El representant de CiU al Congrés, interessat demòcrata que no no es ruboritza a l’hora de fer una visita al dictador guineà, Teodor Obiang, al febrer d’aquest any, sembla que li agrada crear polèmiques espúries però que, duen satisfer interessos personals i clientelars.

A continuació una carta de Diego Cañamero, representant del SAT (Sindicato Andalúz de trabajadores) dirigida a ell. 

Carta de Diego Cañamero a Duran i Lleida

Señor Antoni Duran y Lleida

Es usted uno de esos políticos, profesionales que sin  saber qué es el PERI, ni por qué existe, ni cuáles son los problemas del medio rural andaluz, habla y opina solo para congratularse con la burguesía catalana y para arrancar unos cuantos de votos miserables  aunque sea a costa del desprestigio de los jornaleros/as de Andalucía.

Usted sabe bien que el  P.E.R y los subsidios son un insulto a los jornaleros/as, siempre hemos defendido que el dinero público fuera a cambio de  trabajo, respeto  y  dignidad.  Pero es  usted y los que piensan como usted los responsables de que los jornaleros/as tengamos  
este subsidio,( el paro alcanza el  40% en el medio rural andaluz)  no sea demagogo ni corto de memoria,  ya que la burguesía catalana a la que representa  pactó con los terratenientes el que Andalucía fuera una zona subdesarrollada, para proporcionarles materias primas (el 80% 
del algodón se cultiva en Andalucía y todas las empresas textiles están en Cataluña)  y mano de obra barata, así  2.000.000 de andaluces  tuvieron que emigrar a su tierra, ¿no tiene nada que decir de esa mano de obra? ¿También reciben el jornal en los bares de Cataluña?

En vez de criticar el P.E.R que suponen 7 euros al día, y que solo lo reciben 220.000 jornaleros/as de los  513.000 existentes  ¿Por qué no critica que un 20% de propietarios (terratenientes) se lleven  5.200 millones de euros cada año de de la política agraria comunitaria (P.A.C  el P.E.R de los ricos) a cambio de nada, solo por tener tierras?  Y encima le dan medallas como a la Duquesa de Alba.

Si  tanto le molesta el  P.E.R  de los jornaleros/as  ¿Por qué no defiende la reforma agraria  (un 2% de propietarios posee el 50%  de toda la tierra de Andalucía) que supondría el fin de este subsidio?

Señor Duran y Lleida, a usted le pasa como a ese ministro de agricultura y ganaderías que le regalaron una oveja y se llevo el  erro del pastor creyendo que era una de ella.

DIEGO CAÑAMERO

Així, podem llegir a Stalin: “La nació és una comunitat estable, històricament constituïda, de llengua, de territori, de vida econòmica i de psicologia, manifesta aquesta en la comunitat de cultura” (Marxismo y cuestión nacional, Anagrama, 1977 [1950], p. 40). La incidència d’aquesta apropiació staliniana del nacionalisme místic va fer-se notar en les elaboracions del catalanisme comunista dels anys 30 en gaire bé totes les seves expressions: Unió So­cia­l­ista, el Bloc Obrer i Camperol, Estat Català-Partit Proletari, el POUM i, evidentment, també el PSUC. Permeteu-me algunes referències interessants al respecte, una mica antigues però vigents en la informació que transmeten i les reflexions que proposen: R. Arnau, Marxisme català i qüestió nacional catalana, 1930-1936 (Edicions Catalanes, París, 1974); B. Peñarrúbia, “Els comunistes i la qüestió nacional catalana als anys 1931-1932”, a Quaderns d`Allibertament, 1 (1977), pp. 107-116, i sobre tot l’obra amb la que Sebastià Serrano va guanyar el Premi Octubre de 1979: Lingüística i qüestió nacional, (Eliseu Climent).

És per aquesta via que el nacionalisme marxista català fa seu un postulat radicalment antidialèctic i romàntic: el de l’existència d’una mentalitat o tarannà propi del poble català, directament relacionat amb un concepte territorial i lingüístic de la pàtria. Aquesta premissa pot quedar resumida en aquestes paraules de Prat de la Riba al 1906, a La nacionalitat catalana (Edicions 62/La Caixa): “El poble és, doncs, un principi espiritual, una unitat fonamental dels esperits, una mena d’ambient moral que s’apodera dels homes i els penetra i els emmotlla des que neixen fins que moren.”

Es tracta, en definitiva, del naciona­lisme místic resultant de la imaginària Catalunya pairal i que va animar, als anys 20, el nacionalisme italianitzant del noucentisme, amb la seva natural desem­bocadura feixista de la mà de No­saltres Sols o dels escamots d’Estat Català, però també d’un populisme ideològicament ambigu del que Francesc Macià en seria l’encarnació més clara, a diferència d’altres personatges del catalanisme molt més vinculats a la lluita sindical i de classe, com en Francesc Layret i sens dubte Lluís Companys. Sora el franquisme, la necessitat de no distreure esforços en la lluita contra el franquisme, va fer que la lluita en favor de la “integritat cultural” de Catalunya quedés congelada provisionalment.

Un cop depassada aquesta etapa, ha estat inevitable que reapareguessin aquests escoraments de nacionalisme racista que sempre han estat larvadament presents sota unes sigles o unes altres. Per això era tan inquietant que Barrera fes l’elogi i es mostrés afí i solidari amb Heider i el moviment neonazi austríac. El problema és que aquest essencialisme agressiu ha estat més aviat una energia desordenada i innòcua, que no ha assolit un activament polític, demostrant que la xenofòbia cultural, si no asso­leix una mínima articu­lació ideo­lògi­ca, resta un vague substrat sentimen­tal que pot, com a molt, le­gitimar mesures governamentals antiimmi­gra­tòries, però no corrents exitosos de signe feixis­tit­zant, a la manera dels que es regis­tren a ­Fran­ça, de la mà de Le Pen, o a Aus­tria, amb l’esmentat cas de Joerg Haider. Cal qüestionar-se, aleshores, si existeix a Catalunya la possibilitat de que aquest racisme cultural, escassament precisat i sense vertebrar, trobarà el mitjans de transcendir al nivell polític, i si al­guna de les formacions polítiques actuals esta­ria en condicions d’esdevenir, eventualment, el seu vehicle.

Jo crec que aquesta nacionalisme racista està present en actuacions i declaracions públiques de personalitats de Convergència i Unió, que també pot anar a parar i convertir-se en el temps en un factor de creixement de Plataforma per Catalunya, d’igual forma que l’ultranacionalisme filoserbi espanyol ha trobat un espai a UPiD, Ciutadans i el PP. En canvi, més compromesa és la posició d’Esquerra Republicana, que és sens dubte l’opció polí­tica que més vulnerable s’ha mostrat fins ara a aquests tipus de temp­tacions exclusivistes. En relació als incidents de la Festa Ma­jor de Lle­ida, a la que em referia en un article recuperat fa uns dies al bloc, va ser el represen­tant d’ERC a La Pae­ria l’ú­nic que es va mostrar partidari de l’actitud dels que s’autoarrogaven l’encarnació de la cultura catalana. En el pla teòric, Jo­sep-Lluís Carod-Rovi­ra ha defensat l’existència d’una cul­tura ètnica ca­talana en termes d’un “bloc de for­mes de vi­da, in­terpretació, ac­ció, orga­nitza­ció i expressió”, un “univers simbòlic” amena­çat pels “moviments migrato­ris del grup ètnic dominant, a través de la penetració demogràfi­ca massiva de gent de fora del pa­ís”. Això està escrit a l’article “Els Països Catalans com a univers simbòlic”, dins El nacionalisme català a la di del segle XX. II Jornades, La Magrana/Ed. 62, Barcelona, 1987, pp. 181-95).

Molt més clara ha estat la posició al respecte d’Heribert Barrera que, de banda dels seus mèrits com a lluitador antifranquista i per la independència, si que ha representat de forma precisa el catalanisme racista. I s’equivoquen els que pensen que aquesta postura seva es limita al contingut del llibre Què pensa Heribert Barrera, que va originar l’escàndol el març de 2001. Al novembre de 1979 ja va fer una intervenció per l’estil a les Jornades sobre immigració i reconstrucció nacional, organitzades per la Fundació Jaume Bofill, que responien a aquesta concepció idealista de Catalunya i menyspreava les aportacions dels immigrants. En Francesc Vallverdú va publicar el gener de 1980 un article al número 59 de Nous Horitzons, la revista cultural del PSUC, titulat “Les barreres del senyor Barrera”, denunciant aquesta intervenció i titllant-la d’ “objectivament lerrouxista”, en tant insistia en la teoria de les “dues cultures”, ben lluny de la tesis “un sol poble” que havien estat defensant les esquerres antifranquistes fins aleshores. Vull recordar que Francesc Vallverdú és qui va encunyar, en el títol d’un llibre, seu l’expressió “normalització linguística” (La normalització lingüística a Catalunya, Laia, 1979).

Parlant de l’enrenou del 2001, és curiós que entre tant afalagament –comprensible donades les circumstàncies– ningú se’n recordi de les reaccions que va provocar allò a les files de la pròpia Esquerra Republicana. Va ser Josep Huguet, vicesecretari general del partit i portaveu parlamentari va aclarir que les opinions d’Heribert Barrera eren exclusivament a títol personal i que “estaven fora de lloc”, de banda que no ocupava cap lloc executiu. No he trobat la referència exacte, però estic segur que va haver veus al si d’ERC que van demanar la seva dimissió. Josep Lluís Carod Rovira, de la seva banda, li va demanar a en Barrera que moderés les seves declaracions i va insistir en que de cap de les formes representaven la postura d’ERC sobre la immigració. Fins i tot el president Pujol va distanciar-se de la postura del ara desaparegut. Un bon nombre de socis de Dèria i de Proa, les editores del llibre de Barrera, vam demanar la retirada del llibre del mercat. Totes aquestes referències i d’altres les podeu trobar abundantment a les hemeroteques i a la xarxa.

I ja posats a recordar, convindria que algú evoqués la petició formal de dimissió que el sector renovador d’Esquerra Republicana va adreçar a Heribert Barrera, acusant-lo d’haver dretitzat el partit posant-lo en mans de Joan Hortalà, un multimillonari neoliberal a anys llum de la seva pròpia tradició com a opció preocupada per les desigualtats socials.

No es tracta de faltar-li el respecte a una persona acabada de traspassar, sinó de demanar una mica de serietat a l’hora d’avaluar la seva trajectòria, reconeixent els seus mèrits i agraint-los, però també sent capaços de posar de manifest tot el que el fa un referent a tenir en compte de manera relativa i no pel que fa a algun dels aspectes de la seva ideologia.

La fotografia de l’entrada correspon al moment en que Josep Anglada, el president de PxC, signa al llibre de visites de la capella ardent d’Heribert Barrera, a la que va acudir amb la plana major del seu partit. Anglada havia descrit a Barrera com “un gran patriota i un gran identitari català, defensor de les llibertats i un exemple a seguir”. La imatge i les declaracions les he pres de http://www.mediterraneodigital.com/cataluna/tarragona/2735.html.

Un advertiment important. Res del que acabo de comentar hauria de ser utilitzat en la polèmica sobre i menys contra “els nacionalismes”. Tampoc per posar en qüestió el dret de la societat catalana a autodeterminar el seu futur polític. És sols una consideració crítica a propòsit dels perills d’entendre el propi país en termes d’una presumpta i impossible congruència cosmovisional que sols és assolible convertida en una colossal màquina d’exclusió. L’objectiu del viure plegats a Catalunya hauria de ser assolir el màxim nivell de cohesió social, però no de coherència cultural. Res a veure una cosa amb l’altre.

Veure article complet: El lerrouxisme i els marges identitaris dels partits

publicat a inderecte!cat

24.09.2007 ! 08.00 h

Veure article complet: Els perills de la caricatura

publicat a inderecte!cat

14.09.2007 ! 00.00 h

veure article complet Neolerrouxisme amagat sota cert andalusisme, història d’un fracàs anunciat.

Article publicat a inderecte!cat
16.07.2007 ! 20.24 h