Altres andalusos

Altres andalusos, o simplement altres, altres...


16.09.11 Aportacions, Catalunya, Externes

Algunes consideracions sobre Heribert Barrera i el nacionalisme essencialista a Catalunya. Per Manuel Delgado

Si se’m permet, trobo que la polèmica desfermada com a conseqüència de la pressa en consideració de la figura del recentment desaparegut Heribert Barrera ha tornat a posar de manifest una contradicció gairebé crònica i intrínseca del independentisme català d’esquerres, que és, trobo, una paradoxal herència de l’estalinisme. És el nacionalisme marxista català el que ha cregut compatible un programa polític revolucionari amb un patriotisme inequívocament essencialista. Caldria recordar que aquesta circumstància pot ser explicada històricament per l’assumpció pels austro-marxistes (Bauer, Kautsky) primer i, més endavant, per Stalin dels postulats romàntics i idealistes (Herder, Humboldt) que identificaven llengua i esperit nacional.

Així, podem llegir a Stalin: “La nació és una comunitat estable, històricament constituïda, de llengua, de territori, de vida econòmica i de psicologia, manifesta aquesta en la comunitat de cultura” (Marxismo y cuestión nacional, Anagrama, 1977 [1950], p. 40). La incidència d’aquesta apropiació staliniana del nacionalisme místic va fer-se notar en les elaboracions del catalanisme comunista dels anys 30 en gaire bé totes les seves expressions: Unió So­cia­l­ista, el Bloc Obrer i Camperol, Estat Català-Partit Proletari, el POUM i, evidentment, també el PSUC. Permeteu-me algunes referències interessants al respecte, una mica antigues però vigents en la informació que transmeten i les reflexions que proposen: R. Arnau, Marxisme català i qüestió nacional catalana, 1930-1936 (Edicions Catalanes, París, 1974); B. Peñarrúbia, “Els comunistes i la qüestió nacional catalana als anys 1931-1932”, a Quaderns d`Allibertament, 1 (1977), pp. 107-116, i sobre tot l’obra amb la que Sebastià Serrano va guanyar el Premi Octubre de 1979: Lingüística i qüestió nacional, (Eliseu Climent).

És per aquesta via que el nacionalisme marxista català fa seu un postulat radicalment antidialèctic i romàntic: el de l’existència d’una mentalitat o tarannà propi del poble català, directament relacionat amb un concepte territorial i lingüístic de la pàtria. Aquesta premissa pot quedar resumida en aquestes paraules de Prat de la Riba al 1906, a La nacionalitat catalana (Edicions 62/La Caixa): “El poble és, doncs, un principi espiritual, una unitat fonamental dels esperits, una mena d’ambient moral que s’apodera dels homes i els penetra i els emmotlla des que neixen fins que moren.”

Es tracta, en definitiva, del naciona­lisme místic resultant de la imaginària Catalunya pairal i que va animar, als anys 20, el nacionalisme italianitzant del noucentisme, amb la seva natural desem­bocadura feixista de la mà de No­saltres Sols o dels escamots d’Estat Català, però també d’un populisme ideològicament ambigu del que Francesc Macià en seria l’encarnació més clara, a diferència d’altres personatges del catalanisme molt més vinculats a la lluita sindical i de classe, com en Francesc Layret i sens dubte Lluís Companys. Sora el franquisme, la necessitat de no distreure esforços en la lluita contra el franquisme, va fer que la lluita en favor de la “integritat cultural” de Catalunya quedés congelada provisionalment.

Un cop depassada aquesta etapa, ha estat inevitable que reapareguessin aquests escoraments de nacionalisme racista que sempre han estat larvadament presents sota unes sigles o unes altres. Per això era tan inquietant que Barrera fes l’elogi i es mostrés afí i solidari amb Heider i el moviment neonazi austríac. El problema és que aquest essencialisme agressiu ha estat més aviat una energia desordenada i innòcua, que no ha assolit un activament polític, demostrant que la xenofòbia cultural, si no asso­leix una mínima articu­lació ideo­lògi­ca, resta un vague substrat sentimen­tal que pot, com a molt, le­gitimar mesures governamentals antiimmi­gra­tòries, però no corrents exitosos de signe feixis­tit­zant, a la manera dels que es regis­tren a ­Fran­ça, de la mà de Le Pen, o a Aus­tria, amb l’esmentat cas de Joerg Haider. Cal qüestionar-se, aleshores, si existeix a Catalunya la possibilitat de que aquest racisme cultural, escassament precisat i sense vertebrar, trobarà el mitjans de transcendir al nivell polític, i si al­guna de les formacions polítiques actuals esta­ria en condicions d’esdevenir, eventualment, el seu vehicle.

Jo crec que aquesta nacionalisme racista està present en actuacions i declaracions públiques de personalitats de Convergència i Unió, que també pot anar a parar i convertir-se en el temps en un factor de creixement de Plataforma per Catalunya, d’igual forma que l’ultranacionalisme filoserbi espanyol ha trobat un espai a UPiD, Ciutadans i el PP. En canvi, més compromesa és la posició d’Esquerra Republicana, que és sens dubte l’opció polí­tica que més vulnerable s’ha mostrat fins ara a aquests tipus de temp­tacions exclusivistes. En relació als incidents de la Festa Ma­jor de Lle­ida, a la que em referia en un article recuperat fa uns dies al bloc, va ser el represen­tant d’ERC a La Pae­ria l’ú­nic que es va mostrar partidari de l’actitud dels que s’autoarrogaven l’encarnació de la cultura catalana. En el pla teòric, Jo­sep-Lluís Carod-Rovi­ra ha defensat l’existència d’una cul­tura ètnica ca­talana en termes d’un “bloc de for­mes de vi­da, in­terpretació, ac­ció, orga­nitza­ció i expressió”, un “univers simbòlic” amena­çat pels “moviments migrato­ris del grup ètnic dominant, a través de la penetració demogràfi­ca massiva de gent de fora del pa­ís”. Això està escrit a l’article “Els Països Catalans com a univers simbòlic”, dins El nacionalisme català a la di del segle XX. II Jornades, La Magrana/Ed. 62, Barcelona, 1987, pp. 181-95).

Molt més clara ha estat la posició al respecte d’Heribert Barrera que, de banda dels seus mèrits com a lluitador antifranquista i per la independència, si que ha representat de forma precisa el catalanisme racista. I s’equivoquen els que pensen que aquesta postura seva es limita al contingut del llibre Què pensa Heribert Barrera, que va originar l’escàndol el març de 2001. Al novembre de 1979 ja va fer una intervenció per l’estil a les Jornades sobre immigració i reconstrucció nacional, organitzades per la Fundació Jaume Bofill, que responien a aquesta concepció idealista de Catalunya i menyspreava les aportacions dels immigrants. En Francesc Vallverdú va publicar el gener de 1980 un article al número 59 de Nous Horitzons, la revista cultural del PSUC, titulat “Les barreres del senyor Barrera”, denunciant aquesta intervenció i titllant-la d’ “objectivament lerrouxista”, en tant insistia en la teoria de les “dues cultures”, ben lluny de la tesis “un sol poble” que havien estat defensant les esquerres antifranquistes fins aleshores. Vull recordar que Francesc Vallverdú és qui va encunyar, en el títol d’un llibre, seu l’expressió “normalització linguística” (La normalització lingüística a Catalunya, Laia, 1979).

Parlant de l’enrenou del 2001, és curiós que entre tant afalagament –comprensible donades les circumstàncies– ningú se’n recordi de les reaccions que va provocar allò a les files de la pròpia Esquerra Republicana. Va ser Josep Huguet, vicesecretari general del partit i portaveu parlamentari va aclarir que les opinions d’Heribert Barrera eren exclusivament a títol personal i que “estaven fora de lloc”, de banda que no ocupava cap lloc executiu. No he trobat la referència exacte, però estic segur que va haver veus al si d’ERC que van demanar la seva dimissió. Josep Lluís Carod Rovira, de la seva banda, li va demanar a en Barrera que moderés les seves declaracions i va insistir en que de cap de les formes representaven la postura d’ERC sobre la immigració. Fins i tot el president Pujol va distanciar-se de la postura del ara desaparegut. Un bon nombre de socis de Dèria i de Proa, les editores del llibre de Barrera, vam demanar la retirada del llibre del mercat. Totes aquestes referències i d’altres les podeu trobar abundantment a les hemeroteques i a la xarxa.

I ja posats a recordar, convindria que algú evoqués la petició formal de dimissió que el sector renovador d’Esquerra Republicana va adreçar a Heribert Barrera, acusant-lo d’haver dretitzat el partit posant-lo en mans de Joan Hortalà, un multimillonari neoliberal a anys llum de la seva pròpia tradició com a opció preocupada per les desigualtats socials.

No es tracta de faltar-li el respecte a una persona acabada de traspassar, sinó de demanar una mica de serietat a l’hora d’avaluar la seva trajectòria, reconeixent els seus mèrits i agraint-los, però també sent capaços de posar de manifest tot el que el fa un referent a tenir en compte de manera relativa i no pel que fa a algun dels aspectes de la seva ideologia.

La fotografia de l’entrada correspon al moment en que Josep Anglada, el president de PxC, signa al llibre de visites de la capella ardent d’Heribert Barrera, a la que va acudir amb la plana major del seu partit. Anglada havia descrit a Barrera com “un gran patriota i un gran identitari català, defensor de les llibertats i un exemple a seguir”. La imatge i les declaracions les he pres de http://www.mediterraneodigital.com/cataluna/tarragona/2735.html.

Un advertiment important. Res del que acabo de comentar hauria de ser utilitzat en la polèmica sobre i menys contra “els nacionalismes”. Tampoc per posar en qüestió el dret de la societat catalana a autodeterminar el seu futur polític. És sols una consideració crítica a propòsit dels perills d’entendre el propi país en termes d’una presumpta i impossible congruència cosmovisional que sols és assolible convertida en una colossal màquina d’exclusió. L’objectiu del viure plegats a Catalunya hauria de ser assolir el màxim nivell de cohesió social, però no de coherència cultural. Res a veure una cosa amb l’altre.

7 Comentaris

  1. 06.10.11 CONSEJO ANDALUSÍ portavoz

    PUEBLO NACIONALISTA de ANDALUSÍ abomina y rechaza toda la parafernalia diseñada y ejecutada por los poderes oficiales de España durante los últimos 35 años…

    a) PUEBLO…, solo reconoce como veraz y ajustado a derecho histórico los colores verde y blanco…

    c) PUEBLO…, considera una burla la designación del 28 de Febrero como “Día de Andalucía” ya que la misma…

    d) PUEBLO…, considera un insulto a los hijos de País Andalusí y un repugnante desprecio hacia el cierto y constatado analfabetismo de su pueblo el adjudicar a Blas Infante el título de padre de la patria andaluza…

  2. 02.02.12 josep

    El nacionalismo es el cancer de este planeta, demarcar unos territorios que no pertenecen a nadie para hacerlos propios de una serie de fascistas es el trabajo mas vergonzoso que puede hacer una persona. Indigna mucho que gente que ha nacido en andalucía defienda unas posturas tan radicales y fascistas.

  3. 02.02.12 Rodolfo Rufían Roto

    Hola Josep; si te hubieras tomado la molestia de leer algo del post o el manifiesto de Altres Andalusos, igual adviertes que el epíteto fascista, para quien es más apropiado probablemente, es para gente que hace los comentarios que haces tú. salut i llibertat

  4. 03.02.12 josep

    Defender los postulados nacionalistas ya es un síntoma de fascismo. Por suerte yo soy un ciudadano del mundo y es lo mismo ser nacionalista catalán que nacionalista español, es lo mismo una estelada que una bandera con el pollo. Las fronteras sobran en este planeta y nadie puede exigir un territorio ni por historia ni por fascismo…

  5. 03.02.12 josep

    Por cierto el nacionalismo ha salido de la derecha mas rancia y católica de cataluña, promovido por la iglesia y la diocesis de Vic hace poco menos de 120 años, aunque el nacionalismo no empezó a tener un poco de fuerza hasta la dictadura de primo de rivera, antes de eso era un movimiento residual.

  6. 29.04.12 Moya Bienve

    Josep, la catalanitat (el que tu en diries nacionalisme), no neix en cap època determinada. Els catalans (i sobretot els sectors de classe populars) mai han deixat de utilitzar la seva llengua, el català, senzilla base sobre la qual s’ha fonamentat tota revindicació de llibertat nacional. Espanya i les seves classes dirigents no van saber advertir-ho, van menytenir-ho amb raons com universalisme, catetismo… (com ara fas tu). I aquí tenim el resultat. Apa, i ara, dedicat a tu i els “universalistes” com tu, tal com es diria amb un càstís castellà “A otro perro com este hueso”

  7. 21.09.12 Toni

    El independentismo catalán puede, y a mi modo de ver debe, defenderse desde posiciones no esencialistas.

    El espectacular auge del independentismo catalán es una excelnte noticia para todos aquellos que deseamos vivir en una Catalunya soberana y estamos hartos y fatigados del eterno debate identitario.

    La independencia de Catalunya será mestiza o no será. Trabajemos para que así sea.

Deixa un Comentari