¿Hem de creure’ns que podem aconseguir la meta del sobiranisme sense comptar amb una part de la població catalana de dret que, ara com ara, no té el català com la seva llengua principal d’ús (i pròpia)?

Sé, d’entrada, que aquest article podrà anguniejar i fins molestar per inoportú. Demano disculpes i comprensió, però no penso estar-me’n. La qüestió que pretenc desenvolupar és tabú per a molts dels qui, com jo, ens movem en el camí per la no-dependència, ni política ni econòmica, de l’Estat espanyol. Però amagar el cap sota l’ala no ha solucionat mai cap problema. Sóc conscient que la llengua catalana i la conquesta del seu dret a ser considerada «la llengua del país» (la històrica –la pròpia tal com diu avui l’Estatut–; l’única oficial, tal com voldríem els que pretenem una nació amb estat propi) és, per als més conscienciejats defensors de la independència, una disposició que voldríem veure feta realitat. Però fent honor al realisme rabiosament actual ¿hem de creure’ns que podem aconseguir la meta del sobiranisme sense comptar amb una part de la població catalana de dret que, ara com ara, no té el català com la seva llengua principal d’ús (i pròpia)?…

Veure article senser publicat al diari El Punt, el dijous, 17 de gener de 2008