Altres andalusos

Altres andalusos, o simplement altres, altres...


05.10.15 Catalunya, Economía, Espanya, Externes, destacat, llengua

Quan la perifèria és el centre

Com s'aguanta el capitalisme

 

Per David Fernandez

Montse Santolino i Lluís Cabrera

[reflexions a peu de carrer tornant de l’Hospitalet un 17 de setembre]

Uns van enviant els mediàtics als mercats, els altres embustien encara amb la cara –dura– de Felipe Gonzalez i altres ens parlen d’ensenyar les dents en nom dels nostres avis, una cosa –per desinformats– que mai hem deixat de fer.

L’etnicisme. Els cognoms. Els orígens. Moltes ganes han tingut alguns de moure la campanya cap aquí. I no són pas errors: són càlculs de despatx que després s’estavellen en el laboratori de la realitat. Alguns volen fer de la diversitat un problema, quan per nosaltres és la nostra riquesa, la nostra millor autodefensa, la nostra llar comuna i el nostre refugi compartit.

Deien, vés per on, que el 65% dels indecisos tenen pares que han nascut a fora. País-mirall i sopa d’all, el 65% de la societat tenen algun pare/mare de fora. Ni se n’adonen de les xorrades que diuen: el país indecís és, tal qual, calcat al país real. Com el 35% restant. Però, ben mirat amb retrovisor, això ja és una tremenda victòria moral. Fa 10 anys no tenien cap dubte, perquè no es plantejaven moltes coses ni ningú comptava amb ells ni res els hi era preguntat. Potser el 27S no sabien què fer; i potser han estat els únics que han reflexionat de manera sensata i raonada sobre allò nomenat procés. Garcias a les rengles independentistes. Fainés i Godós a les unionistes. País caleidoscòpic.

Cal maldar. Dels qui confonen maldestrament etnicisme amb classisme. D’això parlem. Quan l’única fractura social es diu pobresa i desigualtat. Miralls, llanternes, ombres. De sempre, CiU i els partits tradicionals espanyolistes només han sabut fer una cosa: tractar la gent dels barris com una massa uniforme d’ignorants, de menors d’edat, que no aprèn ni creix sola, que només mira Tele5. Utilitzen el castellà, la llengua meravellosa amb que vam aprendre a estimar, per provar d’atiar odis i enfrontaments. El darrer cartutx –bestial– que els queda, mentre van aprovant lleis que matxuquen els barris i els empobreixen. Després de 40 anys al poder –cara dura i dieta del règim– venen a dir-nos que tenen solucions. I no. No les tenen. Fa anys que no les tenen. Mai les han tingut. Els partits tradicionals sempre han consolidat el seu poder sobre les falses promeses a les classes populars i les han traït sistemàticament des de 1975. Les seves xarxes monitoritzades de clientelisme, paternalisme, nepotisme i regalets enverinats –inclòs el model de Feria d’Abril, amb causa judicial oberta per corrupció–, han mantingut lligada a la corda i a l’engruna a molta gent. Miratges de Milènium: mai no han estimat la gent de les classes populars, la instrumentalitzen només per al seu benefici i prou. Memòria que tragina sola: com diu l’Albert Martínez, de la Directa i de Santa Coloma, qui més ha despolititzat, desmobilitzat i paralitzat l’antiga àrea roja ha estat el PSC durant 30 anys. Qui més els ha negat permanentment el dret a decidir: a decidir qualsevol cosa.

Però la perifèria, s’equivoquen i molt, no és immòbil com ells. La perifèria canvia, creix i pensa per si mateixa. Per això, a les municipals, el PP va fer campanya aquí, a L’H, amb el lema “A Badalona funciona”. I per això van perdre la meitat dels regidors. Per això, també, les CUP van entrar al consistori per primer cop. Per això –per què si no?– ha saltat Albiol a Badalona i Bustos ha estat desallotjat a Sabadell. Com una invencible constant històrica: la que xiula i xiuxiueja que quan les classes populars irrompen en la crisi per cercar solucions, és quan aquest país, aquesta societat contradictòria i complexe, avança democràticament, avança socialment, avança nacionalment.

Cada cop dubto més. Ara hi ha nous partits que sembla que només volen substituir als antics. I tampoc juguen net ni són clars. Són ambigus en els seus programes i es continuen reforçant i movent en la idea fixa i estereotipada dels barris populars empobrits i la seva gent. Reprodueixen el tòpic per pur interès. I des del desclassament atien el ressentiment per aconseguir els seus objectius, com ja hem vist fer abans. Fan càlculs mediocres i errors roïns. Mal ens pesi, i pesa massa, mal senyal per confiar-hi. Mal senyal veure l’exèrcit d’oportunistes que s’han escolat a les llistes.

No desclassar-se i allunyar-se de la teva gent és una lluita permanent per als fills dels obrers i els camperols des que entrem a la universitat o aconseguim treballs millors que els dels nostres pares. El risc pervers de creure que ets millor que els companys d’escola que són electricistes o manyàs a l’atur, sempre està present. Es pot ser solidari i militant amb la teva gent, com en Javier Pérez Andújar, o es pot ser un desclassat que aprofita els seus orígens i la seva condició per aprofitar-se de la seva gent. La política està farcida d’aquests últims. També a molts partits que es diuen d’esquerra, on la política ha estat un ascensor social massa ràpid. De te fabula narratur: aquesta història ja ha estat explicada.

Combatem-ho tot. Si us plau. Les nostres temptacions de viure tranquils i oblidar d’on venim i el que queda per fer i la d’aquells que ens volen comprar o vendre amb cants de sirena. Reflexió final, retornant de l’Hospitalet i rellegint la Monste Santolino sobre les nostresbanlieus, plovia sobre mullat. Certeses. Les CUP de l’H són tan CUP com les de Vic, totes furibundament anticapitalistes, i la seva feina és més difícil i cabdal. L’àrea metropolitana, els barris, es construeixen en el dia al dia, en la constància i en la confiança: autorganitzats, des de baix i no des del plasma. La llarga derrota obrera del 78 encara la paguem cara avui. I el que no s’ha fet en quatre ni en quaranta anys no es farà en 15 dies de campanya.

Dubtes, sí, i una certesa. Sense un àrea metropolitana bolcada i convençuda, Catalunya, per més independent que sigui, mai no serà ni rica ni plena. La feina no ha fet més que recomençar altre cop. Cal treballar com mai i com enlloc perquè la perifèria –en tants sentits– deixi de ser-ho, per a què esdevingui el centre des d’on tot trontolla i tot es mou, per a què deixi de pensar-se com a tal, per a què la seva gent deixi de creure que són convidats de cartró-pedra en tot això i s’assumeixen com allò que són: l’eix central, l’autèntica esperança de futur per al país.

Som formiguetes. I ho seguirem sent. Tornant i retornant… mirades i retines de dissabte passat, escoltava en silenci que moltíssima gent de L’H no vota la Cup encara, però li sabia greu perquè ens reconeixíem mútuament en la decència comuna. No voten les CUP encara, així és i només faltaria (que el vot és seu), però no els fa cap mena de por, sinó un llarguíssim respecte, el país pel que treballem.

I sí. I mentrestant. Que es multipliqui l’orgull de barri: el de la gent que no s’odia, que no es deixa utilitzar, que mai no renega d’ella mateixa –només del poder– ni dels que lluiten –centrats i concentrats– en totes les perifèries. Hi hagi eleccions, plogui o faci calor.

Deixa un Comentari