Click here to view the embedded video.

 La pàtria, aquest concepte tan escorredís, tan grapejat i prestigiat, o desprestigiat, segons qui l’utilitza i com l’utilitza: la pàtria com a arma llencívola i com a programa polític d’assimilació? O la pàtria com a referència vivencial?, com a programa individual de defensa contra l’aculturació, estat on arriba tot individu assimilat a una cultura oficial, en sigui o no en sigui conscient, perversa situació que s’expressa admirablement en el famós paràgraf dels llibres d’història que els mestres francesos feien llegir als joves de les colònies, també als algerians, fins la pèrdua d’aquestes: «nous les gals…» Jo, que essent veí, o ciutadà d’una d’aquestes pàtries fora de catàleg —com les dels autors—, mare emprenedora de cultura i civilització segons uns, o bé error d’interpretació històrica i font de conflictes amb altres pàtries superposades, o veïnes, etc., segons d’altres, ben aviat vaig sentir-me atret per la lectura dels dos llibres i a mesura que llegia no podia deixar de rumiar, i elaborar continues comparacions amb l’experiència personal. La pàtria, en les seves accepcions i percepcions ha donat un magnífic material literari als dos autors —i a mils d’altres. El paisatge, la història domèstica i col·lectiva, els homes i dones coneguts directament o per referències; les gestes, ordinàries i heroiques d’aquestes persones, el devenir i la sort dels projectes creats o somniats en comú; aquesta pàtria de cada dia, poètica, idealitzada, real o fictícia, somiada, soferta en carn i sang, escarnida, agraïda, satisfeta, expansiva, lliure o irredent, o assimilada per una altra o altres pàtries d’altres humans, esdevé pels dos autors un esplèndid paisatge literari damunt del qual han bastit llurs excel·lents narracions. Però concretament, ha estat el saber contar l’angúnia que els provoca a ambdós la futilitat (malgrat la sovintejada heroïcitat) de les accions personals que relaten; accions d’homes i dones que els han precedit o que els són contemporanis, o les d’ells mateixos, el que m’ha corprès. És aquest relatar en un to entre l’arravatament i el desencant, allò que origina la tensió narrativa de les dues obres. És aquest relatar en passat, mirant enrere amb indulgència reflexiva; extraient de les històries col·lectives o privades, agosarades, valeroses o equívoques, d’on extreuen dels relats locals conseqüències universals. Cada un dels autors ha adoptat actituds diferents, però compartides, per expressar aquest sentiment d’angúnia; a voltes, és el desencant que trepida en el pre text de l’autor, provocat per haver partit d’una posició desesperada i de quasi odi a la resta de la humanitat; a voltes, és un sentiment de compassió per aquesta mateixa humanitat infortunada, que el duu a fer ressaltar el poc que pot haver-hi de positiu en ella. Cal suposar que és aquest seu amor a la pàtria, a la seva pàtria íntima, i no a una altra d’abstracta i oficial amb càtedra al saló de les Nacions Unides, el que dóna al text d’ambdues obres la capacitat de comprendre totes les pàtries possibles. Una capacitat, que s’expressa amb contundència i que es manté en la seva autoritat de veïns d’una pàtria no canònica, una autoritat que sovint sol posar-se en dubte —per aquells qui s’han atorgat el dret d’argumentar sobre pàtries de catàleg— que siguin capaços d’exercir els ciutadans d’una qualsevol de les pàtries no homologades. El joc de les pàtries, però, i considerant els textos llegits, és summament perillós. Una de les preocupacions que més m’afecta són les conseqüències que se’n poden deduir quan el “patriota”, a força  d’estimar “la terra”, la pàtria en abstracte, acaba per odiar els homes del seu segle que l’habiten i la “maltracten”, i aquí no em refereixo als promotors immobiliaris, sinó a tota una societat, també en abstracte, que, a diferència del patriota, i des del seu raonament, es despreocuparia del destí de “la terra” esdevenint culpables de la suposada decadència, que ell adverteix. Aquesta actitud té la seva més perversa expressió en la impertinència, expressada en públic i amb altaveus, més d’una vegada, per més d’un patriota espanyol, i en més d’una època històrica, que s’ha atrevit a sentenciar amb total impunitat, amb aquestes paraules o altres raonaments d’aquesta espècie; “Que bella és Cataluña, lástima que esté llena de catalanes!”. És evident que de patriotes d’aquesta mena poden sorgir-ne sota de totes les pàtries i banderes, però l’arrogància i la indecorosa supèrbia que ha d’haver-se consumit per arribar a conclusions com aquesta, requereix una didàctica i un medi cultural que només he trobat que s’imparteixi dins les pàtries de catàleg, les canonitzades o colonitzadores, entre elles, aquesta que rep el nom d’Espanya. Altrament, jo també comparteixo amb els dos escriptors l’error que es pugui arribar a considerar la pàtria com una entitat immutable, essencial, sense comptar amb els homes que la viuen i la creen i la recreen de continu. Aquest pensament ha estat una gran desgràcia per la història de l’Europa dels tres últims segles. Aquest ús temerari de la concepció romàntica de la nació per part dels ideòlegs, i d’impúdic aprofitament per part dels detentors del poder de l’estat estabulador de pàtries (si dic estabulador, no és cap error, sinó mes aviat un horror), és la  conseqüència aberrant de considerar la història sense tenir en compte que aquesta (aquella) és l’obra d’homes i dones, però certament d’uns altres homes i dones, no pas de la generació, o generacions, que viuen en el present, en qualsevol dels incomptables presents que ens han precedit. A una mena catastròfica de patriotes els agrada (troben del tot necessari) que els seus contemporanis es proposin la continuïtat d’una immillorable empresa de país que van començar els avantpassats (el destí de la pàtria, solen dir-ne). Deu ser un desig legítim. Sovint s’oblida, però, o senzillament no es considera, que cada generació no té altre remei que obrar segons les seves necessitats immediates i que la més fiable informació sobre les generacions anteriors és la que li proporciona el medi immediat, domèstic. L’èpica en què es basa aquest desig del destí de la pàtria és mera literatura, en el millor dels casos, o mandangues de caps calents o falsaris, en la majoria de les ocasions. Els homes i dones i la seva voluntat són la pàtria real, els homes en la seva lluita per viure segons la seva geia, els homes i dones que fan i actuen segons uns costums heretats, però en raó de les seves necessitats diàries. Que evidentment no es redueix i s’acaba en la qüestió de donar només servei al ventre, sinó que també implica viure en l’esperança d’un món millor i a imatge dels ideals ambicionats. Vaig extreure de Crònica d’una ciutat, una de les dues novel·les citades, l’oració següent: «El ciutadà de Rèthimno, va aprendre a conèixer i respectar totes les coses per poder-les acomiadar una a una pel seu nom quan arribés l’hora fatal». De quina altra manera més bella es podria expressar el sentiment de companyonia envers els conciutadans, els veïns, la ciutat constituïda per homes i dones, que donen vida a monuments i paisatges? 

Fóra bo, després de llegir l’obra de Cabrera, donar una ullada a la de Mira, no perquè una sigui deutora de l’altra, però sí perquè, des d’intencions diferents, per un lector interessat, l’una i l’altra mantenen espais de complementarietat. Allí on Mira reflexiona sobre l’existència de la nació pura (sobre la nació dels valencians), Cabrera exposa una proposta per a la construcció d’una nació catalana. Però aquesta proposta, diu ell, només es plasmarà a través d’uns elements actuals, nous; i, com tota novetat, impura: configurada amb elements preexistents i amb altres de nova formació. Diu Mira, en la seva obra: «Per començar, la posició de l’individu com a tal individu es fa ja en termes de grup. La idea del jo és atributiva, i l’única manera de dir “jo sóc” és dir “jo sóc alguna cosa”. Allò d’afirmar “jo sóc el que sóc” només ho podia fer Jahvè tronant al Sinaí, i no sembla fàcil de generalitzar. La resta del personal ha de dir “jo sóc x” o “un x”: sóc japonès, musulmà, sioux, militar, tortosí. És a dir, tinc algunes característiques que els altres no tenen».

Cabrera, en el llibre, ens adverteix que alguns, a Catalunya, tenen la temptació d’actuar com Jahvè, i donen per fet que, com el «jo sóc el que sóc», el «jo català» també es definiria per si sol: és català qui parla en català i vota partits catalans. Doncs una part de la suspecta afirmació que hi hagi partits que per definició serien catalans i altres no ho serien, encara que els últims els votessin ciutadans catalans, ser membre partícip de la nació catalana actual, segons la proposta de Cabrera, no fóra tan concloent, ni de bon tros; i d’aquí sorgiria la interjecció «Catalunya serà impura o no serà».

I per què Cabrera ens proposa la «nació impura»? Doncs els plantejaments de Cabrera ens recorden que, per exemple, les elits econòmiques catalanes (això que alguns anacrònicament encara anomenen burgesia) fa dècades que han desertat d’una possible nació catalana i han adoptat la nació espanyola. Que certes elits intel·lectuals i polítiques, a remolc de les classes benestants, desertaren de la nació catalana rere el franquisme triomfant, i pocs han tornat a replantejar-s’ho. Que alguns sectors de les classes populars de rel catalana (treballadors i classe mitjana), sobre aquesta qüestió, no tenen una visió prou política que vagi més enllà d’uns plantejaments més aviat romàntics o culturalistes. Que també una gran part de la immigració dels anys seixanta en endavant, per raons òbvies d’aquelles dècades de franquisme rampant, quina noció poden tenir-ne, sinó la d’un regionalisme folklorista, o descentralització de l’Estat, que just arriba a qüestions administratives i funcionals? Es tracta d’una visió que fins avui els ha estat donada per la majoria de mitjans, incloent-hi els públics.

Doncs què tenim per construir aquesta nació que volem i necessitem? Tenim, no cal dir-ho, la impuresa, el pòsit, el solatge que indefugiblement sempre diposita tota mena de matèria. Ens queda, també, i n’ha estat una gran sort, la perseverança i la fidelitat a la nació de sectors intel·lectuals (literats i científics) que no s’han deixat seduir per cants de sirena de vencedors prepotents. Avui la base de la nació catalana la configura un material d’al·luvió, un material impur que necessita reformular-se per donar raó al seu «jo sóc x» propi. I per a aquesta reformulació existeixen les bases socials, ambientals i racionals suficients perquè pugui fer-se realitat en un decidit i a l’hora senzill «jo soc català». Ara bé, com diu Cabrera –i pensem uns quants com ell–, cal no destorbar aquesta assumpció del jo amb problemàtiques de puresa, autoctonia, historicismes, etc.

Perquè una nació només pot ser allò que els seus nacionals vulguin ser, en cada època i cas. Si els catalans actuals volen i pretenen ser una nació, qui és dipositari, des de la instància jurídica, política o ètica que sigui, de l’autoritat moral per oposar-s’hi? Aquesta realització de la nació sobirana és un camí difícil, llarg, ple de debats, de pactes, de concessions. etc. Ben cert, però una primera passa per fer el camí és procurar-nos aquesta base social, la nació real, pura o impura. La nació impura, la nació d’al·luvió, ha de saber de segur que es compta amb ella a l’hora de respondre la pregunta, el «sí» o el «no». Posar-nos pedres i dificultats nosaltres mateixos per recórrer camí, exigir a la nostra societat proves de puresa i fidelitat incondicional, fóra suïcida. Quan algú qüestiona la condició de catalans als seus adversaris polítics, es converteix en un suïcidador de la futura independència de Catalunya.

Entrevista Lluís Cabrera, Diari Sabadell 28/05/2010

Entrevista Lluís Cabrera, Diari Sabadell 28/05/2010

…El president de l’entitat Altres Andalusos i de la Fundació Taller de Músics, Lluís Cabrera Sánchez, 55, nascut a Arbuniel (Jaén), creu que la independència de Catalunya afavoriria a tots els catalans inclosos els d’origen andalús. Admirava l’alcalde Farrés, organitzava les 6 Hores de Jazz a la Bassa, col·labora amb els flamencs Duquende i Blas Córdoba i amb la programació de flamenc del 30 Nits.

Jo no els demano que votin SÍ, però sí que els demano que participin i votin el que vulguin.

Això val per altres emigrants?

Per tots els catalans nascuts a qualsevol lloc del món. Tots han de mostrar el seu carinyo a Catalunya participant en les consultes.

Vostè votaria SÍ?

Sí.

Per què?

Es com quan tens una parella i la relació ja no funciona. Si tos dos sous civilitzats arribeu a un acord de separació i després quan t’abraces, l’abraçada és més fraternal.

Vol dir que es separaria d’Espanya perquè estima Espanya?

Jo ho veig més des del punt de vista d’Andalusia. A la gran onada migratòria dels anys 60 ens donen la culpa de que no s’integrin, de que no es parli l’idioma… no podem ser culpables de tot!

Com es beneficiaria vostè d’una Catalunya independent?

Econòmicament tot Catalunya se’n beneficiaria. Ara donem el 19% del nostre PIB i no ens tornen ni la meitat. Algú s’està quedant diners pel camí.

Quina Catalunya li agradaria?

Una que posés a Carmen Amaya a la mateixa alçada que Gaudí o Pau Casals i que no recrimini res a Estopa. Un país on tothom es pugui identificar amb determinats valors.

Per exemple?

Els castellers. Els castellers són un exemple de l’ascensor social que és Catalunya. Tothom que ve de fora pot integrar-se en els castellers, fent pinya des de la base i pujar fins al lloc de l’anxaneta.

Ascensor social com el del cordovès d’Iznajar, José Montilla. Acceptaria Andalusia un president català?

Ja ho vam veure amb el Partido Reformista de Miquel Roca. Va ser un fracàs.

Què li faria especial gràcia en una Catalunya independent?

Em faria molta gràcia, he-he, que els alts funcionaris de l’Estat, com Aena o l’Exèrcit, haguessin d’acceptar el nou estat emparat per la Unió Europea. Ho vaig passar molt malament a la mili.

Per què Justo Molinero serà demà (avui) a l’acte final del 30M, però no vol fer declaracions?

Està en el seu dret. Dona el seu suport a les consultes, però practica el silenci, que és una part molt important de la música.

Vostè se sent català o andalús?

Sóc «andalunyo». A mi als 9 anys, em van fer un transplantament, d’Arbuniel a Noubarris, i per ara no l’he rebutjat.

És a dir que…?

Sóc català per elecció, no per imposició, perquè a Catalunya em sento profundament andalús.

No el segueixo.

Jo sento un profund agraïment per Catalunya perquè és aquí on he descobert i admirat la música, la poesia, la literatura i la gastronomia andaluses.

Als 16 anys ja fundava la Peña Flamenca Enrique Morente

I ja fèiem classes de català. Però la vam tancar 20 anys després, quan el Partido Socialista de Andalucía, PSA, va començar a anar a les penyes per fer política.

Qué és Els altres andalusos?

Un llibre i una entitat. Denunciem el xantatge que fa la FECAC, l’entitat que organitza la Feria de Abril, a la societat catalana.

M’ho explica millor?

La Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Catalunya, FECAC, s’autoproclama representant de 800.000 persones que vam arribar a Catalunya de 1950 a 1970 i els seus descendents. Però no ha passat per les urnes.

Què us diferència?

Nosaltres ens sentim representats per les sis forces polítiques que hi ha al Parlament de Catalunya. Si la FECAC vol representar a algú que es converteixi en partit polític i ja veurem quants la voten.

No ho veurem

TALLER DE MUSICS

L’any 1979, en plena ebullició democràtica postfranquista i en aquella Catalunya entusiasmada i engrescadora, músics de diversos països del món i també catalans, units en diverses causes polítiques, van fundar el Taller de Músics de Barcelona com alternativa a l’ensenyament dels conservatoris amb especial atenció al jazz i al flamenc.

Lluís Cabrera, sense ser músic, ja estava en la moguda.

http://cac.drac.com/201005/20100528.html

Sé, d’entrada, que aquest article podrà anguniejar i fins molestar per inoportú. Demano disculpes i comprensió, però no penso estar-me’n. La qüestió que pretenc desenvolupar és tabú per a molts dels qui, com jo, ens movem en el camí per la no-dependència, ni política ni econòmica, de l’Estat espanyol. Però amagar el cap sota l’ala no ha solucionat mai cap problema. Sóc conscient que la llengua catalana i la conquesta del seu dret a ser considerada «la llengua del país» (la històrica –la pròpia tal com diu avui l’Estatut–; l’única oficial, tal com voldríem els que pretenem una nació amb estat propi) és, per als més conscienciejats defensors de la independència, una disposició que voldríem veure feta realitat. Però fent honor al realisme rabiosament actual ¿hem de creure’ns que podem aconseguir la meta del sobiranisme sense comptar amb una part de la població catalana de dret que, ara com ara, no té el català com la seva llengua principal d’ús (i pròpia)?…

Veure article senser publicat al diari El Punt, el dijous, 17 de gener de 2008