Fóra bo, després de llegir l’obra de Cabrera, donar una ullada a la de Mira, no perquè una sigui deutora de l’altra, però sí perquè, des d’intencions diferents, per un lector interessat, l’una i l’altra mantenen espais de complementarietat. Allí on Mira reflexiona sobre l’existència de la nació pura (sobre la nació dels valencians), Cabrera exposa una proposta per a la construcció d’una nació catalana. Però aquesta proposta, diu ell, només es plasmarà a través d’uns elements actuals, nous; i, com tota novetat, impura: configurada amb elements preexistents i amb altres de nova formació. Diu Mira, en la seva obra: «Per començar, la posició de l’individu com a tal individu es fa ja en termes de grup. La idea del jo és atributiva, i l’única manera de dir “jo sóc” és dir “jo sóc alguna cosa”. Allò d’afirmar “jo sóc el que sóc” només ho podia fer Jahvè tronant al Sinaí, i no sembla fàcil de generalitzar. La resta del personal ha de dir “jo sóc x” o “un x”: sóc japonès, musulmà, sioux, militar, tortosí. És a dir, tinc algunes característiques que els altres no tenen».

Cabrera, en el llibre, ens adverteix que alguns, a Catalunya, tenen la temptació d’actuar com Jahvè, i donen per fet que, com el «jo sóc el que sóc», el «jo català» també es definiria per si sol: és català qui parla en català i vota partits catalans. Doncs una part de la suspecta afirmació que hi hagi partits que per definició serien catalans i altres no ho serien, encara que els últims els votessin ciutadans catalans, ser membre partícip de la nació catalana actual, segons la proposta de Cabrera, no fóra tan concloent, ni de bon tros; i d’aquí sorgiria la interjecció «Catalunya serà impura o no serà».

I per què Cabrera ens proposa la «nació impura»? Doncs els plantejaments de Cabrera ens recorden que, per exemple, les elits econòmiques catalanes (això que alguns anacrònicament encara anomenen burgesia) fa dècades que han desertat d’una possible nació catalana i han adoptat la nació espanyola. Que certes elits intel·lectuals i polítiques, a remolc de les classes benestants, desertaren de la nació catalana rere el franquisme triomfant, i pocs han tornat a replantejar-s’ho. Que alguns sectors de les classes populars de rel catalana (treballadors i classe mitjana), sobre aquesta qüestió, no tenen una visió prou política que vagi més enllà d’uns plantejaments més aviat romàntics o culturalistes. Que també una gran part de la immigració dels anys seixanta en endavant, per raons òbvies d’aquelles dècades de franquisme rampant, quina noció poden tenir-ne, sinó la d’un regionalisme folklorista, o descentralització de l’Estat, que just arriba a qüestions administratives i funcionals? Es tracta d’una visió que fins avui els ha estat donada per la majoria de mitjans, incloent-hi els públics.

Doncs què tenim per construir aquesta nació que volem i necessitem? Tenim, no cal dir-ho, la impuresa, el pòsit, el solatge que indefugiblement sempre diposita tota mena de matèria. Ens queda, també, i n’ha estat una gran sort, la perseverança i la fidelitat a la nació de sectors intel·lectuals (literats i científics) que no s’han deixat seduir per cants de sirena de vencedors prepotents. Avui la base de la nació catalana la configura un material d’al·luvió, un material impur que necessita reformular-se per donar raó al seu «jo sóc x» propi. I per a aquesta reformulació existeixen les bases socials, ambientals i racionals suficients perquè pugui fer-se realitat en un decidit i a l’hora senzill «jo soc català». Ara bé, com diu Cabrera –i pensem uns quants com ell–, cal no destorbar aquesta assumpció del jo amb problemàtiques de puresa, autoctonia, historicismes, etc.

Perquè una nació només pot ser allò que els seus nacionals vulguin ser, en cada època i cas. Si els catalans actuals volen i pretenen ser una nació, qui és dipositari, des de la instància jurídica, política o ètica que sigui, de l’autoritat moral per oposar-s’hi? Aquesta realització de la nació sobirana és un camí difícil, llarg, ple de debats, de pactes, de concessions. etc. Ben cert, però una primera passa per fer el camí és procurar-nos aquesta base social, la nació real, pura o impura. La nació impura, la nació d’al·luvió, ha de saber de segur que es compta amb ella a l’hora de respondre la pregunta, el «sí» o el «no». Posar-nos pedres i dificultats nosaltres mateixos per recórrer camí, exigir a la nostra societat proves de puresa i fidelitat incondicional, fóra suïcida. Quan algú qüestiona la condició de catalans als seus adversaris polítics, es converteix en un suïcidador de la futura independència de Catalunya.

El Llibre de Lluís Cabrera

La passió pel diàleg i l’intercanvi cultural allunyen Lluís Cabrera de qualsevol concepció uniformadora d’Espanya o de Catalunya, i de qualsevol gueto purista. És per això que presentem aquest llibre estrafent la sentència del bisbe Torras i Bages segons la qual “Catalunya serà cristiana o no serà”. Nascut a Jaén, Lluís Cabrera es revolta contra l’epítet que el defineix, encara avui, com un “andalús a Catalunya” i es lamenta amargament de l’apropiació que el franquisme va fer d’un cert folklore andalús per imposar-lo sobre la pluralitat cultural. Molts anys després, la democràcia no ha aclarit encara les coses ni ha curat les ferides. Al contrari, continuem atrapats en els mateixos tòpics. Les forces polítiques hegemòniques a Catalunya hi tenen part de responsabilitat, perquè han seguit aquest joc pervers subvencionant farses com la Feria d’Abril a Catalunya, amb un càlcul tàctic, poruc i estret de mires.

Pont Blau

La vida és molt dura al camp marroquí, al Rif. La recompensa pels dies treballats és escassa i malagraïda pels joves. Alí Labbi i hamid Achi busquen una vida més emocionant a la ciutat, a Tànger o Tetuan. Però la ciutat  és exigent, cruel i tot, i a la fi tant poc agraïda com el camp. Alí i Hamid, com ocells migratoris, decideixen volar, travessar l’estret cap a la rica i confortable Europa. Però l’home, a Europa, no és gaire diferent de la resta del món. la societat europea no és millor que la magribina a l’hora de tractar els desheretats, els sensefortuna desesperats. A la rica societat europea els dos joves esdevindran uns sensenom, uns desesperats sense identitat particular, esdevindran dos moros, dos il·legals.

En aquesta novel·la narro les experiències de dos joves, quasi adolescents, per volar, per fugir de la seva rutina, per fer-se adults amb la mínima intervenció del món que els envolta, amb el seu immens i estrenat de nou coratge. Tot no els sortirà bé, el món “dels altres”, la vida “dels altres”, s’interposarà entre ells i el seu futur.

Aquesta novel·la ha estat editada a principis d’any per Marfil, empresa editorial valenciana radicada a Alcoi. http://www.editorialmarfil.com

Si això és ben bé així, si la més evident causa de la problemàtica és la que aquí s’apunta, i hem de convenir que, a la vista de les demandes expressades pels col·lectius afectats, deu ser així, el desllorigador no és senzill, però és palès: cal engegar una política real que permeti que aquestes masses migratòries no es trobin enfrontades amb la resistència dels, paradoxalment, sectors socials més propers a ells (els sectors de la població que solucionen la seva vida diària i laboral als mateixos llocs on l’hauran de solucionar els immigrants). Aquesta política que s’hauria d’aplicar es pot dur a terme de dues maneres: com un principi de justícia social o bé com un deure paternalista. En el segon cas no aconseguirem més que èxits transitoris que seran posats en dubte a cada moment. Una política de caritat i «tolerància» sempre parteix de la premissa que el nouvingut no és com «nosaltres», sinó un ésser menys afavorit per la fortuna, menys culte…, consideracions que arriben a atribuir la mancança a la pròpia naturalesa de «ser pobre». Cal, doncs, dur a terme la política necessària com un principi de justícia social i, encara més, com la millor inversió per a una política d’integració i de benestar ciutadà, com l’obligació que ha de tenir tota societat perquè s’estableixin normes de compensació distributiva entre els ciutadans. Només a partir d’aquesta política de justícia social es disposa d’arguments per exigir responsabilitat i assumpció dels deures cívics i polítics. Qui rep caritat no és tractat amb justícia, sinó amb condescendència, actitud que «allibera» l’individu de l’obligació de reciprocitat, amb el perill de creació de «pobres professionals» o «immigrants per a tota la vida», guetos en definitiva. Només des d’una condició de justícia social hom pot acceptar ajuda, perquè aquesta, fruit de polítiques dirigides al futur, compromet i obliga. Per les raons expressades assegurem que tot comença preocupant-se per confegir polítiques universalistes que atenguin les demandes de feina i d’habitatge. Avui que ens trobem davant d’una allau d’immigració (malgrat el que pugui semblar un parèntesi motivat per l’actual crisi econòmica), Catalunya no hauria de veure’s tan indefensa políticament  i administrativa com als anys vint i als seixanta del segle passat, quan tingueren lloc les migracions de treballadors de regions espanyoles. La pregunta consegüent és: hem après alguna cosa de l’experiència anterior? Serem capaços d’analitzar el fenomen i respondre-hi positivament? A parer meu, i passant al segon enunciat del títol, multiculturalisme, avui, com ahir, no ens podem permetre segmentar-nos en «col·lectius» en funció de la «cultura d’origen», com sembla que temptegen dur a la pràctica alguns partits (i no em refereixo als obertament racistes). No podem permetre compartimentar la nostra societat en catalanoandalusos, catalanollatinoamericans, catalanoasiàtics, catalanomagribins, etc., fraccions que, per simple dinàmica societària, també implicarien un col·lectiu de catalanocatalans. Per a la salut social i política del país, només cal contemplar un sol col·lectiu nacional, de ciutadans catalans heterogenis, tinguin l’origen que tinguin i parlin la llengua que parlin. No ens ho podem permetre una societat de col·lectius perquè, seguint aquesta pauta, encetada en distints moments tant per CiU com pel PSC amb els seus apropaments a organitzacions pretesament representatives d’aquests col·lectius, es diguin FECAC, Colectivo Crisol, Fedelatina, i altres «sectorials», no ens les podem permetre perquè seguint aquesta política, aviat ens podem trobar amb una societat perillosament dividida en «cultures», on cada una d’elles viuria estancada en la seva suposada idiosincràsia cultural, problemes que són universals a tota la societat: treball, habitatge, sanitat, drets humans, etc. Una societat en què els partits polítics es podrien sentir temptats d’oferir a cada un d’aquests col·lectius culturals solucions a la carta en el moment d’argumentar la seva fórmula per governar. En benefici d’una ciutadania universal d’homes i de dones, que a Catalunya la lògica històrica i l’eficàcia política no porta a reconèixer-se amb cap altre gentilici sinó el de ciutadans catalans, no ens podem permetre una societat sense els mínims exigibles d’homogeneïtat. I això, sobretot, en interès de la pau social i de les classes populars, no pas en nom de cap mena de paternalisme, ni altre cap isme, estatal o nacional.

Fabricar inmigrantes
Hablamos a ratos en catalán y a ratos en castellano, híbrido desenfado molesto para puristas y miedosos. Harto de que la mirada de estos “fabrique la figura del inmigrante y la congele” (para sacarle jugo político), Cabrera fundó en el 2005 la asociación Altres Andalusos, que denuncia a quienes juegan a “novena provincia andaluza” (Feria de Abril en Catalunya incluida), ¡ficción que nuestros políticos respaldan! Cabrera abomina de este secesionismo del nosotros y ellos en su libro Catalunya serà impura o no serà (Pòrtic), y alienta la barrecha y condena los bisturíes sociales. Modelo: los Estopa, con su rumba – invento catalán-en castellano – lengua de tantos catalanes-:¡eso es Catalunya!

fot. Kim Manresa

Lluís Cabrera, experto en música popular y fundador de Altres Andalusos

Tengo 56 años. Nací en Arbuniel (Jaén) y vivo en Barcelona desde los 10 años. Soy aprendiz de cómico. Fundé Taller de Músics hace 30 años. Estoy casado y tengo dos hijos, Lluís (19) y Miquel (14). Soy libertario. Soy apóstata. Catalunya es mezcla: ¡es impura, felizmente!

VÍCTOR-M. AMELA
¿Cuándo y por qué llega usted a Catalunya?

En 1964: mi padre, jornalero, no encontraba trabajo en el pueblo. Y nos vinimos.

¿Dónde se instalaron?

Nou Barris. Ymi padre trabajaba en la metalúrgica del señor Gonzalvo, burgués que a veces le pasaba entradas para tribuna del Barça. Yo, con 12 años, iba con mi padre, le miraba y pensaba: “¡Somos algo!”

¿Eran algo?

En Andalucía mi padre era “Manolillo el de la noguera”, insignificante siervo de señoritos feudales vencedores de guerra…, y aquí era empleado de un burgués ¡que le llamaba “senyor Manuel”! ¡E íbamos al Barça!

¿Qué quería ser usted de mayor?

Quise estudiar, pero no había dinero: a los 13 años, trabajaba… y andaba en luchas.

¿Qué luchas?

Contra la planta asfáltica de la Trinidad, en demanda de un Ateneo Popular, de servicios, cultura… Con 17 años pasé tres días en comisaría por llevar palos y cadenas a una manifestación contra la policía franquista.

¿Era muy rojo?

Todos los que entonces luchábamos en la calle contra Franco queríamos derrocar la dictadura y el capitalismo. Luego supe que muchos antifranquistas – de izquierdas o derechas-tenían también espíritu represor.

¿Cómo aprendió eso?

Viendo mundo: rodé por toda Europa con unos amigos como músicos callejeros. Yo cantaba rumbas, tangos, todo aflamencado.

Y a la vuelta, ¿qué?

Impulsé en Barcelona la peña flamenca Enrique Morente. Pero me aparté en los 80.

¿Qué pasó?

Vi que algunos querían usarlas políticamente para dividirnos a los catalanes (vinieron del Partido Andalucista pidiendo votos en función del origen), y eso no me gustó.

¿Qué es ser catalán, para usted?

Un día vinimos de Andalucía, pero en Catalunya enterramos a nuestros muertos, educamos a nuestros hijos y nietos, luchamos por el autogobierno, progreso y bienestar de esta sociedad: ¡somos catalanes, Catalunya es nuestra nación! Mezclada, impura.

¿Sin fracturas?

Miles de matrimonios mixtos imposibilitan una fractura interna catalana, y a la vez nos hermanan a los catalanes con tantos pueblos de España. Pero veo un cáncer…

¿Un cáncer?

La Fecac (Federació d´Entitats Culturals Andaluses a Catalunya) y su vitrina, la deplorable Feria de Abril en el Fòrum.

¿Qué tiene eso de tumoral?

Reduce lo andaluz al topicazo – lucecitas, sevillanas (que sólo representan a Sevilla), faralaes…-:¡igual que Franco! Repudio ese reduccionismo ¡y me indigna que las élites políticas catalanas jueguen a fomentarlo!

¿Lo fomentan?

¡Dan 800.000 euros de subvención a la Feria! “Un euro por andaluz llegado a Catalunya”, argumenta García Prieto, su líder. ¡Quiero mi euro: me niego a ser su andaluz! ¡En esa farsa plantan caseta Unió, Convergència, PP, PSC y PSUC-Viu! Y el Ayuntamiento de Barcelona ¡cede gratis el Fòrum!

¿Por qué tanta entrega?

Nuestros partidos descreen de la cohesión social catalana: ¡temen que alguien agite a los altres catalans y divida a la sociedad!

¿Miedo infundado?

Sí, porque Catalunya es mestiza, híbrida, felizmente impura. Pero el chantaje de la Fecac funciona: atrae dinero público y cámaras de TV3, en un reflejo paternalista: “Echémosles algo a estos andaluces, que estén contentos con sus cosas, que vean que hacemos unas palmas con ellos”. ¡Patética actitud… que sí descohesiona y secesiona!

Se solivianta usted.

¿Yo luché para que hoy una porción de Catalunya necesite tener una fiesta aparte?

¿Qué les diría a los que acuden a la Feria de Abril del Fòrum?

Van de marcha y acaban con bakalao y merengue pregrabado: ¡la Feria es un after!¡Ni cultura andaluza ni nada! Acuden a esa farsa una décima parte de los que se nos dice.

¿A quién beneficia esta farsa?

A quienes juegan a subrayar distingos y recalcar diferencias: los puristas de una Catalunya pura preexistente (¿existió alguna vez?, ¿cuándo?) y los palmeros de la Fecac – lo nuestro-,que así se retroalimentan.

¿Y a qué juega usted?

A las concomitancias y convergencias.

Señáleme algunas.

Catalunya y Andalucía son hermanas de Mediterráneo. Y todo fue AlÁndalus.Y los gitanos entraron en la península Ibérica por Catalunya: catalanes ¡desde hace 400 años! En Andalucía cristalizaron el flamenco, como aquí el garrotín, la rumba… Y Carmen Amaya, bailaora nacida en el Somorrostro, llevó el nombre de Catalunya por el mundo: una catalana tan universal ¿por qué nunca ha sido homenajeada por la Generalitat?

¿Amputamos una parte de nosotros?

Sí. Catalunya no es sólo lengua (ni una sola lengua), y los catalanes tenemos muchas riquezas por aprovechar. Una es el catalán – ¡defendámoslo siempre!-y otra es el castellano, que algunos bárbaros querrían amputarnos como cuerpo extraño, enemigo…

¿Gran error del catalanismo político?

¡Sí! Si un día el catalanismo político dejara de hablar de “lengua propia” de Catalunya para decir que el catalán es su lengua histórica y el castellano su lengua adoptada, ¡tendría la complicidad de todos los catalanes!