La independència beneficarà als catalans nascuts a tots els llocs del món
Entrevista Lluís Cabrera, Diari Sabadell 28/05/2010
Entrevista Lluís Cabrera, Diari Sabadell 28/05/2010
…El president de l’entitat Altres Andalusos i de la Fundació Taller de Músics, Lluís Cabrera Sánchez, 55, nascut a Arbuniel (Jaén), creu que la independència de Catalunya afavoriria a tots els catalans inclosos els d’origen andalús. Admirava l’alcalde Farrés, organitzava les 6 Hores de Jazz a la Bassa, col·labora amb els flamencs Duquende i Blas Córdoba i amb la programació de flamenc del 30 Nits.
Jo no els demano que votin SÍ, però sí que els demano que participin i votin el que vulguin.
Això val per altres emigrants?
Per tots els catalans nascuts a qualsevol lloc del món. Tots han de mostrar el seu carinyo a Catalunya participant en les consultes.
Vostè votaria SÍ?
Sí.
Per què?
Es com quan tens una parella i la relació ja no funciona. Si tos dos sous civilitzats arribeu a un acord de separació i després quan t’abraces, l’abraçada és més fraternal.
Vol dir que es separaria d’Espanya perquè estima Espanya?
Jo ho veig més des del punt de vista d’Andalusia. A la gran onada migratòria dels anys 60 ens donen la culpa de que no s’integrin, de que no es parli l’idioma… no podem ser culpables de tot!
Com es beneficiaria vostè d’una Catalunya independent?
Econòmicament tot Catalunya se’n beneficiaria. Ara donem el 19% del nostre PIB i no ens tornen ni la meitat. Algú s’està quedant diners pel camí.
Quina Catalunya li agradaria?
Una que posés a Carmen Amaya a la mateixa alçada que Gaudí o Pau Casals i que no recrimini res a Estopa. Un país on tothom es pugui identificar amb determinats valors.
Per exemple?
Els castellers. Els castellers són un exemple de l’ascensor social que és Catalunya. Tothom que ve de fora pot integrar-se en els castellers, fent pinya des de la base i pujar fins al lloc de l’anxaneta.
Ascensor social com el del cordovès d’Iznajar, José Montilla. Acceptaria Andalusia un president català?
Ja ho vam veure amb el Partido Reformista de Miquel Roca. Va ser un fracàs.
Què li faria especial gràcia en una Catalunya independent?
Em faria molta gràcia, he-he, que els alts funcionaris de l’Estat, com Aena o l’Exèrcit, haguessin d’acceptar el nou estat emparat per la Unió Europea. Ho vaig passar molt malament a la mili.
Per què Justo Molinero serà demà (avui) a l’acte final del 30M, però no vol fer declaracions?
Està en el seu dret. Dona el seu suport a les consultes, però practica el silenci, que és una part molt important de la música.
Vostè se sent català o andalús?
Sóc «andalunyo». A mi als 9 anys, em van fer un transplantament, d’Arbuniel a Noubarris, i per ara no l’he rebutjat.
És a dir que…?
Sóc català per elecció, no per imposició, perquè a Catalunya em sento profundament andalús.
No el segueixo.
Jo sento un profund agraïment per Catalunya perquè és aquí on he descobert i admirat la música, la poesia, la literatura i la gastronomia andaluses.
Als 16 anys ja fundava la Peña Flamenca Enrique Morente
I ja fèiem classes de català. Però la vam tancar 20 anys després, quan el Partido Socialista de Andalucía, PSA, va començar a anar a les penyes per fer política.
Qué és Els altres andalusos?
Un llibre i una entitat. Denunciem el xantatge que fa la FECAC, l’entitat que organitza la Feria de Abril, a la societat catalana.
M’ho explica millor?
La Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Catalunya, FECAC, s’autoproclama representant de 800.000 persones que vam arribar a Catalunya de 1950 a 1970 i els seus descendents. Però no ha passat per les urnes.
Què us diferència?
Nosaltres ens sentim representats per les sis forces polítiques que hi ha al Parlament de Catalunya. Si la FECAC vol representar a algú que es converteixi en partit polític i ja veurem quants la voten.
No ho veurem
TALLER DE MUSICS
L’any 1979, en plena ebullició democràtica postfranquista i en aquella Catalunya entusiasmada i engrescadora, músics de diversos països del món i també catalans, units en diverses causes polítiques, van fundar el Taller de Músics de Barcelona com alternativa a l’ensenyament dels conservatoris amb especial atenció al jazz i al flamenc.
Lluís Cabrera, sense ser músic, ja estava en la moguda.
Sr. Lluís Cabrera,
Us faig arribar una opinió, una proposta, per si us sembla bé o hi trobeu res discutible.
Heus-la ací:
L’assoliment de la independència del país, a què caldria que s’hi pogués arribar de bones maneres, comportarà un pacte amb l’estat espanyol.
Crec que ja des d’ara cal tenir clars els criteris sobre què caldrà pactar, amb quins límits i amb quines condicions. Com més aviat arribem a tenir-los clars, més aviat ens podrem entendre entre nosaltres i també més aviat ens podrem fer entendre d’ells.
(No en sé gaire res, de la nostra història, només n’he sentit tocar campanes, però tot i així m’atreviré a fer servir tot seguit quatre coses que em sembla que mínimament en sé. Espero no equivocar-me de gaire)
En la formació de la monarquia hispànica, els catalans hi tenim una forta responsabilitat. La unió de les dues corones fou voluntària, en certa manera l’imperi espanyol és una continuació de l’imperi català de la Mediterrània, i en gran part la política exterior de la monarquia continuà la de la corona d’Aragó (guerres amb França, campanyes d’Itàlia).
És cert que, tot i que al començament hi tenim un paper determinant, ja ben aviat el centre de decisió de la monarquia es desplaça a Castella i, finalment, amb el decret de Nova Planta, perdem tot poder de decisió.
Tanmateix, malgrat tot, la pertinença a Espanya no ens ha impedit de sobreviure com a poble ni, els darrers segles, de refer-nos econòmicament i cultural.
Si bé nosaltres hem hagut de patir contínuament la seva tossuderia a negar-nos, també podríem dir que ells han hagut de patir contínuament la nostra tossuderia a afirmar-nos.
Cal tenir en consideració que el que per a nosaltres serà una alegria—l’assoliment de la plena llibertat de decisió a casa nostra—per a ells serà una amputació del que molts creuen o senten com una part del seu país.
Trencar aquesta unió, doncs, encara que sigui forçats per la incomprensió i el mal tracte dels altres, comporta, de part nostra, envers ells, unes obligacions.
Crec que, com al segle XV amb la sentència de Guadalupe, que acabava definitivament amb les causes principals de la guerra dels remences, la millor manera de fer acceptable per a ells la nostra llibertat fóra per mitjà d’una compensació econòmica (per exemple, el pagament durant tota una generació d’un tant per cent fix del nostre producte interior brut).
Raons a favor d’aquesta compensació econòmica:
–el trencament per part nostra d’una unió de què som, si més no originalment, corresponsables demana una compensació,
–el disgust, la frustració que de segur provocarà en la major part de la població de l’estat—i la possible ferida en la seva autoestima—també demana una compensació,
–l’abusiu 10% del PIB que anualment ens sostreuen—i del qual en bona part depenen—no és raonable ni just de reduir-lo de la nit al dia al 0%.
–aquesta compensació afavoriria una bona predisposició d’ells envers nosaltres, més que més en tant que, en ser en forma de percentatge sobre el nostre PIB, els convindria que el país anés bé.
–l’enorme quantitat de gent de provinença espanyola que especialment durant la segona meitat del segle XX ha anat acudint al país i—més o menys bé—hi ha anat arrelant, i que naturalment manté tota mena de vincles amb el seu país d’origen, demana, perquè puguin col.laborar de grat en la nova situació, que quedi clar que la seva participació en la construcció del país és també indirectament una participació en la del seu país d’origen.
Precisions sobre aquesta compensació econòmica:
–hauria de ser un percentatge fix sobre el nostre PIB—el màxim a què, en redactar la proposta del darrer estatut d’autonomia, crèiem que en justícia podíem arribar,
–evidentment, d’aquesta compensació caldria descomptar-ne la nova despesa que representaria per a nosaltres el manteniment d’un estat propi, corresponent a l’estalvi que representaria per a ells no haver-se de fer càrrec de nosaltres,
–aquesta compensació hauria de durar tota una generació—uns 30 anys–, i durant per exemple uns 10 anys més s’hauria d’anar reduint escalonadament fins al 0%,
–ara, això sí, només s’hauria de fer efectiva mentre el seu PIB per habitant fos inferior al nostre,
–i, en cas que el seu PIB per habitant fregués per sota el nostre, caldria que la compensació fos tal que, un cop feta, els diguem-ne PIB per habitant resultants, seu i nostre, quedessin igualats.
–(per tal que no hi hagués malentesos en els càlculs respectius, caldria que fossin fets sota la supervisió—posem per cas—de la Unió Europea)
Jordi