Nosaltres els xarnegos
Lluís Cabrera, ànima del Taller de Músics de Barcelona i president d’Els Altres Andalusos, ha publicat un llibre atrevint-se a parafrasejar Torras i Bages. Al lema/tesi: «Catalunya serà cristiana o no serà», s’ha atrevit a dir-hi Catalunya serà impura o no serà (Pòrtic, Barcelona, 2010). O sigui, Cabrera ens diu que la nació catalana, o la fem entre tots els qui avui hi vivim o no la farà ningú altre. I ell es compta entre els qui la volen fer.Joan F. Mira, escriptor, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2004, edità fa anys un llibre que, en un altre pla de la proposta de Cabrera, però no contradictori, parafrasejava un títol d’Immanuel Kant, Critica de la raó pura. Interpretant, doncs, el conegut títol de Kant, ell proposava, sense qüestionar-se l’assumpte del llibre predecessor, una extensió, proposava una Crítica de la nació pura (Ed. Tres i Quatre, 1985, València).
Fóra bo, després de llegir l’obra de Cabrera, donar una ullada a la de Mira, no perquè una sigui deutora de l’altra, però sí perquè, des d’intencions diferents, per un lector interessat, l’una i l’altra mantenen espais de complementarietat. Allí on Mira reflexiona sobre l’existència de la nació pura (sobre la nació dels valencians), Cabrera exposa una proposta per a la construcció d’una nació catalana. Però aquesta proposta, diu ell, només es plasmarà a través d’uns elements actuals, nous; i, com tota novetat, impura: configurada amb elements preexistents i amb altres de nova formació. Diu Mira, en la seva obra: «Per començar, la posició de l’individu com a tal individu es fa ja en termes de grup. La idea del jo és atributiva, i l’única manera de dir “jo sóc” és dir “jo sóc alguna cosa”. Allò d’afirmar “jo sóc el que sóc” només ho podia fer Jahvè tronant al Sinaí, i no sembla fàcil de generalitzar. La resta del personal ha de dir “jo sóc x” o “un x”: sóc japonès, musulmà, sioux, militar, tortosí. És a dir, tinc algunes característiques que els altres no tenen».
Cabrera, en el llibre, ens adverteix que alguns, a Catalunya, tenen la temptació d’actuar com Jahvè, i donen per fet que, com el «jo sóc el que sóc», el «jo català» també es definiria per si sol: és català qui parla en català i vota partits catalans. Doncs una part de la suspecta afirmació que hi hagi partits que per definició serien catalans i altres no ho serien, encara que els últims els votessin ciutadans catalans, ser membre partícip de la nació catalana actual, segons la proposta de Cabrera, no fóra tan concloent, ni de bon tros; i d’aquí sorgiria la interjecció «Catalunya serà impura o no serà».
I per què Cabrera ens proposa la «nació impura»? Doncs els plantejaments de Cabrera ens recorden que, per exemple, les elits econòmiques catalanes (això que alguns anacrònicament encara anomenen burgesia) fa dècades que han desertat d’una possible nació catalana i han adoptat la nació espanyola. Que certes elits intel·lectuals i polítiques, a remolc de les classes benestants, desertaren de la nació catalana rere el franquisme triomfant, i pocs han tornat a replantejar-s’ho. Que alguns sectors de les classes populars de rel catalana (treballadors i classe mitjana), sobre aquesta qüestió, no tenen una visió prou política que vagi més enllà d’uns plantejaments més aviat romàntics o culturalistes. Que també una gran part de la immigració dels anys seixanta en endavant, per raons òbvies d’aquelles dècades de franquisme rampant, quina noció poden tenir-ne, sinó la d’un regionalisme folklorista, o descentralització de l’Estat, que just arriba a qüestions administratives i funcionals? Es tracta d’una visió que fins avui els ha estat donada per la majoria de mitjans, incloent-hi els públics.
Doncs què tenim per construir aquesta nació que volem i necessitem? Tenim, no cal dir-ho, la impuresa, el pòsit, el solatge que indefugiblement sempre diposita tota mena de matèria. Ens queda, també, i n’ha estat una gran sort, la perseverança i la fidelitat a la nació de sectors intel·lectuals (literats i científics) que no s’han deixat seduir per cants de sirena de vencedors prepotents. Avui la base de la nació catalana la configura un material d’al·luvió, un material impur que necessita reformular-se per donar raó al seu «jo sóc x» propi. I per a aquesta reformulació existeixen les bases socials, ambientals i racionals suficients perquè pugui fer-se realitat en un decidit i a l’hora senzill «jo soc català». Ara bé, com diu Cabrera –i pensem uns quants com ell–, cal no destorbar aquesta assumpció del jo amb problemàtiques de puresa, autoctonia, historicismes, etc.
Perquè una nació només pot ser allò que els seus nacionals vulguin ser, en cada època i cas. Si els catalans actuals volen i pretenen ser una nació, qui és dipositari, des de la instància jurídica, política o ètica que sigui, de l’autoritat moral per oposar-s’hi? Aquesta realització de la nació sobirana és un camí difícil, llarg, ple de debats, de pactes, de concessions. etc. Ben cert, però una primera passa per fer el camí és procurar-nos aquesta base social, la nació real, pura o impura. La nació impura, la nació d’al·luvió, ha de saber de segur que es compta amb ella a l’hora de respondre la pregunta, el «sí» o el «no». Posar-nos pedres i dificultats nosaltres mateixos per recórrer camí, exigir a la nostra societat proves de puresa i fidelitat incondicional, fóra suïcida. Quan algú qüestiona la condició de catalans als seus adversaris polítics, es converteix en un suïcidador de la futura independència de Catalunya.
