De vell escèptic a jove independentista [+info]
Ignasi Riera
Col·lecció NF, 10
Editorial Montflorit

‘Els futurs d’un país, en democràcia, mai no han estat senzills. Al trencaclosques, han d’encaixar peces i actituds que tenen més aviat la tendència a fugir d’estudi, Com ara: voluntat decidida de canvi, eines ben esmolades i materials per poder bastir un espai sostenible, com és: digne, estratègies coordinades, seny arrauxat i rauxa assenyada.
Ah! I saber a quines herències hauríem de renunciar i a quines no podrem renunciar mai.
De tot això voldríem parlar un vell escèptic que s’ha passat hores i hores escoltant amb respecte un seguit de joves impacients.

Ignasi Riera (Barcelona, 1940) [+info]
Tècnic editorial, escriptor -amb més de 50 llibres publicats- i polític: regidor, 15 anys, a Cornellà de Llobregat i diputat pel PSUC i per ICV, durant 12 anys, al Parlament de Catalunya. Des del 2003, viu a Madrid. Col·laborador habitual en diferents mitjans de comunicació. Entre els seus llibres: Els catalans de Franco, El pacte de Formentera, Jordi Pujol. llums i ombres, Els fogons de la nostàlgia, Un diputat per no res, La infelicitat: un estat de plenitud.

Un artícle de El Periódico 26 d’abril pàgina 23 sobre la pel·lícula ‘Cataluña-Espanya‘

Us recomanem que aneu a veure la pel·lícula ‘Cataluña-Espanya’ d’Isona Passola.

Trobareu informació a l’enllaç http://www.elperiodico.cat/

publico-05-02-2008-lluis-cabrera.pdf

Per damunt, i potser malgrat, totes les teoritzacions sobre el dret a la independència dels pobles suposadament supeditats a un altre poble, o a un estat, la consideració sobre la necessitat d’independència d’aquests neix del qüestionament de la dependència en què es troben, o si més no, en què perceben que es troben. Per què la dependència?, es poden preguntar alguns individus d’aquests pobles supeditats. La pregunta no és excepcional, ni és gratuïta; la pregunta pot néixer dels inconvenients causats, o que es perceben que causa, la dependència. Per què la dependència? és lògic preguntar-se, quan un experimenta que aquesta causa inconvenients. Si alguna ànima pusil·lànime creu que la formulació pertinent fóra «per què la unitat, o la unió?» Responc que, quan la suposada unió o unitat pot causar inconvenients, és pertinent interrogar-se sobre el perquè d’aquesta unió o unitat. I si es vol introduir l’assumpte de la solidaritat, un pot respondre que la solidaritat pot exercir-se des de dins, o bé des de fora estant. La solidaritat no implica la unió universal, precisament perquè sobre l’altar de la crida a la unió universal, i potser ara en el de la mundialització, també s’han sacrificat gran quantitat de llibertats i vides humanes.

És cert que la qüestió de l’interrogant del «per què no la independència?» s’espesseix quan a aquella primera consideració l’individu hi afegeix historicismes, sentimentals, romàntics, retòrics… tan sentimentals, romàntics, retòrics com ho seran els de l’entitat «opressora». Però la voluntat real pren volada i es transforma en proposta seriosa, quan el motiu principal el fonamenten les reivindicacions d’ordre social i, sovint, econòmic: motius causats o atribuïts als inconvenients de la dependència. I com que aquesta reflexió es fa sobre la base de la Catalunya actual, diré que són precisament els sectors immigrants, els integrats fa poc al poble català, els més susceptibles de percebre aquests motius de greuge. Per diverses raons: la primera potser fóra perquè aquests sectors immigrants solen procedir de territoris on històricament se’ls va negar una ciutadania civil digna (a aquells andalusos, extremenys, murcians, etc. sense recursos ningú els negava que fossin andalusos, extremenys, murcians… però sí que poguessin ser-ho amb les mateixes condicions de les classes acomodades; com en l’actualitat no se’ls nega als marroquins, romanesos, o equatorians, etc., la seva nacionalitat, però si se’ls nega una vida digna al territori on han nascut). En canvi al nou destí, sense que ningú els regalés res, que quedi clar!, gairebé tots ells van millorar socialment, van poder utilitzar l’ascensor social, cosa que ha significat l’assumpció d’una ciutadania civil amb dignitat de la qual no gaudien al territori que els veié nàixer.

Per tant no ens ha d’estranyar –com sí que se n’estranyen certes elits catalanes– trobar contingents eximmigrats, de primera i segona generació, defensant allò que perceben com un millorament del seu estatus, sobretot quan s’adonen que el lloc on ara viuen, i on han adquirit un rang més alt de ciutadania del que disposaven al seu territori d’origen, viu sota la inconveniència d’estar supeditat a una altra entitat (l’Estat espanyol, en aquest cas) que entorpeix la seva capacitat de continuar millorant.

Aquesta situació, descrita aquí amb senzillesa, no ens hauria de sorprendre, no és pas inèdita, és un cas paral·lel al d’Estats Units de principis del XX, on els immigrants europeus perseguien l’adquisició d’un estatus social que la ideologia dels self-made man els prometia. Precisament va ser una mena de doctrina dels self-made man la que també va actuar per als immigrants espanyols del segle XX a Catalunya, i seria bo que l’experiència d’aquells anys sabés aprofitar-se per tractar amb els nous corrents immigratoris.

Aquest és el cas actual de molts ciutadans catalans originaris d’Espanya i arribats entre els anys vint i setanta del segle passat. Ara hauríem d’interrogar-nos si en l’actualitat la situació social i econòmica de Catalunya permetrà als nouvinguts actuals seguir el mateix procés; perquè, encara que hagi de semblar contradictori, hem de preguntar-nos: està Catalunya, avui, en condicions de poder oferir als futurs ciutadans catalans allò que va poder oferir el segle passat? Disposa avui Catalunya i la seva classe dirigent de les millors condicions per oferir allò que els polítics, agitadors culturals i empresaris del segle passat pogueren i saberen oferir als que van venir a viure i treballar a Catalunya?

La resposta sembla òbvia: avui Catalunya disposa d’una autonomia política de la qual no havia disposat al llarg del segle XX sinó durant petits lapsus de temps, havent de patir la major part del segle l’opressió de dictadures enemigues del poble i de la cultura. Però –i malgrat tot–, crec que hi ha motius per fer-se la contradictòria pregunta, i encara que pugui semblar pura retòrica; i la raó la podrem trobar al carrer, entre els ciutadans: l’optimisme pel futur no sembla que sigui el valor majoritari entre la població.

Pot semblar, doncs, que, malgrat tot el que hem aconseguit, l’actual dependència, ara potser més que abans, quan comencem a percebre les possibilitats d’actuar sense dependències inoportunes, continua fent-nos més nosa que servei. Si més no, així ho podrien arribar a percebre àmplies capes de la població actual de Catalunya, els ja assentats i els que reclamen l’assentament amb el bon argument de la seva contribució a la prosperitat del país. Després que ningú se n’estranyi.

Veure article complet publicat al blog Dominio Público de Publico.es per ALFONS LÓPEZ TENA