Comenta la noticia Lluís Cabrera

publico-05-02-2008-lluis-cabrera.pdf

¿Hem de creure’ns que podem aconseguir la meta del sobiranisme sense comptar amb una part de la població catalana de dret que, ara com ara, no té el català com la seva llengua principal d’ús (i pròpia)?

Sé, d’entrada, que aquest article podrà anguniejar i fins molestar per inoportú. Demano disculpes i comprensió, però no penso estar-me’n. La qüestió que pretenc desenvolupar és tabú per a molts dels qui, com jo, ens movem en el camí per la no-dependència, ni política ni econòmica, de l’Estat espanyol. Però amagar el cap sota l’ala no ha solucionat mai cap problema. Sóc conscient que la llengua catalana i la conquesta del seu dret a ser considerada «la llengua del país» (la històrica –la pròpia tal com diu avui l’Estatut–; l’única oficial, tal com voldríem els que pretenem una nació amb estat propi) és, per als més conscienciejats defensors de la independència, una disposició que voldríem veure feta realitat. Però fent honor al realisme rabiosament actual ¿hem de creure’ns que podem aconseguir la meta del sobiranisme sense comptar amb una part de la població catalana de dret que, ara com ara, no té el català com la seva llengua principal d’ús (i pròpia)?…

Veure article senser publicat al diari El Punt, el dijous, 17 de gener de 2008

Paco Candel, amb el seu llibre Els altres catalans, obrí la veda sobre la qüestió: la problemàtica d’aquells homes i dones que en cerca d’una vida millor arribaren amb els seus fatos a les estacions de les ciutats catalanes. A ell, doncs, devem, en gran manera, l’inici del debat sobre els valors de la immigració a Catalunya, un debat que amb els anys ha fructificat en l’ingent material de què es disposa avui, un debat que s’ha estès per tots els camps possibles, des de la sociologia a la política, des de la innocent –o malintencionada– tertúlia de cafè a la controvèrsia nacionalista. Catalunya i la seva gent, el país al qual va servir Paco Candel amb les opinions i un treball infatigable –també el literari–, deuen a aquest valencià del Racó d’Ademús, un home que presumia dels seus orígens, geogràfics i de classe, pels quals va portar una bandera sota la qual volia acollir els sectors més desfavorits de la societat, els emigrants, els d’ahir i els d’avui, els de sempre… Catalunya i la seva societat, dèiem, deuen a Candel un sentit reconeixement públic que s’hauria de plasmar, entre altres coses, en la reedició i divulgació dels seus treballs, de les seves reflexions, les quals han guiat, en alguns moments, l’esdevenir social i polític del país.

Nosaltres, homes i dones que com ell participem dels mateixos signes: antics emigrants o fills d’immigrants, però amb voluntat d’esdevenir solidaris amb la societat actual en què ens desenvolupem com a individus, la catalana, vam trobar en el títol del seu llibre més conegut, Els altres catalans, la inspiració per donar-nos un nom genèric, un nom que volia complementar, passats els anys, el seu primer treball, i més que «altres andalusos» caldria llegir «altres immigrats».

Catalunya està avui en condicions de poder oferir als futurs ciutadans catalans allò que va poder oferir el segle passat? Permetrà als nous arribats actuals seguir el mateix procés?

Per damunt, i potser malgrat, totes les teoritzacions sobre el dret a la independència dels pobles suposadament supeditats a un altre poble, o a un estat, la consideració sobre la necessitat d’independència d’aquests neix del qüestionament de la dependència en què es troben, o si més no, en què perceben que es troben. Per què la dependència?, es poden preguntar alguns individus d’aquests pobles supeditats. La pregunta no és excepcional, ni és gratuïta; la pregunta pot néixer dels inconvenients causats, o que es perceben que causa, la dependència. Per què la dependència? és lògic preguntar-se, quan un experimenta que aquesta causa inconvenients. Si alguna ànima pusil·lànime creu que la formulació pertinent fóra «per què la unitat, o la unió?» Responc que, quan la suposada unió o unitat pot causar inconvenients, és pertinent interrogar-se sobre el perquè d’aquesta unió o unitat. I si es vol introduir l’assumpte de la solidaritat, un pot respondre que la solidaritat pot exercir-se des de dins, o bé des de fora estant. La solidaritat no implica la unió universal, precisament perquè sobre l’altar de la crida a la unió universal, i potser ara en el de la mundialització, també s’han sacrificat gran quantitat de llibertats i vides humanes.

És cert que la qüestió de l’interrogant del «per què no la independència?» s’espesseix quan a aquella primera consideració l’individu hi afegeix historicismes, sentimentals, romàntics, retòrics… tan sentimentals, romàntics, retòrics com ho seran els de l’entitat «opressora». Però la voluntat real pren volada i es transforma en proposta seriosa, quan el motiu principal el fonamenten les reivindicacions d’ordre social i, sovint, econòmic: motius causats o atribuïts als inconvenients de la dependència. I com que aquesta reflexió es fa sobre la base de la Catalunya actual, diré que són precisament els sectors immigrants, els integrats fa poc al poble català, els més susceptibles de percebre aquests motius de greuge. Per diverses raons: la primera potser fóra perquè aquests sectors immigrants solen procedir de territoris on històricament se’ls va negar una ciutadania civil digna (a aquells andalusos, extremenys, murcians, etc. sense recursos ningú els negava que fossin andalusos, extremenys, murcians… però sí que poguessin ser-ho amb les mateixes condicions de les classes acomodades; com en l’actualitat no se’ls nega als marroquins, romanesos, o equatorians, etc., la seva nacionalitat, però si se’ls nega una vida digna al territori on han nascut). En canvi al nou destí, sense que ningú els regalés res, que quedi clar!, gairebé tots ells van millorar socialment, van poder utilitzar l’ascensor social, cosa que ha significat l’assumpció d’una ciutadania civil amb dignitat de la qual no gaudien al territori que els veié nàixer.

Per tant no ens ha d’estranyar –com sí que se n’estranyen certes elits catalanes– trobar contingents eximmigrats, de primera i segona generació, defensant allò que perceben com un millorament del seu estatus, sobretot quan s’adonen que el lloc on ara viuen, i on han adquirit un rang més alt de ciutadania del que disposaven al seu territori d’origen, viu sota la inconveniència d’estar supeditat a una altra entitat (l’Estat espanyol, en aquest cas) que entorpeix la seva capacitat de continuar millorant.

Aquesta situació, descrita aquí amb senzillesa, no ens hauria de sorprendre, no és pas inèdita, és un cas paral·lel al d’Estats Units de principis del XX, on els immigrants europeus perseguien l’adquisició d’un estatus social que la ideologia dels self-made man els prometia. Precisament va ser una mena de doctrina dels self-made man la que també va actuar per als immigrants espanyols del segle XX a Catalunya, i seria bo que l’experiència d’aquells anys sabés aprofitar-se per tractar amb els nous corrents immigratoris.

Aquest és el cas actual de molts ciutadans catalans originaris d’Espanya i arribats entre els anys vint i setanta del segle passat. Ara hauríem d’interrogar-nos si en l’actualitat la situació social i econòmica de Catalunya permetrà als nouvinguts actuals seguir el mateix procés; perquè, encara que hagi de semblar contradictori, hem de preguntar-nos: està Catalunya, avui, en condicions de poder oferir als futurs ciutadans catalans allò que va poder oferir el segle passat? Disposa avui Catalunya i la seva classe dirigent de les millors condicions per oferir allò que els polítics, agitadors culturals i empresaris del segle passat pogueren i saberen oferir als que van venir a viure i treballar a Catalunya?

La resposta sembla òbvia: avui Catalunya disposa d’una autonomia política de la qual no havia disposat al llarg del segle XX sinó durant petits lapsus de temps, havent de patir la major part del segle l’opressió de dictadures enemigues del poble i de la cultura. Però –i malgrat tot–, crec que hi ha motius per fer-se la contradictòria pregunta, i encara que pugui semblar pura retòrica; i la raó la podrem trobar al carrer, entre els ciutadans: l’optimisme pel futur no sembla que sigui el valor majoritari entre la població.

Pot semblar, doncs, que, malgrat tot el que hem aconseguit, l’actual dependència, ara potser més que abans, quan comencem a percebre les possibilitats d’actuar sense dependències inoportunes, continua fent-nos més nosa que servei. Si més no, així ho podrien arribar a percebre àmplies capes de la població actual de Catalunya, els ja assentats i els que reclamen l’assentament amb el bon argument de la seva contribució a la prosperitat del país. Després que ningú se n’estranyi.

Los socialistas catalanes están empeñados en introducirse entre los diferentes colectivos de inmigrantes. Josep Maria Sala se encargó de crear la red latina, dedicada básicamente a los sudamericanos. Después llegó la árabe y luego la asiática, compuesta sobre todo por pakistaníes. Estos días está en marcha la creación de la red africana. Aunque los inmigrantes aún no han logrado el pleno derecho a voto - salvo los comunitarios en las municipales-, es algo a lo que se llegará en algún momento aunque sea con limitaciones de un mínimo de tiempo de estancia en el país.

M. Dolores García

13/11/2007 - La Vanguardia