En 1979, las primeras elecciones democráticas municipales, después de cuatro décadas de cólera, aúpan a la alcaldía de Badalona a un comunista del PSUC, Màrius Diaz. Diez años después cae el muro de Berlín y en cadena se van desmontando todos los regímenes comunistas del Este europeo y el consiguiente desmantelamiento de la URSS. No fue ajeno a la convulsión Nicolae Ceaucescu, uno de los dictadores comunistas más sanguinarios que, desde Bucarest, capital de Rumania, dirigió su país a partir de 1965 hasta su ejecución (popular) en 1989. En tan sólo diez años (1979 – 1989) el PSUC se quebró, explotó internamente y la formación clave de la lucha antifranquista en Catalunya se transformó en lo que ahora es ICV.

El devenir histórico aporta suficientes aristas, es tan complejo y atrae a tantos matices que sería una temeridad por mi parte ni siquiera insinuar similitud alguna entre dos hechos tan distantes y tan dispares.

Sin embargo es remarcable el hecho de que mientras los partidos comunistas en la Europa del Oeste (la capitalista con libertad de mercado), aceptaban el sistema democrático como la fórmula política más idónea para realizar reformas sociales a favor de los intereses de las clases trabajadoras, es decir, se acercaban a postulados socialdemócratas, en la “otra” Europa, la del Este, la del telón de acero (la comunista sin libertad de mercado), las organizaciones comunistas detentadoras del poder utilizaron al Estado para apropiarse de todas las empresas, negaron las libertades democráticas, cimentaron regímenes totalitarios y se perpetuaron mediante dictaduras implacables.

La paradoja radica en averiguar si fue posible esta dualidad debido al reparto geoestratégico que se alcanza después del desenlace en 1945 de la Segunda Guerra Mundial (pactos de Yalta y Postdam). Creo que, efectivamente, la dualidad fructifica y permanece gracias al acuerdo de los cuatro países aliados ganadores de la guerra, el trío capitalista formado por Inglaterra, Francia y EEUU, más la Rusia comunista. Se divide Europa a partir del eje Este – Oeste y se pacta la partición de Alemania, la potencia perdedora de la contienda junto a Italia, dos países hasta entonces en manos de partidos fascistas. Podría ser que la coda del pacto fuera el mantenimiento de tres dictaduras capitalistas en la Europa del Sur (Portugal, Grecia y España) y la invasión por parte de la URSS de Hungría en 1956 y de Checoslovaquia en 1968.

Por tanto, aunque parezca una percepción óptica, la política de equilibrios entre los dos  bloques es la que facilita que en algunas ciudades de la Europa del Oeste, entre ellas la Badalona de 1979, también en otras del cinturón rojo barcelonés, el PSUC (el partido de los comunistas catalanes) acceda al poder municipal en las elecciones de aquel año y convertirse en una fuerza fundamental en la puesta en marcha de la democracia en Catalunya.

Valgan las referencias anteriores tan sólo a modo de introducción y para reivindicar la labor de Màrius Diaz en la Badalona de principios de los ochenta, así como la de tantos otros luchadores antifranquistas, básicamente del PSUC, que se pusieron manos a la obra, que supieron construir unas corporaciones municipales que en 1979 estaban totalmente alejadas de los anhelos de la ciudadanía y que tuvieron que enfrentarse a situaciones muy complicadas en unos territorios con excesivos desequilibrios sociales y unos servicios públicos que rozaban la hecatombe.

El pasado mes de mayo, después de treinta y dos años de democracia municipal, el PPC es legitimado por las urnas como primera fuerza política de Badalona, obteniendo un alto porcentaje en la parrilla televisiva gracias a un letrero, convertido en icono durante su campaña electoral: “no queremos gitanos rumanos”. No es un espejismo ni una ficción, es una realidad palpable.

Es chocante que en los medios de comunicación apareciera un colectivo de gitanos autóctonos haciendo bandera del contenido del letrero. Mucho ha tenido que diluirse la cultura gitana para que no se muestre con orgullo la tradición nómada, la ausencia de patria y otros elementos definitorios, aparcando así lo congénito y la consanguinidad, fuerzas que aglutinan a la totalidad del pueblo gitano diseminado por el planeta.

Quizá la puesta en escena de las imágenes televisivas y las crónicas de prensa y radio sirvieron para algún aprovechamiento político, amplificando un hecho de vital importancia: tenemos gitanos “nuestros” enfrentados a los “otros”, los rumanos, responsables del malestar en el barrio de Sant Roc de Badalona, uno donde el conflicto entre personas de orígenes distintos puede estallar si se prende la mecha.

Ocurre que para llegar a semejante situación tendríamos que echar la vista atrás y analizar qué ha ocurrido en determinados enclaves de Barcelona, su área metropolitana y otros puntos de Catalunya. Un elemento a destacar ha sido la movilidad. Muchos habitantes de estas zonas de cemento y desarraigo, descendientes de los que arribamos procedentes del sur peninsular, al llegarles el turno del ascensor social trasladaron sus domicilios a otros sitios. Los que no cupieron en dicho ascensor, básicamente porque el invento es parecido a un embudo, es decir los de más edad y los sin suerte, permanecieron enquistados en esos lugares a los que denominamos periferias.

Las viviendas y locales vacíos, los que dejaron los que la vida permitió que se colasen a tiempo en el ascensor, fueron adquiridos por familias que emigraron de sus países de origen por los mismos motivos que lo hicimos los inmigrantes españoles entre 1950 -1970: falta de trabajo, futuro incierto y la desesperanza que produce el estancamiento social.

El aterrizaje en Catalunya de personas que partieron del sur de España a mitad del siglo pasado, no supuso conflictos profundos ya que disponemos de mimbres comunes en nuestras tradiciones festivas y gastronómicas, creencias religiosas y otros rasgos que parten de la raíz hispánica. Esto no significa que el recorrido fuera un camino sin broza, que no aparecieran problemas y que la convivencia fuera siempre la mar de halagüeña.

La emigración que comienza a asentarse en tierras catalanas a partir de 1980 – 1990 contiene trazos diferenciadores de más calado y además los orígenes de las personas desplazadas son muy diversos, prácticamente abarcan a los cinco continentes. Una variedad que no es fácil de gestionar, digerir y acoplar. Aún así, y a pesar que de vez en cuando, en diferentes zonas aparecen conflictos de cierta virulencia y por tanto preocupantes, no es verdad que vivamos por ahora en la hipertensión.

Es probable que con la actual crisis económica, la que provocan los especuladores, el capital financiero, los delincuentes de guante blanco, los que ofrecen protección a los paraísos fiscales y los que por el sarpullido de la (in)cultura del nuevo rico gasta más de lo que ingresa, todos ellos acicalados con vestuario al que han bautizado con el nombre de “los mercados”, la situación en los cuarenta barrios catalanes con necesidad urgente de inversión pública para que no se rompa la cohesión y sus habitantes no se vean abocados al precipicio, el panorama empeore y la confrontación aparezca.

Los mercados disponen de una movilidad comparable a la velocidad de la luz: hacen acto de presencia, quitan, trasladan, procuran que las bolsas suenen o enmudezcan, deciden a su antojo, privatizan ganancias y socializan pérdidas, deprimen territorios en beneficio de los mejor abonados para sus intereses, en fin, movimiento global sin fronteras, sin tasas y sin ningún tipo de control político.

Los mismos personajes que halagan y teclean a los mercados, becerros de oro del recién nacido siglo XXI, defienden la autarquía territorial, el cierre de fronteras y la conveniencia de que las personas permanezcan en sus lugares de nacimiento, aunque el hambre, la injusticia y las malas prácticas internacionales, las encadenen a la desesperación y a actuar como seres sumisos. Al capital lo dotamos de la máxima movilidad y a los humanos pobres los atamos bien corto.

Pero una cosa es la teoría y otra la práctica. En los barrios catalanes donde el porcentaje de inmigrantes es alto, la posibilidad de que estalle el conflicto es más cercana. Cuando en una zona es comprobable el desequilibrio entre los distintos orígenes de sus habitantes, con la quema de un coche, el robo en una tienda, la pelea juvenil o la profanación de la fe,  es probable que la chispa pueda provocar una lumbre de dimensiones considerables. Un riesgo latente y que se podría producir en cualquiera de los cuarenta barrios de Catalunya que están en peligro de quiebra social. El primer tripartito, el del 2003 que lideró Pasqual Maragall, detectó, alertó y desarrolló un plan de choque que evitara males mayores en esos sitios (algunos de Badalona) donde las condiciones de vida se han degradado sobremanera. Supongo que el margen de maniobra que hoy día los mercados marcan a los gobiernos, imposibilitará implantar el plan del President Maragall y, ante tal coyuntura, los pirómanos populistas enciendan la mecha en las partes débiles del entramado social.

Porque los problemas empiezan en la vecindad de tu misma escalera: unos la limpian, otros pasan; unos pagan el recibo de la comunidad, otros pasan; unos puentean la luz, otros se dan de alta en la compañía; unos montan juergas nocturnas, otros desean dormir; pocos tienen un puesto de trabajo, la mayoría trapichea o da vueltas de rotación; algunos hijos van al colegio, otros se despreocupan de la prole. Ejemplos calificados de anécdotas por pensadores de enjundia, políticos que vocean la bondad eterna asegurando que son meros pasajes sin importancia y desde las atalayas universitarias al servicio de la investigación de los comportamientos sociales del primitivismo exótico. Realidades que son los embriones que con su posterior desarrollo en el espacio público, se transforman en actitudes incívicas que entorpecen la armonía y el entendimiento. Reclamar la libertad desde la ignorancia supina es un síntoma de las enfermedades que transportan los pájaros de mal agüero.

Es cierto que los cuarenta barrios (algunos de Badalona) de Catalunya necesitados de atención especial, los forman personas de bajo nivel cultural, escasos recursos económicos, un porcentaje alto de paro estructural y demasiados compartimentos estancos (comunidades agrupadas en función del lugar de partida), sin contacto, sin proyectos compartidos y con corazas que les defiendan de la contaminación de los otros. Impermeabilidad en contraposición a ósmosis.

En los enclaves donde habitan las clases pudientes, las adineradas y las que conectan con los mercados, no existen los problemas reseñados, hay conflicto pero de otra índole, los propios de los guetos idealizados bajo el título de “Rhodesia Blanca”. Allá no viven inmigrantes, en todo caso van a laborar en las faenas de la casa, lo que en términos modernos se conoce como trabajadores del hogar.

Cuando los intereses de clase (social) se sustituyen por intereses ligados a las culturas originarias, es normal que entre la ciudadanía desfavorecida, los lazos chirríen, se oxiden y finalmente se deshagan.

En el trajín de Badalona, gobernada ahora por el impetuoso Xavier García Albiol, uno de los líderes del PPC, desde que aquel no tan lejano 1979 se hizo con la vara de alcalde Màrius Díaz, un histórico del PSUC, han sucedido un buen manojo de cuestiones de fondo que habría que analizar para entender el proceso actual.

Y del manojo, una destaca con luz propia: el papel del PSC de Badalona en calidad de fuerza política hegemónica desde la pérdida de la alcaldía por parte del PSUC en 1983. Casi tres décadas de baronías, algún que otro chispazo de corrupción amasada con ladrillo, mercadeo de los votos en cautiverio, amigos, primos y conocidos conduciendo autobuses, un equipo de fútbol con aspiraciones y un capitán general en la sombra repartiendo favores a través de la luminosidad del que sabe que manda, Fermín Casquete.

El PSC en Badalona y en la mayoría de ciudades del área metropolitana ha liderado la izquierda posible, la otra, la imposible, a pesar de haber puesto la iniciativa delante de la Catalunya verde y de transformarse en un partido socialdemócrata clásico, no ha logrado desengancharse de las oportunidades que le ha ofrecido la izquierda del centro, la que ha sido capaz de formar mayorías. El cinturón rojo se destiñó pasando a ser rosa y del rosa al amarillo hay un paso.

El caso de Badalona es de relumbrón por pensar que el PPC no penetraría en las capas sociales donde el PSC nadaba y guardaba la ropa tan a gusto que creyó que era el propietario de sus anhelos, necesidades e ilusiones. Con una campaña agresiva de signo populista y rozando las reglas del juego democrático, Xavier García Albiol ha abierto una profunda brecha electoral y ha conquistado el podio situándose como primera fuerza política de la ciudad. El vendaval ha ahogado los intentos del resto de partidos para formar el frente “todos contra uno”.

Badalona ha sido uno de los laboratorios donde el Colectivo Crisol del PSC, con su jefe Josep Maria Sala al frente, experimentó con el congelador del frigorífico, un proyecto de segmentación cultural de consecuencias imprevisibles. Hacer énfasis, utilizando la lanzadera de un partido político, potenciando recuerdos, fiestas y nostalgias de la tierra donde cada uno nació, pensando que la totalidad de los desplazados se hallan enclaustrados en un congelador, idea que han puesto en práctica los miembros del Colectivo crisol del PSC, sustituyendo al PSA (Partido Socialista Andaluz), el que en 1980 obtuvo dos diputados al Parlament de Catalunya, se ha girado en su contra y enjaretando circunstancias diversas, le ha realizado el trabajo al PPC, el partido que en Badalona se ha erigido en caballo ganador, pero también en otras poblaciones, donde la misma formación ya es tercera fuerza política, caso del cartapacio municipal de Barcelona y la institución que representa a todos los catalanes, el Parlament de Catalunya.

La congelación de las raíces perjudica el crecimiento del árbol. Estar hurgando en la raíz congelada en un arcón al que presentan como “respeto a la diversidad cultural”, a pesar de haberse mostrado como un arma cargada de connotaciones perversas, también fue codiciada por CiU durante y después de la época de Antoni Comas, Conseller de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. En la actualidad es Angel Colom el estandarte que dirige ese tipo de acciones en calidad de secretario de inmigración de CDC.

Las dos formaciones principales, CiU y PSC, deberían aprender la lección y recoger este dato: Badalona es una de las ciudades donde existen más “entidades regionales” por metro cuadrado. Generando folklore rancio, un sucedáneo del que ensalzó el franquismo y el apego a los coros y danzas de la sección femenina, es lógico que el partido situado a más a la derecha del arco democrático parlamentario, se lleve el gato al agua. Ojo a Plataforma per Catalunya de Josep Anglada. Al PPC, la plataforma xenófoba lo modera, a Josep Anglada un PPC dubitativo ante el tema inmigratorio, lo engrandece.

En Badalona ha aflorado en 2011 lo que se fue incubando en un recorrido de veintiocho años de preeminencia del PSC. Una delantera que se inició en 1983 con la victoria de Joan Blanch que obtuvo varias seguidas y continuó con los recambios de Maite Arqué y Jordi Serra. Los tres apostaron por segmentar en función de los orígenes. El experimento se les truncó a los socialistas en tiempos de vacas flacas. Ahora le toca el turno al PPC con Xavier García Albiol de alcalde. En la campaña electoral prometió usar puños de hierro ante la inmigración y la inseguridad ciudadana, los dos pilares de su programa político

Menos mal que el contacto con el poder atempera pasiones y reblandece las durezas de la palma de la mano de tanto empuñar la vara de mando municipal. Esperemos que Xavier García Albiol dirima sus dudas con prudencia y no echando cera en la hogueras que prenden en la verbena de Sant Joan.

Lluís Cabrera Sánchez

President de la Fundació Taller de Músics i de l’Associació Altres Andalusos

Estamos en manos de delincuentes”; Aracadi Oliveres

Click here to view the embedded video.

VIST

La cultura és el conjunt de valors, creences, conviccions, coneixements, manifestacions artístiques, tradicions, formes de vida i pautes de convivència a través de les quals una persona o un col·lectiu expressen la seva humanitat, interpreten la seva existència i es desenvolupen en la societat. Una concepte ampli, mutable i sobretot, divers, que ens porta a preguntar-nos què és avui la cultura catalana i quin paper juga en el si de la nostra societat.

Procuraré no entrar en una llarga exposició sobre el concepte cultura, el lector en deu tenir una idea prou ben feta. Però alguna cosa en diré per, si més no, justificar la tesi final de l’article. També procuraré deixar de banda tantes cites i referències com pugui, perquè, d’una part enfarfeguen, i per altre cantó, el lector sabrà adonar-se’n d’on s’extreuen les idees, teories i principis que s’aporten, no pretenc pas creure’m inèdit.

Per a una millor comprensió del text potser és interessant que el lector conegui que la meva experiència en l’estudi de la cultura parteix de l’observació i ús que principalment en fan les classes populars. És a aquestes manifestacions, i sobretot en la seva dinàmica social i festiva, que he dedicat en gran mesura la meva atenció. En la actualitat, puc observar que quan es parla de cultura popular solen fer-se dues lectures. L’una l’entén com un fenomen de cultura de masses (de multituds), comercial, doncs. L’altra, la llegeix, a grans traços, com cultura d’experiència immediatista (no comercial) de sectors populars. Tancarem aquí aquesta entradeta, però encara voldria deixar palès que avui, aquest dualisme pot observar-se no tants sols en la dita cultura popular, sinó en altres aspectes del món cultural, com per exemple en la literatura, i em refereixo al fenomen bestseller i una altra de minoritària feta per arribar més enllà de la tauleta de nit.

Val la pena anotar, encara que només sigui per recordar-ho, que la cultura no és matèria estàtica. Les seves manifestacions, les més extenses i les més succintes, s’han conformat en diversos moments o episodis històrics, i els mateixos principis tampoc han estat mai vàlids per sempre. Ni tants sols les grans lleis de les dites ciències exactes s’han mostrat immutables al llarg del temps. És l’home contemporani en cada etapa històrica el que conforma la cultura del seu temps, que potser caldria anomenar-la real (la que obra i procedeix), ja que de realitat (si exceptuem la metafísica) no sembla haver-n’hi d’altra que la que actua en un temps sempre present.

Cada etapa històrica diposita una nova capa de coneixements i teories sobre el substrat antic. A vegades aquesta capa recent pot alterar el substrat, modificant-lo o fins i tot menjar-se’l tot. Els investigadors, però, podran trobar els indicis de les capes antigues deglutides. Aleshores, aquests indicis poden influir, alterant la realitat del present. A vegades aquesta alteració pot ajudar a singularitzar el present, mentre que d’altres vegades, aquestes alteracions o interpretacions poden distorsionar-lo. Aquest seria el cas de les interpretacions del passat històric dels pobles: depèn de quin bàndol l’examina i recupera, afavoreix una tesi o una altra, fent-ne una la canònica i l’altra l’apòcrifa. Aquest exemple, i per desgràcia nostra, també és vàlid per la interpretació de la economia; teories que havien de regenerar la humanitat, resulten impracticables o castells de sorra. El passat segle ha hagut de suportar les més ambicioses i inviables d’aquestes teories presentades com a solucions finals.

El concepte cultura no és estàtic, ja s’ha dit, i encara més, tampoc és hegemònic: la cultura existeix fragmentada pels interessos de classes i sectors socials. Uns interessos que, sovint, es contraposen. Aquestes contraposicions resulten l’element dinàmic de la cultura. Un poble (i tampoc entrarem a teoritzar sobre aquest concepte ja que el lector té prou coneixements per no haver-lo d’importunar amb les mil enfadoses teories sobre la qüestió), un poble qualsevol, per la seva persistència en un territori, hereta coneixements i consuetuds generals acceptats per una majoria ¾sobre relacions socials i polítiques, sobre qüestions morals, ètiques i estètiques, mites i èpica¾ configurant un imaginari prou estens i variat per fer-lo servir d’intel·ligència amb la població que se’n sent hereva. A aquest cúmul d’informació, que heretarà a través, primer de la família i de l’escola, després dels ambients socials on es mogui, i posteriorment dels mitjans informatius ¾des de la literatura a la premsa i el contrast de parers amb la resta de la societat¾ l’individu encara hi afegirà la seva circumstància personal, caractereològica i ideològica. Tota aquesta informació esdevindrà el bagatge cultural personal d’un individu, que serà més o menys comú amb la resta de la població en funció de l’homogeneïtat dels mitjans informatius que posseeixi la societat on es mou: a més mitjans de difusió amb referents comuns (tradició, escola, oci cultural, imaginari…) correspondrà un món cultural més homogeni, compartit per més individus del poble; a uns mitjans amb informacions més fraccionades, amb referents més diversos i no coincidents, aquest món cultural també esdevindrà més heterogeni.

Abans de seguir, m’agradaria aclarir un parell de qüestions terminològiques. La primera és que utilitzo el terme homogeni sense valor positiu ni negatiu, només en el just valor etimològic igual, és a dir, com un subjecte “constituït de parts, elements o individus de la mateixa natura o uniformement integrats”. I encara voldria que us fixéssiu en la part de la definició que he destacat, “constituït de parts…”. O sigui, i encara que pugui semblar paradoxal, hi ha homogeneïtat on hi han parts. La segona consideració és que quan escrit cultura popular o tradicional (donant als dos termes valor coincident), cal tenir en compte que no existeix cultura més universal que la popular. Totes les pràctiques culturals d’aquests ordre que hom assumirà com a locals o nacionals, seran alhora les més universals, les més fàcils de compartir, de cada una de les cultures locals i nacionals, singularitzant-les, alhora que les universalitza. Davant de qualsevol emplaçament senzill o extrem, l’home respon sempre amb paregudes reaccions: creacions psíquiques, ideològiques i lúdiques.

Partint d’aquest esquema, hem de fer notar que Catalunya (com altres territoris dels litorals mediterranis) presenta singularitats que potser caldria fer avinents. Els pobles residents en aquests territoris, a Catalunya també, han rebut periòdicament migracions, properes o llunyanes. Des de sempre, Catalunya ha estat una terra de pas, heretant tradicions i coneixements culturals de totes aquestes migracions. Però cada una d’aquestes poblacions litorals, quan han gaudit d’un temps de tranquil·litat històrica, han tingut la capacitat d’ordenar i assumir cadascuna de les experiències i aportacions dels migrants. Poques vegades hem vist tractada la realitat nacional catalana, ja des del segle XIX, com una nació de sang (a l’estil germànic), i si ho han fet, han estat sectors poc representatius de la societat. Sempre, o gairebé sempre, quan s’ha reflexionat sobre el poble català s’han argumentat molt més els motius de base cultural que no pas els llaços de sang. La referència més propera a nosaltres la tenim en el “és català qui viu i treballa a Catalunya”, frase afortunada, que malgrat poder-se matisar, encara avui és acceptada pel més ample ventall polític i social. I un exemple ben llunyà d’aquesta tesi la trobaren en la Crònica de Ramon Muntaner (1265-1336),[1] quan en referir-se a la fidelitat catalana de la recent conquerida Múrcia i als seus colons, no esmenta llaços de sang sinó que ho dedueix perquè “certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són vers catalans e parlen del bell catalanesc del món”

Les migracions

Les migracions d’aragonesos i persones del sud peninsular dels anys 1920, pot assegurar-se que cap els anys 1950 ja eren ben integrats. Els casaments mixtes entre arribats i residents havia estat un èxit, tant que les migracions de les dècades de 1950 i 1960 en els mateixos indrets, ja trobaren una sola comunitat de treballadors, als qual van anomenar “catalanes”, sense fer esment de si n’anomenaven Cazorla (que ja sonava Cassorla), Gámez (que ja sonava Gàmes) o Carbonell. Aquest és un fenomen poc estudiat, que jo, fill d’avi i pare emigrants de la dècada de 1920, i dins un ambient de classe treballadora, puc donar-ne fe, si més no en el meu entorn i el de la meva família, escampada per vàries poblacions de la que avui s’anomena àrea metropolitana.

També una majoria dels emigrants del sud espanyol dels anys 1960 van ser implicats en un procés semblant al de la dècada de 1920. Però la societat catalana d’aquells anys, que culturalment encara patia les conseqüències de la repressió postbèl·lica i l’exili, ja no era com l’anterior. La ràpida industrialització de l’economia catalana, sobretot a les àrees de Barcelona i la seva conurbació, combinada amb el sanguinari nacionalisme d’”una grande y libre” del franquisme, més una classe de “nous rics” abocada a l’especulació urbana, que, a més, al voltant dels anys 1950 i 1960 va veure nàixer mitjans de difusió com la televisió i l’ampliació de l’oci que li permetia l’adquisició, a base de treballar una infinitat d’hores extres, del 600, va fer que no fos possible integrar a tot el contingent de nouvinguts. Malgrat aquestes adverses circumstàncies, aquells emigrats dels anys 1960, per efecte del que s’ha anomenat l’ascensor social, avui, són un tant per cent gens menyspreable de la població que s’identifiquen com a catalans, sense enyorances de cap mena. Tots aquests catalans són els que a les enquestes forneixen els grups que es defineixen com a “només català”, “més català que espanyol”, o “tant català com espanyol”, o sigui la gran majoria que es dibuixa en els gràfics dels sondeigs d’opinió.

De quin grau, o mena, de catalanitat parlem?

No podem qüestionar que la societat catalana actual és una col·lectivitat socialment homogènia. Almenys ho és tant com pugui ser-ho qualsevol societat industrial actual dins del món occidental (en tot cas és de destacar que el conjunt de persones de diversos orígens que conviuen avui en el territori català no és pas més heterogeni que pugui ser-ho a l’Estat francès). Es dóna el cas, però, que quan l’assumpció civil de ciutadania catalana (els “només catalans”, els més “catalans que espanyols”, i els “tant catalans com espanyols”) se la pretén fer coincidir amb una altra noció, aparentment paral·lela, d’identitat cultural específicament catalana, es desencadena una complexa problemàtica. En definitiva, quan aquesta identitat civil de ciutadania ha d’aparellar-se amb la identificació cultural, observem que un cert nombre de persones (potser els que se situen entre els “més català que espanyol” i part dels de “tant català com espanyol”) no es reconeixen (o, atenció, no s’atreveixen a reconèixer-se) partícips d’una cultura catalana exclusiva (i jo afegiria tòpica), i reivindiquen altres referents de més a més. I si hi afegim l’ús de la llengua catalana com una característica més, aquest nombre que no la contempla com identitat específica creix encara més, sense deixar per això de seguir reivindicant la seva identitat civil catalana. És interessant fer notar que algunes de les persones que no gosen ¾més que no pas les que refusen reconèixer-se dipositaris d’una certa genuïnitat cultural catalana¾ ho fan comparant la seva situació cultural individual amb uns cànons que sovint no se’ls imposarien (ni ningú gosaria imposar-los-hi) per reconèixer-se de dretes, d’esquerres, permissius, autoritaris… Uns barems restrictius que sovint són més fills d’ideals arbitraris i xarons: “si els hi agraden més les sardanes que el flamenc o si celebren més el dia de Nadal que la nit de Nadal” i altres frivolite que bastants joves de quatre cognoms genuïns avui potser s’afirmarien més en la segona part de les qüestions. I atenció, aquests barems de catalanitat solen ser utilitzats tant per interessos espanyolistes com per mentalitats exclusivistes catalanesques.

És de destacar, per posar un exemple, com qualsevol persona que visqui a Granollers, Igualada o a qualsevol altra ciutat mitja ¾amb indiferència del grau d’identitat que presenti amb relació amb la llengua catalana o amb la cultura “genuïnament” catalana¾ no té cap recança en identificar-se com a granollerí, igualadí… Fins hi tot una part important d’aquestes persones sostindran un cert patriotisme local apuntalant una particular identitat amb activitats socioculturals que ells practiquin (com a protagonista actiu o com a seguidor). Però aquesta identitat evidentment civil de granollerí, per tant de català (ja que ningú posarà en dubte la catalanitat de Granollers), com ja hem dit, la veurem curiosament qüestionada a mesura que exigim compromís d’identificació cultural amb fenòmens d’àmbit nacional català: des dels costums familiars, el folklore festiu, la cultura literària, la llengua… en un in crescendo fins arribar al compromís polític. En definitiva, res que no succeeixi en altres societats nacionals europees.

D’aquí podríem concloure que les últimes immigracions d’espanyols del segle XX, ajudades per circumstàncies tant polítiques (política nacionalista espanyola i resposta tacticistes des de Catalunya per part dels partits, quan aquests han pogut exercir), com coincidents avenços tecnològics en l’àrea de les comunicacions, han conformat un estat d’opinió en la Catalunya de finals del segle XX i principis del XXI en la qual les persones que hi viuen tenen graus diferents d’autoreconeixement de la seva catalanitat (per tant de la seva personalitat cultural); diferents graus d’autoreconeixement que van des de la mera assumpció de la ciutadania civil catalana (referent gens menyspreable i massa sovint no tingut en compte), a la identificació d’aquesta ciutadania amb diversos matisos d’assumpció dels elements característics d’una cultura específicament catalana anteriors a l’arribada d’aquests corrents immigratoris espanyols (i entre aquests elements característics i en grau destacat hi ha la llengua catalana). No cal dubtar, però, que la identitat catalana, en menor o major grau és, encara avui, una evidencia, malgrat les circumstàncies negatives que han operat durant aquesta etapa de més de 50 anys. Per tant, caldria admetre que aquesta diversitat de graus d’assumpció de la catalanitat civil, cultural i política, per parts dels ciutadans catalans, és un fet evident: avui existeixen, sens dubte, uns ciutadans catalans de referències culturals especificament catalanes i de llengua catalana, i uns altres ciutadans catalans (ben conscients de la seva catalanitat civil) de referents culturals diversos (que el temps i les intervencions socials matisaran, o no) i de llengua no catalana (castellana i altres). Aquesta és la realitat, altra cosa és com li agradaria a cadascú que fos la realitat. Però podem, i jo crec que devem, preguntar-nos, és un estat concloent que cal acceptar-lo com a definitiu, i ¾com des d’una idea perversa intenten intervenir sectors espanyolistes¾ considerar a aquests ciutadans com a immigrants irredents espanyols (implícitament o explícitament) que es resistirien a acceptar la ciutadania (catalanitat) en totes les conseqüències, inclosa la nacional?

En tot cas, em sembla evident que ¾refusant una altra idea que pot esdevenir tan perversa com l’anterior¾ per part de Catalunya cal deixar de considerar d’una vegada i per totes aquests ciutadans que sense problemàtica es defineixen com a ciutadans civilment catalans, com uns “altres catalans”, terme que en alguns cercles no s’interpreta en el sentit que Paco Candel (1925-2007) li dóna,[2] sinó més aviat com una encoberta (i suïcida) intenció d’apartheid . I tot això a raó d’almenys tres qüestions que es poden plantejar d’una manera molt senzilla:

a) Quan de temps pot existir una societat que es reconegui catalana (civil, cultural i políticament) que presenti aquesta diversitat i graus d’identificació dels membres que se’n reclamen, sense plantejar-se desllorigadors i resolucions d’ordre polític?

b) Quan temps podrà continuar suportant la societat catalana (la que s’ha detallat) aquest debat, sense causar divisions profundes, potser irreparables, en el seu cos social?

c) Podria ser una bona estratègia ¾la qual ja s’ha llençat des d’algunes opinions¾, la d’assumir la qüestió identitària dins un debat més ampli que inclogui la consecució de drets democràtics pels ciutadans catalans (entre ells el dret a decidir el seu futur amb l’Estat espanyol), que encara no s’haurien aconseguit dins la imperfecta democràcia espanyola?

Un cop donem resposta adequada a aquestes qüestions podríem posar-nos a pensar en la propera onada d’immigrats de cultura oriental, de religió musulmana i estrat cultural agrari, que truca a la porta. O potser seria millor de no esperar i començar a treballar junt amb els que ja hi estan posats des de fa temps.

Apunts d’actualitat

En molts debats, en aquest també, és recorrent partir del supòsit que Catalunya ha estat sempre una terra de pas, que ha sabut assumir i transformar en pròpies les tradicions culturals que, al llarg dels segles, han anat contaminant i integrant-se dins la cultura preexistent en el territori (quedi ben clar que aquí el terme contaminar no posseeix cap valor pejoratiu, ben al contrari). A ulls d’avui sembla que s’ha determinat que va ser fàcil assimilar la cultura dels immigrats occitans del segles XVI i XVII; també ho ha estat (encara que molt poc advertida) la dels pescadors del litoral mediterrani, provençals, andalusos, murcians (no incloc els valencians per raons obvies) que des de sempre han atracat als ports catalans per acabar residint-hi. També va ser fàcil assumir la dels gitanos en èpoques reculades, un ampli sector dels quals, si més no en la llengua, han acabat confonent-se amb la resta de la població “autòctona”. Sobre aquestes qüestions és molt important valorar més bé la història del port de Barcelona (i altres del territori) i del dit barri xino des de finals del XIX fins ben entrada la dècada de 1950, per adonar-nos de la capacitat d’adaptació i d’absorció d’elements aparentment exògens que ha absorbit la cultura catalana.

Dic aparentment perquè aquest assumpte no sembla que s’hagi resolt satisfactòriament per a tothom i sovint, en confrontar cultura catalana des d’una òptica pairalistica amb una altra de menestral o de classes populars, s’ha donat per suposat que la primera era més genuïna que l’altra. A partir del supòsit de l’existència d’una cultura catalana més genuïna que una altra (encara que s’hagi pogut donar històricament al mateix temps i en el mateix territori), el terme contaminació, en aquest cas, si que ha estat observat en sentit pejoratiu. I personalment crec que l’opció de determinar genuïnitats ens ha fet més mal que bé. Ens hauríem de formular la pregunta de per què, per posar un exemple, s’han considerat més genuïnament catalanes les formes de l’Empordà, que les de la Terra Alta? Perquè els de la Terra Alta, per seguir amb l’exemple, posseeixen trets propers als aragonesos, és a dir, als hispans, i en canvi els primers s’apropen als carolingis, com ha dit algú? Serien més genuïns els diables de l’Arboç, que en la seva posada en escena hi podrem detectar una pregona forma pairal, que els diables de Bellvitge, on entre els seus membres no hi trobarem aquest pòsit? Contestem-nos-ho. Personalment, a mi sempre m’ha semblat curiós que quan es mencionen certs barris, en relació a la integració més o menys voluntària o recalcitrant dels seus veïns, ningú sembla caure en que aquests barris, suposadament recalcitrants, continuen coneixent-se amb els vells topònims de la terra. En canvi, sembla que ningú se n’adoni que a la mateixa Barcelona continuen existint barris antics immigrats que fins i tot van donar nom al lloc on vivien: La França xica, a Sants; Sant Martí de Provençals; la Múrcia Xica, en alguna població de l’àrea metropolitana. I d’aquells immigrants que fins van territorialitzar la seva presencia, avui, qui diria que no van integrar-se?

Paradoxalment, o potser no, a partir de la assumpció de la democràcia a l’Estat espanyol ¾que havia d’ajudar a desenvolupar-nos com una cultura normalitzada arreu d’Europa i el món¾ és quan ens ha estat més difícil integrar i assumir l’actitud cultural d’unes persones que, de la resta de l’Estat, venen a treballar i a instal·lar-se a Catalunya, però que ja no se senten immigrants. No se’n senten perquè un cert pensament ha determinat que immigrant és aquell que d’un país més pobre emigra cap a regions més riques, i per tant li és beneficiós assumir la cultura del país desenvolupat. El cas és que en la situació de l’Estat espanyol actual, i en relació a Catalunya i la seva cultura, la cosa ja no es contempla d’aquesta manera. La democràcia ha prestigiat l’espanyolitat cultural. L’Estat espanyol ja no és aquell territori subdesenvolupat d’on provenien els immigrants dels anys 1920 i 1960. Aquests nous immigrants porten consciència d’”espanyols” i no han vingut a buscar feina, sinó a desenvolupar la seva feina a un altre cantó de l’Estat espanyol. No són aquells treballadors, en la seva majoria del sud peninsular, amb un baix perfil de cultura espanyola i un més alt perfil de cultura regional. Els nouvinguts de la resta de l’Estat, ara aporten una espanyolitat rampant, fruit d’aquests darrers anys prestigiosos de la democràcia espanyola, a la qual hi hem contribuït, però que hem de ser conscients que no n’hem tret gaire profit, o ben poc, referit a la cultura catalana. Algú catastrofista fins podria opinar que en l’”operació democràcia”, i en relació a la cultura, hem perdut bous i esquelles. I si amb els espanyols ho tenim més cru que mai, no cal dir com ho tenim amb els nouvinguts sud-americans donat que la majoria d’ells sí que emigren per motius econòmics, i cal comprendre ¾més del que estem disposats a fer-ho¾ que són ben desconeixedors de la realitat cultural d’on venen a viure, i que des d’instàncies espanyoles es farà poc, o res, per informar-los. Per tant, i de moment, potser seria una bona estratègia deixar-nos de certes puritats i acceptar com a genuïnes totes les formes culturals catalanes de les quals disposem i que aquí hem tractat. Cal acceptar i defensar com a cultura catalana ¾mentre no s’expressi explícitament o implícitament el contrari¾ els “xonis”, els “xiquiliquatres”, els qui civilment es considerin catalans, sense marejar-los gaire amb pureses i genuïnitats; aquesta etapa, si ha de venir, ja arribarà. Cal defensar que Carmen Amaya (1913-1963) és una aportació genuïnament catalana al món de la cultura universal, com ho és Carles Santos (1940) i Estopa, un dels millors grups de pop català juntament amb Pau Riba (1948). I hem de continuar reivindicant, és clar, que Pau Casals (1876-1973) és un músic universal juntament amb Xavier Benguerel (1931), i que Mossèn Cinto Verdaguer (1845-1902) va ser un dels millors poetes europeus de la seva època, que si no va ser reconegut amb el Novel de literatura (encara que li hagués vingut ben justet) va ser perquè l’Estat espanyol sempre ha contemplat ¾i continua fent-ho¾ la cultura catalana com una cultura regional, que forma part, anecdòticament, de l’espanyola, o sigui, de la castellana. Aquesta última evidència és la dada contra la qual hauríem d’emprar tots els recursos possibles.

Més difícil sembla que ho hauríem de tenir amb les darreres migracions de persones del Magrib. En el cas dels magribins, per primera vegada, a la qüestió d’ordre cultural, s’hi afegeix la de la religió. I no tant sols pel fet de què segueixin una altra religió, sinó pel fet que les persones que la practiquen hi sostenen una relació molt doctrinària, que en aquest moment històric queda lluny del comportament de la gran majoria dels ciutadans europeus. Caldria tenir en compte, però ¾fet que massa sovint s’obvia, bé per desconeixement, bé per un inconfessat racisme¾ que la majoria dels magribins, obviant l’adoctrinament amb que segueixen els seus manaments religiosos, a nivell de temperament, estètica, relacions familiars… no són tant lluny de la generació dels nostres avis. Som tan mediterranis com ells, i ells ho són tan com nosaltres. El problema, però, resideix en, tal com exposa Olivier Roy (1949) a La Santa ignorancia,[3] per efecte de la globalització, els emigrants musulmans, un cop instal·lats entre els occidentals i lluny de la pràctica cultural nacional, perden molt més fàcilment la relació amb les seves cultures tradicionals (la marroquí, l’argelina…) i s’aculturalitzen amb molta més rapidesa que els naturals, suplint la cultura, la seva pròpia cultura, la tradicional, amb la religió, sobretot per la religió que difon el salafisme. Una pràctica religiosa que esdevindrà dogmàtica, que busca les essències per suplir aquella cultura tradicional abandonada, la qual sol trencar-se a partir de la segona generació. La majoria dels individus d’aquestes noves generacions, supleixen la cultura per la religió, adoptant, per donar-se resposta a necessitats culturals que ja no saben resoldre amb la tradició de pares i avis, la dita street culture, d’empremta nord-americana. Això passa en una Europa on la globalització també ha arrossega cap a la street culture grans contingents de joves genuïnament europeus. De moment, aquests últims no s’inclinen per la religió, però sí que ho fan, una part d’ells, cap a formes autoritàries i doctrinàries.

Per finalitzar, i només com un suggeriment, hem pregunto: podríem, nosaltres, per proximitat cultural (si ens ho creguéssim) intentar una altra sortida? Seria possible establir un diàleg (com ja ho fa alguna institució o com algun intent que s’ha dut a terme al Raval de Barcelona com el grup Rumbaamazigha o l’Orquestra Àrab de Barcelona) entre el que ens resta del que va ser una de les bases de la vella cultura catalana, la cultura andalusí hispana, per apropar-nos a la seva cultura, intentant trencar el fatal apropament d’aquestes noves generacions de ciutadans catalans a una religió doctrinària, fonamentalista, que tan els allunya de la seva vella cultura mediterrània? Tan vella com la nostra cultura mediterrània. Perquè el problema, un dels problemes, sembla que rau en una galopant aculturalització d’amplis sectors de joves, nouvinguts i vells residents.

Per concloure he de anotar que en aquest article no s’han abordat, perquè no era el seu espai, les respostes d’ordre polític a les qüestions exposades.

+ INFO

CANDEL, Francisco. Els altres catalans. Barcelona: Edicions 62, 2008.

MUNTANER, Ramon. Crònica. València: Generalitat Valenciana; Fundació Jaume II el Just, 2005.

ROY, Olivier. La Santa ignorancia: el tiempo de la religión sin cultura. Barcelona: Península, 2010.

DESTACATS

L’home contemporani és en cada etapa històrica el que conforma la cultura del seu temps

La cultura popular té un pòsit local o nacional que les singularitza i alhora l’universalitza

Catalunya ha estat una terra de pas, heretant tradicions i coneixements culturals de totes les migracions

Poques vegades hem vist tractada la realitat nacional catalana com una nació de sang, a l’estil germànic, i si ho han fet, han estat sectors poc representatius de la societat

Els emigrats dels anys 1960, per efecte del que s’ha anomenat l’ascensor social, avui són un tant per cent gens menyspreable de la població que s’identifiquen com a catalans

Si a l’assumpció civil de ciutadania catalana se la pretén fer coincidir amb una noció d’identitat cultural específicament catalana, es desencadena una complexa problemàtica

Avui existeixen uns ciutadans catalans de referències culturals específicament catalanes i uns altres ciutadans catalans de referents culturals diversos

Amb l’assumpció de la democràcia és quan ens ha estat més difícil assumir l’actitud cultural d’unes persones que venen de la resta de l’Estat però que no se senten immigrants

Cal acceptar i defensar com a cultura catalana els qui civilment es considerin catalans, sense marejar-los gaire amb pureses i genuïnitats

Bienve Moya – gestor cultural – bienve@bienve.cat

[1] MUNTANER, Crònica.

[2] CANDEL, Els altres catalans.

[3] ROY, La Santa ignorancia: el tiempo de la religión sin cultura

Reclama un Estat propi per a Catalunya a la presentació del llibre ‘El català també és meu’ de la Plataforma per la Llengua i la Fundació Vincle ·

Convida els catalans a ‘ser més cabrons’ i no canviar de llengua

Ahir es va presentar a Barcelona “El català també és meu“, una guia de la Plataforma per la Llengua i la Fundació Vincle per aquelles persones que volen aprendre el català però que encara no han començat a fer-ho i per aquelles que encara no ho han decidit perquè tenen certa resistència i a aquelles que ja el saben però que encara no s’han llençat a parlar-lo. L’empresari i periodista Justo Molinero va ser present a la presentació d’aquesta eina bilingüe (en català i castellà) que exposa i argumenta els motius i les reflexions que els catalanoparlants d’adopció han fet per tal de sentir com a seva la llengua catalan. Allà Molinero va recordar que amb un Estat propi “seria més fàcil viure en català” a Catalunya, perquè “ara ho tenim bastant fotut”. Tot amb tot, va assegurar confiar-hi perquè “crec en Catalunya i en la força dels catalans”.

 La guia, escrita pels membres de la comissió de Catalanoparlants d’adopció de la Plataforma per la Llengua, els quals ja han dut a terme aquest procés d’adopció lingüística, compta amb un pròleg de Justo Molinero i s’estructura en sis fases per les quals passa qualsevol persona que vulgui adoptar el català com la seva llengua. Les sis fases recullen les resistències, prejudicis, obstacles i l’esforç a què s’enfronten aquestes persones, però també els beneficis de parlar el català. Finalment, la guia es completa amb una llista de recursos per a les persones que volen aprendre o millorar el català.

 Molinero també va animar els catalans “a ser més cabrons” i no canviar de llengua davant una conversa amb castellanoparlants, perquè fer-ho afegeix entrebancs a la integració lingüística dels nouvinguts. I va concloure: “els catalans sou massa educats”. En aquest sentit, va fer broma (vegeu-ne el vídeo) amb un dels ponents llegint la contraportada de la guia, en comentar “Cuando vas a hablar en catalán, gilipollas?”.

 Se n’han editat 5.000 exemplars, que es distribuiran bàsicament al Principat de Catalunya -i de manera molt important a tota la zona metropolitana de Barcelona-, però també al País Valencià i a les Illes Balears. La distribució es realitzarà de manera especial a través dels diversos centres d’aprenentatge de català, sobretot a través del Consorci per a la Normalització Lingüística, però també del programa Voluntariat per la Llengua i de diferents entitats privades.