Paco Candel, amb el seu llibre Els altres catalans, obrí la veda sobre la qüestió: la problemàtica d’aquells homes i dones que en cerca d’una vida millor arribaren amb els seus fatos a les estacions de les ciutats catalanes. A ell, doncs, devem, en gran manera, l’inici del debat sobre els valors de la immigració a Catalunya, un debat que amb els anys ha fructificat en l’ingent material de què es disposa avui, un debat que s’ha estès per tots els camps possibles, des de la sociologia a la política, des de la innocent –o malintencionada– tertúlia de cafè a la controvèrsia nacionalista. Catalunya i la seva gent, el país al qual va servir Paco Candel amb les opinions i un treball infatigable –també el literari–, deuen a aquest valencià del Racó d’Ademús, un home que presumia dels seus orígens, geogràfics i de classe, pels quals va portar una bandera sota la qual volia acollir els sectors més desfavorits de la societat, els emigrants, els d’ahir i els d’avui, els de sempre… Catalunya i la seva societat, dèiem, deuen a Candel un sentit reconeixement públic que s’hauria de plasmar, entre altres coses, en la reedició i divulgació dels seus treballs, de les seves reflexions, les quals han guiat, en alguns moments, l’esdevenir social i polític del país.

Nosaltres, homes i dones que com ell participem dels mateixos signes: antics emigrants o fills d’immigrants, però amb voluntat d’esdevenir solidaris amb la societat actual en què ens desenvolupem com a individus, la catalana, vam trobar en el títol del seu llibre més conegut, Els altres catalans, la inspiració per donar-nos un nom genèric, un nom que volia complementar, passats els anys, el seu primer treball, i més que «altres andalusos» caldria llegir «altres immigrats».

Catalunya està avui en condicions de poder oferir als futurs ciutadans catalans allò que va poder oferir el segle passat? Permetrà als nous arribats actuals seguir el mateix procés?

Per damunt, i potser malgrat, totes les teoritzacions sobre el dret a la independència dels pobles suposadament supeditats a un altre poble, o a un estat, la consideració sobre la necessitat d’independència d’aquests neix del qüestionament de la dependència en què es troben, o si més no, en què perceben que es troben. Per què la dependència?, es poden preguntar alguns individus d’aquests pobles supeditats. La pregunta no és excepcional, ni és gratuïta; la pregunta pot néixer dels inconvenients causats, o que es perceben que causa, la dependència. Per què la dependència? és lògic preguntar-se, quan un experimenta que aquesta causa inconvenients. Si alguna ànima pusil·lànime creu que la formulació pertinent fóra «per què la unitat, o la unió?» Responc que, quan la suposada unió o unitat pot causar inconvenients, és pertinent interrogar-se sobre el perquè d’aquesta unió o unitat. I si es vol introduir l’assumpte de la solidaritat, un pot respondre que la solidaritat pot exercir-se des de dins, o bé des de fora estant. La solidaritat no implica la unió universal, precisament perquè sobre l’altar de la crida a la unió universal, i potser ara en el de la mundialització, també s’han sacrificat gran quantitat de llibertats i vides humanes…

Los socialistas catalanes están empeñados en introducirse entre los diferentes colectivos de inmigrantes. Josep Maria Sala se encargó de crear la red latina, dedicada básicamente a los sudamericanos. Después llegó la árabe y luego la asiática, compuesta sobre todo por pakistaníes. Estos días está en marcha la creación de la red africana. Aunque los inmigrantes aún no han logrado el pleno derecho a voto – salvo los comunitarios en las municipales-, es algo a lo que se llegará en algún momento aunque sea con limitaciones de un mínimo de tiempo de estancia en el país.

M. Dolores García

13/11/2007 – La Vanguardia

Des de l’any 2003 la comarca del Baix Llobregat ha saltat a la palestra informativa per múltiples motius. Un dens territori català pròxim als 700.000 habitants, que anteriorment passava gairebé desapercebut, ara és portada de diaris. Ciutats com Cornellà o Sant Boi han entrat per la porta gran de l’imaginari col·lectiu espanyol per motius molt variats (Pau Gasol, José Montilla, aeroport del Prat, atacs racistes, etcètera) i últimament per haver-se col·lapsat a conseqüència de les obres faraòniques que l’Estat està portant a terme. Primer amb el llarguíssim i somnolent pla del delta, després amb la malaguanyada construcció de l’AVE. Amb anterioritat, la construcció de vies, artèries i cinturons (ronda del Litoral, variants de l’autovia, adequacions de carreteres comarcals…) que l’únic que han aconseguit és una circulació més lenta amb embussos d’hores en els moments més necessaris per als ciutadans.

Veure la resta del article “El Baix Llobregat, de moda” publicat al diari AVUI+ en l’apartat Diàleg, 06/11/2007

La Junta Islámica abre un debate sobre la identidad catalana de los inmigrantes La presencia en Catalunya de más de 200.000 inmigrantes de origen musulmán, la mayoría de los cuales ha llegado en los últimos diez años, plantea no sólo una serie de interrogantes sobre su integración sino también dudas sobre sus efectos en la [...]