzadora
De les 150 entitats amb sabor andalús a Catalunya, només 25 tenen caseta al Fòrum
Els polítics catalans encara creuen que el col·lectiu andalús està congelat en el temps
Ha de quedar clar que qui firma i l’associació que presideix, Altres Andalusos, no estem en contra de la celebració de la Feria de Abril de Catalunya. La legitimitat que té aquesta festa és la mateixa que d’altres de caràcter tradicional i popular que es duen a terme en moltes poblacions catalanes. Mai no hem fomentat ni fomentarem conflictes entre persones per la seva cultura o lloc de naixement.
El que passa és que darrere del que apareix com una fira d’oci, entreteniment i un cert maquillatge cultural, s’hi amaga el pols que el president de la FECAC (Federació d’Entitats Culturals Andaluses a Catalunya) ha mantingut des de fa més de trenta anys amb les cúpules polítiques de les dues formacions hegemòniques catalanes, CiU i PSC. Història: 1980, eleccions al Parlament. El Partit Socialista Andalús es presenta amb la divisa que “els andalusos de Catalunya” han de votar els seus i mai un partit català. El PSA fracassa i només obté dos diputats. Entre el 1980 i el 1984 el PSA desapareix, però el 1982 es constitueix la FECAC, una federació que en recull les cendres amb l’avantatge de no passar per les urnes. El poder de la FECAC s’acabarà convertint en xantatge.
Uns quants exemples. 1998. El Parlament de Catalunya aprova per majoria absoluta la nova Llei de Normalització Lingüística i el president de la FECAC amenaça de recollir un milió de signatures en contra aprofitant els dies que se celebrava la Feria de Abril a Can Zam. El pols va servir per posar la por al cos als dirigents polítics, que van acceptar un augment de la subvenció que la Generalitat atorgava a la FECAC.
2003. CiU engega una exposició itinerant per Espanya per demostrar que a Catalunya vivim com bons germans. El dia de la inauguració a Sevilla, el president de la Junta, Manuel Chaves, acompanya Pujol però també ho fan, sense cap sentit, els presidents de la FECAC i de la FAC (Federació Andalusa de Comunitats), aquesta última una agrupació minoritària a Catalunya. Un greu error, ja que oferia, davant de Chaves, un repartiment a terços del poder polític a Catalunya.
2004. Quan el president Maragall insta a la reforma de l’Estatut, la FECAC reclama el dret de les entitats regionals dels no catalans a ser consultats en igualtat de condicions que els partits polítics parlamentaris. Un altre intent d’ingerència. La idea d’un país, un sol poble als polítics catalans de pes no els ha interessat portar-la a la pràctica. Continuen pensant que els desplaçats d’Andalusia a Catalunya estan congelats en el temps i tenen expressions culturals uniformes. Per això animen la Feria de Abril de Catalunya i es passegen pel recinte. En el fons continuen en l’etern dilema: ells i nosaltres. Aquest any la punxada de públic ha sigut evident però no només se’n pot culpar la crisi. La FECAC viu una greu crisi de credibilitat, com la festa que organitza, que té com a escenari el Fòrum. Fixin-se en un detall que no és intranscendent: de les cent cinquanta entitats de sabor andalús censades al registre d’associacions, només vint-i-cinc participen amb caseta a la Feria. Això ha sigut sempre així, la gran majoria d’agrupacions andaluses no fan el pas de pagar a la FECAC el lloguer d’una caseta i després veure’s obligades a comprar el menjar i les begudes en un supermercat que s’anuncia com el magatzem regulador o d’abastament. Monopoli, exclusives i pressions es troben uns deu dies a la nostra estimada Barcelona, al costat del mar Mediterrani, el que banya sense complexos Andalusia, Catalunya i un munt de països. Si ens miréssim més al mirall d’aquestes aigües ens adonaríem que tenim bastants elements amb arrels comunes. Els catalans hem de deixar de construir barreres en funció dels orígens. És probable que el passat ens condicioni, segons la meva opinió molt menys del que alguns es pensen, però tenim un present compartit i sobretot un futur que hem de forjar entre tots. A Catalunya no necessitem redemptors de col·lectius concrets i hem de desautoritzar públicament els que es presenten sota cuirasses que amaguen interessos, clienteles i poder i que a més amaguen rèdits econòmics que van de bracet del verí populista.
Todas la CULTURAS tiende a la hegemonía al igual que todo grupo humano de cualquier FIN.
Para que el cruce de culturas sea positivo, hace falta COMPRENSIÓN de los OTROS y generosidad con las minorías para guardar un equilibrio con el número. Aún así, es una constante la vigilancia constante sobre el deseo de hegemonía para que esta no se realice.
En el siglo XIX un espanyol llevó en un barco de pasaje como emigrante a Australia una maceta con una penca de CHUMBERA. Finalizando el siglo XXI Australia gasta una enorme suma de dinero por la proliferación de chumberas en el territorio, debido a la facilidad de su propagación en la tierra si no se combate.