L’Ignasi Riera Gassiot, ha tret un nou llibre ‘De vell escèptic a jove independentista’. Entre altres temes, el llibre incideix ─amb l’afilada sornegueria, marca de la casa─ sobre una qüestió del moment, l’independentisme, la independència i el realisme o utopia amb que s’enfoca. Riera posa els paper sobre la taula sense amagar l’ou; planteja, amb objectivitat, a través de circumstàncies personals, que amenitzen el llibre, la realitat de la qüestió. L’Ignasi Riera, editor, escriptor, regidor durant quinze anys de l’ajuntament de Cornellà, diputat varies vegades al Parlament de Catalunya, primer pel PSUC i després per Iniciativa (un excel·lent currículum que l’avala el raonar sobre aquest i altres assumptes), va decidir viure a Madrid, en la qual ciutat s’hi troba ─diu ell─ molt bé. I per què no havia de ser així, em pregunto jo? a Madrid, com en altres indrets del món, hi viuen persones, i amb les persones, a base de tractar-les, és lògic que t’hi trobis a gust, tan a Madrid com a Munic, com a Sant Jaume de Frontanyà. Riera explica que el sorprèn què tingui amics i coneguts que el previnguessin, i encara, ara, continuen prevenint-lo, sobre on anava a viure. Ho explica molt bé. A mi em sembla, però, que tant donar explicacions sobre aquest assumpte, amaga una mica la seva pròpia prevenció, que podem fer extensiva a molts catalans. Fora bo que, d’una vegada, en benefici de els nostre relat nacional avui, deixéssim de fer qüestió d’aquest enfadós assumpte, caldria esdevenir més asèptics (també escèptics, si voleu) en relació al si Madrid, o sí Barcelona. Madrid no és altra cosa que la capital d’Espanya (és bastant, eh!) però, en el concert de les grans ciutats del món occidental no és altra cosa que això: la capital d’Espanya que magatzema un ingent tresor pictòric procedent del seu enyorat imperi, però un país de tercer ordre entre els països que avui remenen les cireres. Barcelona no és pas més, no us creieu que ara sortiré amb xovinismes de pela amb cinc, Barcelona no és capital de cap país, i per tant ha de madrar més que d’altres perquè, de tant en tant (per exemple organitzant unes olimpíades) pugui sortir a la foto. Però Barcelona, pels catalans sí que és important, Ho és perquè Barcelona és la nostra cara (i també el cul) i és on podem (l’únic lloc on podem) fer bullir a l’olla un caldo genuí i legítim. És evident, però, que tothom té dret a fer bullir caldos amb el gust que li doni la gana: gust madrileny, gust francès, gust ianqui, etc. És evident, vull dir, que tothom té dret a engegar a parir la seva pròpia cultura i el seu propi país. Però al què no té dret és a plorar incomprensions i inventar-se persecucions (llegiu, per exemple, Albert Boadella), perquè ¿des de quan les pàtries han estat mai agraïdes als seus fills més rellevants abans que la dinyessin? Cadascú té dret a fer-se la seva vida, a les fidelitats i a les infidelitats que cregui convenient, però queixar-se d’incomprensions és totalment farisaic. En aquest cas hi va com pintat a l’oli l’adagi ─precisament, castellà─: “Cada palo que aguante su vela”. Cadascú només deu fidelitat a ell mateix (i a les coses que s’hi ha lligat ell mateix) i a ningú més; la conseqüència humana és un esport en solitari. Son els inconseqüents i pragmàtics (com en diuen ara) els únics que viuran sempre acompanyats, acompanyats sempre, esclar, de practicants de la seva mateixa jeia. La qüestió, però, no anava per aquí, sobre el llibre de l’Ignasi Riera. Deixeu-me tornar a rumiar-m’ho i seguiré el camí que havia encetat.

Ignasi Riera

Madrid-Barcelona, un debat inútil

CONSULTES · “Si la gent participa és que els preocupa alguna cosa, la independència ha de ser un debat real i general” RAR? · “Sóc un català de Granada que creu en la independència” FUTUR · “Ha passat més en dos anys que en trenta”

Va canviar Granada (1951) pel Raval als 10 anys. Va passar per Montjuïc i des del 1968 viu a Sant Boi. Periodista i activista cultural (revista Nas de Barraca) i polític, des de l’associació Els Altres Andalusos va demostrar que part de la immigració vol fer un salt. I ara poques plataformes independentistes no el tenen d’associat.

Salvant distàncies, si l’elecció de José Montilla va ser un salt sociològic, el seu cas és una mena de triple mortal…

Sempre he dit, i ho he escrit en el llibre Montilla, de immigrante a presidente, que jo estaria totalment d’acord que Montilla fos president de la Generalitat si pensés com Pedro Morón de la Fuente. És a dir, no puc concebre un president de la Generalitat afiliat a un partit nacionalista espanyol. Perquè el PSOE, com el PP, UPyD i Ciutadans, són partits netament espanyolistes, recalcitrants i prepotents. A mi em sembla perfecte que sigui president un cordovès, un granadí o un de Jaén, han passat 50 anys, però no amb aquesta ideologia.

¿Els immigrants dels seixanta o setanta, o els seus fills, estan preparats per ser independentistes?

No la majoria. Fins i tot la segona generació està encara contaminada. La immigració dels seixanta va anar a parar a barris perifèrics sense contacte amb la gent del poble. Sant Ildefons, el Gornal, Sant Cosme, Cinc Roses, Cooperativa… El carnisser parlava castellà, la perruquera també. Això ha fet molt difícil la integració. I, a més, la gent portava els gens incorporats, inculcats pel franquisme. Això encara impedeix que la gent estimi del tot Catalunya.

Què els pot fer moure, com vostè?

És la postura lògica. Lògica en algú que arriba aquí portat pels pares, sense res i passant gana de debò. I resulta que tens una oportunitat i prosperes. No cal arrossegar-se, però s’ha de ser agraït. I no és perquè les coses em van bé que sóc independentista. És la lògica de la vida viscuda. De llegir mentides com que es prohibeix parlar castellà. De veure que s’enduen milers de milions per solidaritat obligada que no tornen, de veure a Andalusia que posen metro aquí i allà, autovies… Que estan millor allà que a Sant Boi, al cap i a la fi. Al Baix Llobregat hi havia ple d’indústries, fortes, i ara només n’hi ha de serveis. Això em va fer pensar molt i em vaig adonar del greuge que hi ha d’Espanya cap a Catalunya. I després el tracte. Mira l’estudi de la UOC, que el 80% dels espanyols estan d’acord amb el dret d’autodeterminació dels pobles, però només un 40% en el cas de Catalunya. I, al final, sóc un català de Granada que creu en la independència de Catalunya.

En aquest auge de l’independentisme hi ajuda que sigui un moviment ara ja transversal?

Sí. Jo milito en un partit i he actuat al marge del meu partit, col·laboro amb la societat civil, que és la que ens ha dut aquí.

Hi ha atomització.

Sí, i no m’agrada. Hi ha massa lluites intestines. A dins hi ha gent que juga al cop de colze. I és un moviment ciutadà, de gent sense ambició política, que pensem que Catalunya serà independent o no serà, però n’hi ha que no ho entenen així.

En aquestes consultes dóna més valor al sí o a la participació?

A la participació. Fa temps que dic que cal anar al Baix Llobregat, al Barcelonès i al Vallès. No es tracta que tingui èxit o no, sinó que la gent comenci a pensar i debatre la independència de Catalunya. Que afrontin per què el Baix ha trigat trenta anys a veure un nou hospital, amb Bellvitge col·lapsat, per què la Junta d’Andalusia regala 21.000 portàtils i aquí no en veiem cap, per què hem de pagar les colònies i a Extremadura són de franc, per què allà tenen un ordinador per cada dos alumnes i aquí cada set o vuit. Per què passa això? De ser un país avançat hem passat a endarrerit per la traveta espanyola.

Quin percentatge de sí sacrificaria per fer pujar la participació?

Jo apostaria per un 10 per cent de sí a canvi que votés tot el Baix Llobregat. Si la gent participa és perquè els preocupa alguna cosa. Que la independència sigui un debat real i general, que no és un pecat ser separatista.

És dels que creu que seran els fills de la immigració els que faran independent Catalunya…

Tampoc dependrà d’això. És una qüestió transversal. És cert que hi ha més López, més Morón, més Bienve Moya o Luis Cabrera, i que especialment al Baix Llobregat els socialistes ho volen amagar, però serà cosa de tothom. I tocarà esperar una mica perquè en realitat l’actual moviment independentista és molt jove. I és d’aquest moviment que n’ha de sortir el líder.

Pensa en algú?

No hi és encara. No hi ha cap polític que digui les coses pel seu nom. I si es refereix a Joan Laporta, m’agrada molt com pensa, però crec que voler entrar per la porta gran no és la manera. És la gent la que empeny al liderat. Tot arribarà i jo ho veuré, tinc aquesta esperança. Perquè tot s’ha accelerat molt, en l’independentisme ha passat més en aquests dos anys que ens els anteriors trenta.

Perquè s’ha apartat de la política tradicional?

Sí. Els partits ja intenten ficar-s’hi, però serà com agafar aigua amb les mans, se’ls escolarà pels dits.

Hi ha qui diu que per apartar-se dels partits les consultes duen la llufa de la sabata i l’espardenya.

És el que han de dir. Però ells, els partits, saben que la gent que hi estem al darrere no som així. Però si fins i tot la gent que havien col·locat a dins per controlar s’ha contaminat d’aquesta empenta. Ens volen ridiculitzar, però aquest moviment surt de l’ànima de la gent, i contra això els partits polítics no hi poden. És molt profund.

PERE VIRGILI