También la etapa de la revista Taurología, la discusión en sus páginas con Enrique Gil Calvo a propósito de si la fiesta de los toros eran católicos o protestantes. Sin olvidar la lucha contra la ley 3/87, que prohibió los corre-bous cruentos en las comarcas de l’Ebre i las de Ponent, però también en otra de la lo que algunos todavía llaman “la Catalunya catalana”, como la Garrotxa, el Bagès o la Selva. Era un momento en que había corre-bous en Barcelona capital, en la Taxonera, en el Raval, en Vallvidrera, y hasta en mi barrio, en Fort Pienc. No fui nunca propiamente un aficionado –pero si un “interesado”–, lo que me llevó a la Monumental a ver sobre todo las corridas de Paco Ojeda. Recordaré siempre en particular la despedida de los ruedos de aquel gran torero catalán que fue Jaquim Bernadó, “El noi de la Riereta”, en concreto ayer hizo 28 años, el 24 de septiembre de 1983. La fotografía de la entrada es suya y la he tomado de la página http://www.vadebraus.com/. El año 1991 la Associació de Penyes Taurines de Catalunya me hacía gala de la medalla al mérito taurino de la temporada.

Es curioso, pero con todo ese bagaje, contemplo la polémica en torno al fin de la Fiesta en Catalunya con una distancia absoluta y sin ningún ánimo de participar en ella. Por supuesto que ni en broma aparecer apoyando una causa por la que tanto quise hacer hace años, que es la de la tradición taurina catalana, de una fiesta que formó parte de la cultura obrera y urbana de Barcelona durante décadas. Hoy, la defensa de los toros en Catalunya está en manos casi exclusivas de la extrema derecha y el ultranaiconalismo español, es decir del Partido Popular y de Ciutadans per Catalunya.

Con todo, en algún lugar debería expresar el asco que me merecen las posturas presuntamente “animalistas”. No sé cómo se puede negar que el descrédito de los toros por parte de los partidos nacionalistas, aunque no lo expliciten, se fundamenta en la convicción de que esa fiesta es propia de “pueblos incivilizados”, lo que ya de por si es un argumento racista, en tanto supone que en algún lugar del mundo existen pueblos que no son civilizados. Pero es que, además, debemos estar a la altura de lo que, aunque no se confiese, siempre es la certeza de que nosotros, los catalanes, estamos un escalón evolutivo por encima del resto de pueblos ibéricos, se quiera o no todavía distantes del nuestro más elevado grado de cultura. Los toros, en efecto, es una fiesta bárbara, salvaje, propia acaso de los españoles, pero no de nosotros, que tenemos la grave responsabilidad de estar a la altura de nuestra propia superioridad civilizatoria.

En cuanto a Iniciativa per Catalunya está en su línea de pusilanimidad y buenrollismo pequeñoburgués, afectado, postizo…, fofo.

¡Que paradoja! La abominación de la fiesta de los toros se lleva a cabo en nombre un progreso que conduce a una civilización, la nuestra, que ha prohibido los toros, pero que es directa responsable de la destrucción de decenas de especies animales y su hábitat natural y que suprime la muerte ritual de animales, al tiempo que practica sistemáticamente su sacrificio industrial y en masa.

He ahí, en eso último, la clave. La prohibición en toda Europa de la muerte pública de las bestias, que llevó a prohibir, a lo largo del XIX y hasta ahora mismo, infinidad de fiestas populares centradas en el muerte de animales –y que en Catalunya tiene expresiones que no se recuerdan estos días: la de la prohibición desde 1987 de la matança del porc o de los corderos por parte de la comunidad islámica–, no respondió a la voluntad de proteger a los animales. Los toros, los corderos y los cerdos continuaron y continuarán muriendo de forma atroz y sórdida en los mataderos. Lo que se hizo fue contribuir por esa vía a lo que ya estaba siendo una creciente clandestinización de la muerte animal, es decir el escamoteamiento del origen de la carne que se consume. Lo que escandalizaba y vuelve a escandalizar ahora no es que un animal padezca, sufra y muera de manera terrible, sino QUE SE VEA. Es la apoteosis del principio hipócrita por excelencia: “Ojos que no ven, corazón que no siente”.

En una palabra, la gloriosa ley que aprobó el Parlament de Catalunya prohibiendo los toros parecía concebida para proteger a unos animales de un tormento que continuarán sufriendo, mucho más tiernos y jóvenes además. A quien se protegía era a usted y a mí de ver que es de cadáveres de los que nos alimentamos. Ese toro que ya no verá morir será, a partir de oro, ese ternero embasado que recogerá del refrigerador del supermercado. Comerá, como hasta ahora, carne sin ojos.

Manuel Delgado

Font

El debat públic sobre immigració gira generalment al voltant de la noció de “problema social”. Els immigrants no només són els protagonistes indiscutibles del anomenat “problema de la immigració”, sinó que són igualment els causants del racisme, de l’augment dels partits polítics de marcat aire xenòfob, de la disminució de la qualitat educativa del país, del augment dels preus dels habitatge i del atur i de la reducció dels drets socials. Tots aquests “problemes socials” han retrobat un subjecte que els concentra, els pateix i els provoca de manera determinant i per sobre de qualsevol altre element.

Així, alguna dada tan significativa com l’augment del nombre de pobres (en termes, tan relatius com absoluts) de Catalunya i l’augment escandalós de la desigualtat al país i tot això en el context de l’anomenada per tothom “la dècada gloriosa” d’Espanya (i per derivació de Catalunya) amb creixements anuals d’entre el 3% i el 5% del PIB no provoca la més mínima reacció. De nou, sembla que per sobre de qualsevol altre qüestió el problema dels municipis catalans és “l’arribada ingent d’immigrants”.

És a aquí on trobem una inquietant semblança amb el que Bauman identifica com un “Holocausto silencioso y contínuo” (Bauman, 2004). Per Bauman, l’Holocaust nazi no s’hauria pogut portat mai a terme sense les condicions que va possibilitar la modernitat i la seva punta de llança, la burocràcia, màxima expressió de la racionalitat instrumental, tan magistralment descrita per Max Weber. I aquí, la burocràcia permetría el procès d’adiaforització:
Per Bauman, (2004 i  2006) els processos d’adiaforitzación(la separació de l’execució d’un acte i la seva valoració moral) que són típics de la Modernitat, requereixen l’establiment de distàncies entre els elaboradors de la norma coactiva i moralment reprovable i els executors de la mateixa.

És seguint l’anàlisi de Bauman com es pot observar que els principis de la identificació “del problema” per part dels nazis i la “solució final” proposada, son inquietantment semblants a la Llei d’estrangeria i en general, gran part del discursos –però cada cop més, també les pràctiques- sobre immigració. Els nazisvan arribar a la conclusió que els mals d’Alemanya es concentraven en la presència, entre ells, “d’altres”. A partir d’això –una identificació immoral i inhumana- van voler solucionar “el problema” en tres passos: identificació de la població causant del problema (tots “els altres”), concentració o expulsió i eliminació d’aquesta població incordiant.

“Lo que quiero decir es que las normas de la racionalidad instrumental están especialmente incapacitadas para evitar estos fenómenos [com l’Holocaust], que no hay nada en estas normas que descalifique por incorrectos los métodos de “ingeniería social” del estilo de los del Holocausto o considere irracionales las acciones a las que dieron lugar. Sostengo además que el único contexto en el que se pudo concebir, desarrollar y realizar la idea del Holocausto fue en una cultura burocrática que nos incita a considerar la sociedad como un objeto a administrar, como una colección de ‘problemas’ varios a resolver, como una ‘naturaleza’ que hay que ‘controlar’, ‘dominar’, ‘mejorar’ o ‘remodelar’, como legítimo objeto de la ‘ingeniería social’ y, en general, como un jardín que hay que diseñar y conservar a la fuerza en la forma en que fue diseñado (la teoría de la jardinería divide la vegetación en dos grupos: “plantas cultivadas”, que se deben cuidar, y “malas hierbas”, que hay que eliminar). También sostengo que el espíritu de la racionalidad instrumental y su institucionalización burocrática no sólo dieron pie a soluciones como las del Holocausto sino que, fundamentalmente, hicieron que dichas soluciones resultaran “razonables“, aumentando con ello las probabilidades de que se optara por ellas. Este incremento de la probabilidad está relacionado de forma más que casual con la capacidad de la burocràcia moderna de coordinar la actuación de un elevado número de personas morales para conseguir cualquier fin, aunque sea inmoral.” (Bauman, 2006: 41-42)

El que vol advertir Bauman (Bauman, 2004) és que els moderns Estats nació no es troben més lluny de cometre atrocitats com la del Holocaust que en aquell moment. Els mecanismes hegemònics de racionalitat instrumental comporten en sí mateixos una necessitat de crear nous fins. Si l’alarma de Weber encertà va ser perquè va albirar en el seu moment aquests perills segons el qual la maquinària burocràtica dissenyada com un mitjà per assolir uns fins acaba requerint l’ invenció de noves finalitats per donar-li sentit al mitjà. Senyala Bauman (Bauman, 2004) que quan més instruments tinguem per joguinejar amb les realitats de la vida, més aspectes del entorn social en el que vivim se’ns comencen a antullar “problemes”, problemes insuportables, problemes amb els que devem “fer alguna cosa”. És en aquest sentit que mentre accelerem a societats cada cop més polaritzades, cada cop hi ha més gent que es converteix en “problema”, i donat que existeixen els mitjans per desfer-se d’ells, i per tant, del problema, no sembla haver-hi raó alguna per la qual la seva presència -una presència com la dels “immigrants” ofensiva, limitadora, opressiva- deuria ser tolerada i suportada.

Les respostes de la Llei d’estrangeria i les pràctiques d’alguns municipis com el de Vic, Salt o Badalona, entre d’altres, no fam més que emfatitzar que, en darrera instància, el problema són “els immigrants” i que la solució passa per controlar-los, identificar-los amb una X (lletra que tenen tots els documents que identifiquen als estrangers en tant que no nacionals, i per tant minvants de drets) separar-los segons procedència (com de fet, la pròpia Llei contempla la variabilitat del temps que un estranger pot demostrar que està naturalitzat en funció de si venen de l’Àfrica, Amèrica o Àsia) o la concentració provocada –si més no, permesa i fins i tot facilitada- d’alumnes “immigrants” en les escoles públiques, ja de per sí, deficitàries en recursos o el que la Llei ja preveu i ara, ajuntaments com el de Vic apliquen i és la denúncia de la seva “existència il·legal” per tal que les forces de l’ordre puguin portar a terme la seva identificació i posterior expulsió del país.

És d’aquesta manera com podem comprovar l’actualitat del model de “solució de problemes socials” resultat de l’expansió de la racionalitat instrumental, la centralització dels instruments de coacció per part de l’Estat i l’escissió entre una decisió “racional” i la seva avaluació moral.a presència com la dels “immigrants” ofensiva, limitadora, opressiva- deuria ser tolerada i suportada.

Les respostes de la Llei d’estrangeria i les pràctiques d’alguns municipis com el de Vic (fiscalitzant l’empadronament d’estrangers no comunitaris i possant-los pràcticament a disposició de la Policía Nacional) no fam més que emfatitzar que, en darrera instància, el problema són “els immigrants” i que la solució passa per controlar-los, identificar-los amb una X (lletra que tenen tots els documents que identifiquen als estrangers en tant que no nacionals, i per tant minvants de drets) separar-los segons procedència (com de fet, la pròpia Llei contempla la variabilitat del temps que un estranger pot demostrar que està naturalitzat en funció de si venen de l’Àfrica, Amèrica o Àsia) o la concentració provocada –si més no, permesa i fins i tot facilitada- d’alumnes “immigrants” en les escoles públiques, ja de per sí, deficitàries en recursos o el que la Llei ja preveu i ara, ajuntaments com el de Vic apliquen i és la denúncia de la seva “existència il·legal” per tal que les forces de l’ordre puguin portar a terme la seva identificació i posterior expulsió del país.

És d’aquesta manera com podem comprovar l’actualitat del model de “solució de problemes socials” resultat de l’expansió de la racionalitat instrumental, la centralització dels instruments de coacció per part de l’Estat i l’escissió entre una decisió “racional” i la seva avaluació moral.

Per Miquel Fernández

————————————

Bauman, Z. (2004). El eterno retorno de la violencia. In J. Beriain, Modernidad y violencia colectiva (pp. 17- 48). Madrid: Centro Investigaciones Sociológicas.

Bauman, Z.(2006). Modernidad y holocausto. Madrid: Sequitur.