Si això és ben bé així, si la més evident causa de la problemàtica és la que aquí s’apunta, i hem de convenir que, a la vista de les demandes expressades pels col·lectius afectats, deu ser així, el desllorigador no és senzill, però és palès: cal engegar una política real que permeti que aquestes masses migratòries no es trobin enfrontades amb la resistència dels, paradoxalment, sectors socials més propers a ells (els sectors de la població que solucionen la seva vida diària i laboral als mateixos llocs on l’hauran de solucionar els immigrants). Aquesta política que s’hauria d’aplicar es pot dur a terme de dues maneres: com un principi de justícia social o bé com un deure paternalista. En el segon cas no aconseguirem més que èxits transitoris que seran posats en dubte a cada moment. Una política de caritat i «tolerància» sempre parteix de la premissa que el nouvingut no és com «nosaltres», sinó un ésser menys afavorit per la fortuna, menys culte…, consideracions que arriben a atribuir la mancança a la pròpia naturalesa de «ser pobre». Cal, doncs, dur a terme la política necessària com un principi de justícia social i, encara més, com la millor inversió per a una política d’integració i de benestar ciutadà, com l’obligació que ha de tenir tota societat perquè s’estableixin normes de compensació distributiva entre els ciutadans. Només a partir d’aquesta política de justícia social es disposa d’arguments per exigir responsabilitat i assumpció dels deures cívics i polítics. Qui rep caritat no és tractat amb justícia, sinó amb condescendència, actitud que «allibera» l’individu de l’obligació de reciprocitat, amb el perill de creació de «pobres professionals» o «immigrants per a tota la vida», guetos en definitiva. Només des d’una condició de justícia social hom pot acceptar ajuda, perquè aquesta, fruit de polítiques dirigides al futur, compromet i obliga. Per les raons expressades assegurem que tot comença preocupant-se per confegir polítiques universalistes que atenguin les demandes de feina i d’habitatge. Avui que ens trobem davant d’una allau d’immigració (malgrat el que pugui semblar un parèntesi motivat per l’actual crisi econòmica), Catalunya no hauria de veure’s tan indefensa políticament  i administrativa com als anys vint i als seixanta del segle passat, quan tingueren lloc les migracions de treballadors de regions espanyoles. La pregunta consegüent és: hem après alguna cosa de l’experiència anterior? Serem capaços d’analitzar el fenomen i respondre-hi positivament? A parer meu, i passant al segon enunciat del títol, multiculturalisme, avui, com ahir, no ens podem permetre segmentar-nos en «col·lectius» en funció de la «cultura d’origen», com sembla que temptegen dur a la pràctica alguns partits (i no em refereixo als obertament racistes). No podem permetre compartimentar la nostra societat en catalanoandalusos, catalanollatinoamericans, catalanoasiàtics, catalanomagribins, etc., fraccions que, per simple dinàmica societària, també implicarien un col·lectiu de catalanocatalans. Per a la salut social i política del país, només cal contemplar un sol col·lectiu nacional, de ciutadans catalans heterogenis, tinguin l’origen que tinguin i parlin la llengua que parlin. No ens ho podem permetre una societat de col·lectius perquè, seguint aquesta pauta, encetada en distints moments tant per CiU com pel PSC amb els seus apropaments a organitzacions pretesament representatives d’aquests col·lectius, es diguin FECAC, Colectivo Crisol, Fedelatina, i altres «sectorials», no ens les podem permetre perquè seguint aquesta política, aviat ens podem trobar amb una societat perillosament dividida en «cultures», on cada una d’elles viuria estancada en la seva suposada idiosincràsia cultural, problemes que són universals a tota la societat: treball, habitatge, sanitat, drets humans, etc. Una societat en què els partits polítics es podrien sentir temptats d’oferir a cada un d’aquests col·lectius culturals solucions a la carta en el moment d’argumentar la seva fórmula per governar. En benefici d’una ciutadania universal d’homes i de dones, que a Catalunya la lògica històrica i l’eficàcia política no porta a reconèixer-se amb cap altre gentilici sinó el de ciutadans catalans, no ens podem permetre una societat sense els mínims exigibles d’homogeneïtat. I això, sobretot, en interès de la pau social i de les classes populars, no pas en nom de cap mena de paternalisme, ni altre cap isme, estatal o nacional.

Cinco alcaldes debaten en ‘La Vanguardia’ sobre el vertiginoso impacto de la inmigración, que en los últimos diez años ha cambiado para siempre sus barrios, las relaciones personales y el clima político

fot. INMA SAINZ DE BARANDA

La llegada a Catalunya de cerca de un millón de inmigrantes en tan sólo diez años ha cambiado el rostro de nuestros municipios. Todo o casi todo se ha transformado a una velocidad endiablada, desde lo doméstico, las relaciones entre vecinos en el rellano de la escalera, hasta lo más estructural, los equilibrios políticos o las prioridades del presupuesto.

La Vanguardia convocó el pasado miércoles en su sede de la Diagonal en Barcelona a cinco alcaldes de ciudades que han cambiado vertiginosamente a consecuencia de la inmigración: Jordi Serra (PSC), alcalde de Badalona; Santi Vila (CiU), alcalde de Figueres; Iolanda Pineda (PSC), alcaldesa de Salt; Ferran Bel (CiU), alcalde de Tortosa, y Pere Prat (ERC), alcalde de Manlleu. Los cinco constituyen una muestra de esa Catalunya mutante que va a cambiar, una vez más, el código genético del país. Continua…

pdf 1,6Mb 6 páginas

La Catalunya Mutante, pdf 1,6Mb 6 páginas

La Vanguardia – 21 de febrero de 2010

…“Omplint de socialistes i de xarnegades Catalunya Ràdio, es pensen que arribaran a més gent, al cinturó roig, però no, és impossible. Tot el que faran serà perdre l’audiència que durant tots aquests han escoltat Catalunya Ràdio. Perdre és tot el que faran; no sumaran res.”

Aquesta és l’aportació que fa una persona a un article de “Debat.cat” sobre la possibilitat que l’actual director de “Els Matins de Cat Radio” passí a portar un altre programa en una emissora espanyola. D’aquesta petita intervenció vull extraure una paraula, “xarnegades” amb la qual sembla voler-se identificar tota acció i, en aquests cas expressió, suspecte de no ser prou autòctona o que no prové del costumari català. I jo, xarnego de “socarel” em pregunto: encara estem així! Encara hem de suportar a aquest sector de societat catalana que pretén erigir-se en únic i irreemplaçable oracle de la catalanitat? Aquells que, amb desdeny, encara avui utilitzen aquest terme per identificar tot allò que no és genuïnament català, tot allò que contaminaria una suposada catalanitat intrínseca, estan terriblement equivocats, i, a més, alguns potser sense adonar-se’n i d’altres sent-ne ben conscients, s’escolen per un tirant xenòfob. A més, aquests equívoc perjudica, i no poc, la causa que pretenen defensar, la causa de la cultura catalana i de la unitat del poble català: un sol poble, divers, però un sol poble. El terme xarnego (tingui la provinença històrica que tingui, això ara no fa el cas) s’adjudicà durant les dècades dels 20 als setanta del segle XX a un conjunt de variada població immigrant que participà en la causa, econòmica,  social, política i cultural de la Catalunya sota el franquisme i el postfranquisme, i hi continua col·laborant avui, i en mesura no poc destacada. Si avui algú no  sap, o pot, identificar aquells xarnegos que han col·laborat en la causa catalana, és precisament per la principal raó de que s’han confós amb la resta de la població, què han sabut utilitzar l’ascensor que la societat catalana ha proporcionat a tots aquells què han tingut voluntat d’utilitzar-lo. M’escandalitza, si m’escandalitzo quan segueixo percebent segments de la societat -els que s’autootorguen la suspecta qualitat d’indígenes- amb tanta mandra intel·lectual per no adonar-se del fenomen, per no adonar-se, o encara pitjor, no voler acceptar el fenomen. La població que va ser batejada amb aquests epítet, de totes passades equivoc, ja no existeix, les seves suposades xarnegades  (contaminacions, potser?) mai han obrat en detriment de la causa catalana. Ben al contrari aquelles i aquestes persones, a les quals avui ningú és capaç d’identificar com a no catalans, ja que, insisteixo, fa temps que s’han confós amb l’antiga població autòctona, són avui, en la seva gran majoria la base de la catalanitat popular. I si no em creuen pregunti pels cognoms de cada un dels homes i dones que des dels seus llocs de treball, de compromís social i de lleure, feinegen pel seu país, Catalunya. I sisplau, oblidin-se d’una vegada per sempre del significat que un dia, i de forma injusta, tingué aquest terme. Més aviat facin un esforç intel·lectual per fixar-se en els cognoms de rel històrica ben catalana dels què estan a l’altre cantó de la defensa de la catalanitat, fixin-se: Sirera, Piqué, Ferran, Montserrat, Vidal-Quadras… facin un esforç i posin-los noms a aquest cognoms

Bienve Moya