Altres andalusos » Aportacions

Duran, acicate de los andaluces

Miguel Fernández — Tue, 11 Oct 2011 09:48:10 +0000

El representant de CiU al Congrés, interessat demòcrata que no no es ruboritza a l’hora de fer una visita al dictador guineà, Teodor Obiang, al febrer d’aquest any, sembla que li agrada crear polèmiques espúries però que, duen satisfer interessos personals i clientelars.

A continuació una carta de Diego Cañamero, representant del SAT (Sindicato Andalúz de trabajadores) dirigida a ell.

Carta de Diego Cañamero a Duran i Lleida

Señor Antoni Duran y Lleida

Es usted uno de esos políticos, profesionales que sin saber qué es el PERI, ni por qué existe, ni cuáles son los problemas del medio rural andaluz, habla y opina solo para congratularse con la burguesía catalana y para arrancar unos cuantos de votos miserables aunque sea a costa del desprestigio de los jornaleros/as de Andalucía.

Usted sabe bien que el P.E.R y los subsidios son un insulto a los jornaleros/as, siempre hemos defendido que el dinero público fuera a cambio de trabajo, respeto y dignidad. Pero es usted y los que piensan como usted los responsables de que los jornaleros/as tengamos
este subsidio,( el paro alcanza el 40% en el medio rural andaluz) no sea demagogo ni corto de memoria, ya que la burguesía catalana a la que representa pactó con los terratenientes el que Andalucía fuera una zona subdesarrollada, para proporcionarles materias primas (el 80%
del algodón se cultiva en Andalucía y todas las empresas textiles están en Cataluña) y mano de obra barata, así 2.000.000 de andaluces tuvieron que emigrar a su tierra, ¿no tiene nada que decir de esa mano de obra? ¿También reciben el jornal en los bares de Cataluña?

En vez de criticar el P.E.R que suponen 7 euros al día, y que solo lo reciben 220.000 jornaleros/as de los 513.000 existentes ¿Por qué no critica que un 20% de propietarios (terratenientes) se lleven 5.200 millones de euros cada año de de la política agraria comunitaria (P.A.C el P.E.R de los ricos) a cambio de nada, solo por tener tierras? Y encima le dan medallas como a la Duquesa de Alba.

Si tanto le molesta el P.E.R de los jornaleros/as ¿Por qué no defiende la reforma agraria (un 2% de propietarios posee el 50% de toda la tierra de Andalucía) que supondría el fin de este subsidio?

Señor Duran y Lleida, a usted le pasa como a ese ministro de agricultura y ganaderías que le regalaron una oveja y se llevo el erro del pastor creyendo que era una de ella.

DIEGO CAÑAMERO

Un independentista català amb accent andalús

Miguel Fernández — Mon, 10 Oct 2011 10:09:26 +0000

Click here to view the embedded video.

Notes de l’ avi poeta…Maragall i de la Riba ordenant la ciutat

Miguel Fernández — Wed, 28 Sep 2011 09:50:59 +0000

Maragall també escrivia a El progreso “em sembla que al poble baix hi ha almenys més vivesa que en altres esferes”. Tot i que sense renunciar a la seva condició d’home d’ordre en carta dirigida a Cambó expressar la necessitat de “depurar la massa, expulsar gent dolenta, inutilitzar la per al mal, vigilar-la, impedir també propagandes criminals “(Benet, 145, López 85).

I aquí ens recorda, López Sánchez que en aquell període, la classe obrera era procliu, de manera oberta o difusa, a prendre el carrer, imprimint aquest ocupació d’hàbits col.lectius i actius. “A la seva manera, els proletaris barcelonins tenien clara consciència de la transcendència dels diferents usos socials del territori urbà, i sabien on i com donar els seus passos. Les pràctiques i les parles de les classes populars es recreaven i afirmaven també en els espais de la pròpia quotidianitat, per cert encara no separats brutalment dels llocs de la producció, i els moment assenyalats el radi d’acció s’amplificava, si fos precis, a la ciutat tota.

Aquest tipus de territorialització proletària es configura com a perill i alternativa des de la proclamació de la amobilitat. Amb l’exercici d’aquestes pràctiques es tractava no tant de dissenyar una ciutat futura, sinó de defensar i resistir l’autonomia dels usos donats a un espai ja construït “…

Les veus a favor de la normalitat material i moral de Barcelona, es repeteixen entre uns homes de l’ordre desitjosos d’esvair els seus malsons i els seus somnis: apaivagar o desterrar del panorama urbà la guerra social per construir la ciutat del capital la seva gran metròpoli imperial i capital immensa, en paraules de Prat de la Riba

Breve reflexión a propósito del fin de la Fiesta en Catalunya y las leyes que dicen proteger a los toros, cuando lo que hacen es proteger al espectador. Per Manuel Delgado

Miguel Fernández — Mon, 26 Sep 2011 05:46:10 +0000

La fiesta de los toros fue para mí siempre un enigma cultural que traté, no sé si acertadamente, en lo que fue mi tesis de licenciatura, De la muerte de un dios. La fiesta de los toros en el universo simbólico de la cultura popular (Península, 1986). Fue ese intriga la que me convirtió en alumno de Julian Pitt-Rivers en la Sorbona y la base de mi amistad con especialistas como Frédèric Saumade, Garry Marvin, Ginés Serrán Pagán… Guardo un gran recuerdo de las aventuras que supusieron organizar aquel seminario en la Menéndez y Pelayo con Mariano de la Cruz en el 85 y luego los dos Simposi sobre Bous i Tauromàquies de Catalunya que, con el apoyo del Departament de Cultura de la Generalitat, primero en Cardona en 1988 y luego en Olot al año siguiente, en que reunimos a estudiosos del asunto de un gran nivel intelectual: Néstor Luján, Ramón Triadó, Ricard Salvat, Alberto Cardín…

También la etapa de la revista Taurología, la discusión en sus páginas con Enrique Gil Calvo a propósito de si la fiesta de los toros eran católicos o protestantes. Sin olvidar la lucha contra la ley 3/87, que prohibió los corre-bous cruentos en las comarcas de l’Ebre i las de Ponent, però también en otra de la lo que algunos todavía llaman “la Catalunya catalana”, como la Garrotxa, el Bagès o la Selva. Era un momento en que había corre-bous en Barcelona capital, en la Taxonera, en el Raval, en Vallvidrera, y hasta en mi barrio, en Fort Pienc. No fui nunca propiamente un aficionado –pero si un “interesado”–, lo que me llevó a la Monumental a ver sobre todo las corridas de Paco Ojeda. Recordaré siempre en particular la despedida de los ruedos de aquel gran torero catalán que fue Jaquim Bernadó, “El noi de la Riereta”, en concreto ayer hizo 28 años, el 24 de septiembre de 1983. La fotografía de la entrada es suya y la he tomado de la página http://www.vadebraus.com/. El año 1991 la Associació de Penyes Taurines de Catalunya me hacía gala de la medalla al mérito taurino de la temporada.

Es curioso, pero con todo ese bagaje, contemplo la polémica en torno al fin de la Fiesta en Catalunya con una distancia absoluta y sin ningún ánimo de participar en ella. Por supuesto que ni en broma aparecer apoyando una causa por la que tanto quise hacer hace años, que es la de la tradición taurina catalana, de una fiesta que formó parte de la cultura obrera y urbana de Barcelona durante décadas. Hoy, la defensa de los toros en Catalunya está en manos casi exclusivas de la extrema derecha y el ultranaiconalismo español, es decir del Partido Popular y de Ciutadans per Catalunya.

Con todo, en algún lugar debería expresar el asco que me merecen las posturas presuntamente “animalistas”. No sé cómo se puede negar que el descrédito de los toros por parte de los partidos nacionalistas, aunque no lo expliciten, se fundamenta en la convicción de que esa fiesta es propia de “pueblos incivilizados”, lo que ya de por si es un argumento racista, en tanto supone que en algún lugar del mundo existen pueblos que no son civilizados. Pero es que, además, debemos estar a la altura de lo que, aunque no se confiese, siempre es la certeza de que nosotros, los catalanes, estamos un escalón evolutivo por encima del resto de pueblos ibéricos, se quiera o no todavía distantes del nuestro más elevado grado de cultura. Los toros, en efecto, es una fiesta bárbara, salvaje, propia acaso de los españoles, pero no de nosotros, que tenemos la grave responsabilidad de estar a la altura de nuestra propia superioridad civilizatoria.

En cuanto a Iniciativa per Catalunya está en su línea de pusilanimidad y buenrollismo pequeñoburgués, afectado, postizo…, fofo.

Esa es la clave: somos una cultura superior y nadie se puede imaginar lo que cuesta ser modesto cuando uno es el mejor. Que gracia. Debería sonrojar escuchar a Pilar Rahola hacer su defensa de los animales, ella, entusiasta defensora de las brutales agresiones del ejército israelí contra la población civil palestina. Y Jesús Mosterin… Cómo conmueve su elogio al modelo civilizatorio británico, a cuyo imperio la humanidad tanto bienestar y conford le debe.

¡Que paradoja! La abominación de la fiesta de los toros se lleva a cabo en nombre un progreso que conduce a una civilización, la nuestra, que ha prohibido los toros, pero que es directa responsable de la destrucción de decenas de especies animales y su hábitat natural y que suprime la muerte ritual de animales, al tiempo que practica sistemáticamente su sacrificio industrial y en masa.

He ahí, en eso último, la clave. La prohibición en toda Europa de la muerte pública de las bestias, que llevó a prohibir, a lo largo del XIX y hasta ahora mismo, infinidad de fiestas populares centradas en el muerte de animales –y que en Catalunya tiene expresiones que no se recuerdan estos días: la de la prohibición desde 1987 de la matança del porc o de los corderos por parte de la comunidad islámica–, no respondió a la voluntad de proteger a los animales. Los toros, los corderos y los cerdos continuaron y continuarán muriendo de forma atroz y sórdida en los mataderos. Lo que se hizo fue contribuir por esa vía a lo que ya estaba siendo una creciente clandestinización de la muerte animal, es decir el escamoteamiento del origen de la carne que se consume. Lo que escandalizaba y vuelve a escandalizar ahora no es que un animal padezca, sufra y muera de manera terrible, sino QUE SE VEA. Es la apoteosis del principio hipócrita por excelencia: “Ojos que no ven, corazón que no siente”.

En una palabra, la gloriosa ley que aprobó el Parlament de Catalunya prohibiendo los toros parecía concebida para proteger a unos animales de un tormento que continuarán sufriendo, mucho más tiernos y jóvenes además. A quien se protegía era a usted y a mí de ver que es de cadáveres de los que nos alimentamos. Ese toro que ya no verá morir será, a partir de oro, ese ternero embasado que recogerá del refrigerador del supermercado. Comerá, como hasta ahora, carne sin ojos.

Manuel Delgado

Font

Algunes consideracions sobre Heribert Barrera i el nacionalisme essencialista a Catalunya. Per Manuel Delgado

Miguel Fernández — Fri, 16 Sep 2011 19:46:56 +0000

Si se’m permet, trobo que la polèmica desfermada com a conseqüència de la pressa en consideració de la figura del recentment desaparegut Heribert Barrera ha tornat a posar de manifest una contradicció gairebé crònica i intrínseca del independentisme català d’esquerres, que és, trobo, una paradoxal herència de l’estalinisme. És el nacionalisme marxista català el que ha cregut compatible un programa polític revolucionari amb un patriotisme inequívocament essencialista. Caldria recordar que aquesta circumstància pot ser explicada històricament per l’assumpció pels austro-marxistes (Bauer, Kautsky) primer i, més endavant, per Stalin dels postulats romàntics i idealistes (Herder, Humboldt) que identificaven llengua i esperit nacional.

Així, podem llegir a Stalin: “La nació és una comunitat estable, històricament constituïda, de llengua, de territori, de vida econòmica i de psicologia, manifesta aquesta en la comunitat de cultura” (Marxismo y cuestión nacional, Anagrama, 1977 [1950], p. 40). La incidència d’aquesta apropiació staliniana del nacionalisme místic va fer-se notar en les elaboracions del catalanisme comunista dels anys 30 en gaire bé totes les seves expressions: Unió Socialista, el Bloc Obrer i Camperol, Estat Català-Partit Proletari, el POUM i, evidentment, també el PSUC. Permeteu-me algunes referències interessants al respecte, una mica antigues però vigents en la informació que transmeten i les reflexions que proposen: R. Arnau, Marxisme català i qüestió nacional catalana, 1930-1936 (Edicions Catalanes, París, 1974); B. Peñarrúbia, “Els comunistes i la qüestió nacional catalana als anys 1931-1932”, a Quaderns d`Allibertament, 1 (1977), pp. 107-116, i sobre tot l’obra amb la que Sebastià Serrano va guanyar el Premi Octubre de 1979: Lingüística i qüestió nacional, (Eliseu Climent).

És per aquesta via que el nacionalisme marxista català fa seu un postulat radicalment antidialèctic i romàntic: el de l’existència d’una mentalitat o tarannà propi del poble català, directament relacionat amb un concepte territorial i lingüístic de la pàtria. Aquesta premissa pot quedar resumida en aquestes paraules de Prat de la Riba al 1906, a La nacionalitat catalana (Edicions 62/La Caixa): “El poble és, doncs, un principi espiritual, una unitat fonamental dels esperits, una mena d’ambient moral que s’apodera dels homes i els penetra i els emmotlla des que neixen fins que moren.”

Es tracta, en definitiva, del nacionalisme místic resultant de la imaginària Catalunya pairal i que va animar, als anys 20, el nacionalisme italianitzant del noucentisme, amb la seva natural desembocadura feixista de la mà de Nosaltres Sols o dels escamots d’Estat Català, però també d’un populisme ideològicament ambigu del que Francesc Macià en seria l’encarnació més clara, a diferència d’altres personatges del catalanisme molt més vinculats a la lluita sindical i de classe, com en Francesc Layret i sens dubte Lluís Companys. Sora el franquisme, la necessitat de no distreure esforços en la lluita contra el franquisme, va fer que la lluita en favor de la “integritat cultural” de Catalunya quedés congelada provisionalment.

Un cop depassada aquesta etapa, ha estat inevitable que reapareguessin aquests escoraments de nacionalisme racista que sempre han estat larvadament presents sota unes sigles o unes altres. Per això era tan inquietant que Barrera fes l’elogi i es mostrés afí i solidari amb Heider i el moviment neonazi austríac. El problema és que aquest essencialisme agressiu ha estat més aviat una energia desordenada i innòcua, que no ha assolit un activament polític, demostrant que la xenofòbia cultural, si no assoleix una mínima articulació ideològica, resta un vague substrat sentimental que pot, com a molt, legitimar mesures governamentals antiimmigratòries, però no corrents exitosos de signe feixistitzant, a la manera dels que es registren a França, de la mà de Le Pen, o a Austria, amb l’esmentat cas de Joerg Haider. Cal qüestionar-se, aleshores, si existeix a Catalunya la possibilitat de que aquest racisme cultural, escassament precisat i sense vertebrar, trobarà el mitjans de transcendir al nivell polític, i si alguna de les formacions polítiques actuals estaria en condicions d’esdevenir, eventualment, el seu vehicle.

Jo crec que aquesta nacionalisme racista està present en actuacions i declaracions públiques de personalitats de Convergència i Unió, que també pot anar a parar i convertir-se en el temps en un factor de creixement de Plataforma per Catalunya, d’igual forma que l’ultranacionalisme filoserbi espanyol ha trobat un espai a UPiD, Ciutadans i el PP. En canvi, més compromesa és la posició d’Esquerra Republicana, que és sens dubte l’opció política que més vulnerable s’ha mostrat fins ara a aquests tipus de temptacions exclusivistes. En relació als incidents de la Festa Major de Lleida, a la que em referia en un article recuperat fa uns dies al bloc, va ser el representant d’ERC a La Paeria l’únic que es va mostrar partidari de l’actitud dels que s’autoarrogaven l’encarnació de la cultura catalana. En el pla teòric, Josep-Lluís Carod-Rovira ha defensat l’existència d’una cultura ètnica catalana en termes d’un “bloc de formes de vida, interpretació, acció, organització i expressió”, un “univers simbòlic” amenaçat pels “moviments migratoris del grup ètnic dominant, a través de la penetració demogràfica massiva de gent de fora del país”. Això està escrit a l’article “Els Països Catalans com a univers simbòlic”, dins El nacionalisme català a la di del segle XX. II Jornades, La Magrana/Ed. 62, Barcelona, 1987, pp. 181-95).

Molt més clara ha estat la posició al respecte d’Heribert Barrera que, de banda dels seus mèrits com a lluitador antifranquista i per la independència, si que ha representat de forma precisa el catalanisme racista. I s’equivoquen els que pensen que aquesta postura seva es limita al contingut del llibre Què pensa Heribert Barrera, que va originar l’escàndol el març de 2001. Al novembre de 1979 ja va fer una intervenció per l’estil a les Jornades sobre immigració i reconstrucció nacional, organitzades per la Fundació Jaume Bofill, que responien a aquesta concepció idealista de Catalunya i menyspreava les aportacions dels immigrants. En Francesc Vallverdú va publicar el gener de 1980 un article al número 59 de Nous Horitzons, la revista cultural del PSUC, titulat “Les barreres del senyor Barrera”, denunciant aquesta intervenció i titllant-la d’ “objectivament lerrouxista”, en tant insistia en la teoria de les “dues cultures”, ben lluny de la tesis “un sol poble” que havien estat defensant les esquerres antifranquistes fins aleshores. Vull recordar que Francesc Vallverdú és qui va encunyar, en el títol d’un llibre, seu l’expressió “normalització linguística” (La normalització lingüística a Catalunya, Laia, 1979).

Parlant de l’enrenou del 2001, és curiós que entre tant afalagament –comprensible donades les circumstàncies– ningú se’n recordi de les reaccions que va provocar allò a les files de la pròpia Esquerra Republicana. Va ser Josep Huguet, vicesecretari general del partit i portaveu parlamentari va aclarir que les opinions d’Heribert Barrera eren exclusivament a títol personal i que “estaven fora de lloc”, de banda que no ocupava cap lloc executiu. No he trobat la referència exacte, però estic segur que va haver veus al si d’ERC que van demanar la seva dimissió. Josep Lluís Carod Rovira, de la seva banda, li va demanar a en Barrera que moderés les seves declaracions i va insistir en que de cap de les formes representaven la postura d’ERC sobre la immigració. Fins i tot el president Pujol va distanciar-se de la postura del ara desaparegut. Un bon nombre de socis de Dèria i de Proa, les editores del llibre de Barrera, vam demanar la retirada del llibre del mercat. Totes aquestes referències i d’altres les podeu trobar abundantment a les hemeroteques i a la xarxa.

I ja posats a recordar, convindria que algú evoqués la petició formal de dimissió que el sector renovador d’Esquerra Republicana va adreçar a Heribert Barrera, acusant-lo d’haver dretitzat el partit posant-lo en mans de Joan Hortalà, un multimillonari neoliberal a anys llum de la seva pròpia tradició com a opció preocupada per les desigualtats socials.

No es tracta de faltar-li el respecte a una persona acabada de traspassar, sinó de demanar una mica de serietat a l’hora d’avaluar la seva trajectòria, reconeixent els seus mèrits i agraint-los, però també sent capaços de posar de manifest tot el que el fa un referent a tenir en compte de manera relativa i no pel que fa a algun dels aspectes de la seva ideologia.

La fotografia de l’entrada correspon al moment en que Josep Anglada, el president de PxC, signa al llibre de visites de la capella ardent d’Heribert Barrera, a la que va acudir amb la plana major del seu partit. Anglada havia descrit a Barrera com “un gran patriota i un gran identitari català, defensor de les llibertats i un exemple a seguir”. La imatge i les declaracions les he pres de http://www.mediterraneodigital.com/cataluna/tarragona/2735.html.

Un advertiment important. Res del que acabo de comentar hauria de ser utilitzat en la polèmica sobre i menys contra “els nacionalismes”. Tampoc per posar en qüestió el dret de la societat catalana a autodeterminar el seu futur polític. És sols una consideració crítica a propòsit dels perills d’entendre el propi país en termes d’una presumpta i impossible congruència cosmovisional que sols és assolible convertida en una colossal màquina d’exclusió. L’objectiu del viure plegats a Catalunya hauria de ser assolir el màxim nivell de cohesió social, però no de coherència cultural. Res a veure una cosa amb l’altre.