Fóra bo, després de llegir l’obra de Cabrera, donar una ullada a la de Mira, no perquè una sigui deutora de l’altra, però sí perquè, des d’intencions diferents, per un lector interessat, l’una i l’altra mantenen espais de complementarietat. Allí on Mira reflexiona sobre l’existència de la nació pura (sobre la nació dels valencians), Cabrera exposa una proposta per a la construcció d’una nació catalana. Però aquesta proposta, diu ell, només es plasmarà a través d’uns elements actuals, nous; i, com tota novetat, impura: configurada amb elements preexistents i amb altres de nova formació. Diu Mira, en la seva obra: «Per començar, la posició de l’individu com a tal individu es fa ja en termes de grup. La idea del jo és atributiva, i l’única manera de dir “jo sóc” és dir “jo sóc alguna cosa”. Allò d’afirmar “jo sóc el que sóc” només ho podia fer Jahvè tronant al Sinaí, i no sembla fàcil de generalitzar. La resta del personal ha de dir “jo sóc x” o “un x”: sóc japonès, musulmà, sioux, militar, tortosí. És a dir, tinc algunes característiques que els altres no tenen».

Cabrera, en el llibre, ens adverteix que alguns, a Catalunya, tenen la temptació d’actuar com Jahvè, i donen per fet que, com el «jo sóc el que sóc», el «jo català» també es definiria per si sol: és català qui parla en català i vota partits catalans. Doncs una part de la suspecta afirmació que hi hagi partits que per definició serien catalans i altres no ho serien, encara que els últims els votessin ciutadans catalans, ser membre partícip de la nació catalana actual, segons la proposta de Cabrera, no fóra tan concloent, ni de bon tros; i d’aquí sorgiria la interjecció «Catalunya serà impura o no serà».

I per què Cabrera ens proposa la «nació impura»? Doncs els plantejaments de Cabrera ens recorden que, per exemple, les elits econòmiques catalanes (això que alguns anacrònicament encara anomenen burgesia) fa dècades que han desertat d’una possible nació catalana i han adoptat la nació espanyola. Que certes elits intel·lectuals i polítiques, a remolc de les classes benestants, desertaren de la nació catalana rere el franquisme triomfant, i pocs han tornat a replantejar-s’ho. Que alguns sectors de les classes populars de rel catalana (treballadors i classe mitjana), sobre aquesta qüestió, no tenen una visió prou política que vagi més enllà d’uns plantejaments més aviat romàntics o culturalistes. Que també una gran part de la immigració dels anys seixanta en endavant, per raons òbvies d’aquelles dècades de franquisme rampant, quina noció poden tenir-ne, sinó la d’un regionalisme folklorista, o descentralització de l’Estat, que just arriba a qüestions administratives i funcionals? Es tracta d’una visió que fins avui els ha estat donada per la majoria de mitjans, incloent-hi els públics.

Doncs què tenim per construir aquesta nació que volem i necessitem? Tenim, no cal dir-ho, la impuresa, el pòsit, el solatge que indefugiblement sempre diposita tota mena de matèria. Ens queda, també, i n’ha estat una gran sort, la perseverança i la fidelitat a la nació de sectors intel·lectuals (literats i científics) que no s’han deixat seduir per cants de sirena de vencedors prepotents. Avui la base de la nació catalana la configura un material d’al·luvió, un material impur que necessita reformular-se per donar raó al seu «jo sóc x» propi. I per a aquesta reformulació existeixen les bases socials, ambientals i racionals suficients perquè pugui fer-se realitat en un decidit i a l’hora senzill «jo soc català». Ara bé, com diu Cabrera –i pensem uns quants com ell–, cal no destorbar aquesta assumpció del jo amb problemàtiques de puresa, autoctonia, historicismes, etc.

Perquè una nació només pot ser allò que els seus nacionals vulguin ser, en cada època i cas. Si els catalans actuals volen i pretenen ser una nació, qui és dipositari, des de la instància jurídica, política o ètica que sigui, de l’autoritat moral per oposar-s’hi? Aquesta realització de la nació sobirana és un camí difícil, llarg, ple de debats, de pactes, de concessions. etc. Ben cert, però una primera passa per fer el camí és procurar-nos aquesta base social, la nació real, pura o impura. La nació impura, la nació d’al·luvió, ha de saber de segur que es compta amb ella a l’hora de respondre la pregunta, el «sí» o el «no». Posar-nos pedres i dificultats nosaltres mateixos per recórrer camí, exigir a la nostra societat proves de puresa i fidelitat incondicional, fóra suïcida. Quan algú qüestiona la condició de catalans als seus adversaris polítics, es converteix en un suïcidador de la futura independència de Catalunya.

Entrevista Lluís Cabrera, Diari Sabadell 28/05/2010

Entrevista Lluís Cabrera, Diari Sabadell 28/05/2010

…El president de l’entitat Altres Andalusos i de la Fundació Taller de Músics, Lluís Cabrera Sánchez, 55, nascut a Arbuniel (Jaén), creu que la independència de Catalunya afavoriria a tots els catalans inclosos els d’origen andalús. Admirava l’alcalde Farrés, organitzava les 6 Hores de Jazz a la Bassa, col·labora amb els flamencs Duquende i Blas Córdoba i amb la programació de flamenc del 30 Nits.

Jo no els demano que votin SÍ, però sí que els demano que participin i votin el que vulguin.

Això val per altres emigrants?

Per tots els catalans nascuts a qualsevol lloc del món. Tots han de mostrar el seu carinyo a Catalunya participant en les consultes.

Vostè votaria SÍ?

Sí.

Per què?

Es com quan tens una parella i la relació ja no funciona. Si tos dos sous civilitzats arribeu a un acord de separació i després quan t’abraces, l’abraçada és més fraternal.

Vol dir que es separaria d’Espanya perquè estima Espanya?

Jo ho veig més des del punt de vista d’Andalusia. A la gran onada migratòria dels anys 60 ens donen la culpa de que no s’integrin, de que no es parli l’idioma… no podem ser culpables de tot!

Com es beneficiaria vostè d’una Catalunya independent?

Econòmicament tot Catalunya se’n beneficiaria. Ara donem el 19% del nostre PIB i no ens tornen ni la meitat. Algú s’està quedant diners pel camí.

Quina Catalunya li agradaria?

Una que posés a Carmen Amaya a la mateixa alçada que Gaudí o Pau Casals i que no recrimini res a Estopa. Un país on tothom es pugui identificar amb determinats valors.

Per exemple?

Els castellers. Els castellers són un exemple de l’ascensor social que és Catalunya. Tothom que ve de fora pot integrar-se en els castellers, fent pinya des de la base i pujar fins al lloc de l’anxaneta.

Ascensor social com el del cordovès d’Iznajar, José Montilla. Acceptaria Andalusia un president català?

Ja ho vam veure amb el Partido Reformista de Miquel Roca. Va ser un fracàs.

Què li faria especial gràcia en una Catalunya independent?

Em faria molta gràcia, he-he, que els alts funcionaris de l’Estat, com Aena o l’Exèrcit, haguessin d’acceptar el nou estat emparat per la Unió Europea. Ho vaig passar molt malament a la mili.

Per què Justo Molinero serà demà (avui) a l’acte final del 30M, però no vol fer declaracions?

Està en el seu dret. Dona el seu suport a les consultes, però practica el silenci, que és una part molt important de la música.

Vostè se sent català o andalús?

Sóc «andalunyo». A mi als 9 anys, em van fer un transplantament, d’Arbuniel a Noubarris, i per ara no l’he rebutjat.

És a dir que…?

Sóc català per elecció, no per imposició, perquè a Catalunya em sento profundament andalús.

No el segueixo.

Jo sento un profund agraïment per Catalunya perquè és aquí on he descobert i admirat la música, la poesia, la literatura i la gastronomia andaluses.

Als 16 anys ja fundava la Peña Flamenca Enrique Morente

I ja fèiem classes de català. Però la vam tancar 20 anys després, quan el Partido Socialista de Andalucía, PSA, va començar a anar a les penyes per fer política.

Qué és Els altres andalusos?

Un llibre i una entitat. Denunciem el xantatge que fa la FECAC, l’entitat que organitza la Feria de Abril, a la societat catalana.

M’ho explica millor?

La Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Catalunya, FECAC, s’autoproclama representant de 800.000 persones que vam arribar a Catalunya de 1950 a 1970 i els seus descendents. Però no ha passat per les urnes.

Què us diferència?

Nosaltres ens sentim representats per les sis forces polítiques que hi ha al Parlament de Catalunya. Si la FECAC vol representar a algú que es converteixi en partit polític i ja veurem quants la voten.

No ho veurem

TALLER DE MUSICS

L’any 1979, en plena ebullició democràtica postfranquista i en aquella Catalunya entusiasmada i engrescadora, músics de diversos països del món i també catalans, units en diverses causes polítiques, van fundar el Taller de Músics de Barcelona com alternativa a l’ensenyament dels conservatoris amb especial atenció al jazz i al flamenc.

Lluís Cabrera, sense ser músic, ja estava en la moguda.

http://cac.drac.com/201005/20100528.html

il·lustració - Javier Jaén

La falta de públic prova la pèrdua de credibilitat de l’entitat organitzadora

De les 150 entitats amb sabor andalús a Catalunya, només 25 tenen caseta al Fòrum

Els polítics catalans encara creuen que el col·lectiu andalús està congelat en el temps

Ha de quedar clar que qui firma i l’associació que presideix, Altres Andalusos, no estem en contra de la celebració de la Feria de Abril de Catalunya. La legitimitat que té aquesta festa és la mateixa que d’altres de caràcter tradicional i popular que es duen a terme en moltes poblacions catalanes. Mai no hem fomentat ni fomentarem conflictes entre persones per la seva cultura o lloc de naixement.

El que passa és que darrere del que apareix com una fira d’oci, entreteniment i un cert maquillatge cultural, s’hi amaga el pols que el president de la FECAC (Federació d’Entitats Culturals Andaluses a Catalunya) ha mantingut des de fa més de trenta anys amb les cúpules polítiques de les dues formacions hegemòniques catalanes, CiU i PSC. Història: 1980, eleccions al Parlament. El Partit Socialista Andalús es presenta amb la divisa que “els andalusos de Catalunya” han de votar els seus i mai un partit català. El PSA fracassa i només obté dos diputats. Entre el 1980 i el 1984 el PSA desapareix, però el 1982 es constitueix la FECAC, una federació que en recull les cendres amb l’avantatge de no passar per les urnes. El poder de la FECAC s’acabarà convertint en xantatge.

Uns quants exemples. 1998. El Parlament de Catalunya aprova per majoria absoluta la nova Llei de Normalització Lingüística i el president de la FECAC amenaça de recollir un milió de signatures en contra aprofitant els dies que se celebrava la Feria de Abril a Can Zam. El pols va servir per posar la por al cos als dirigents polítics, que van acceptar un augment de la subvenció que la Generalitat atorgava a la FECAC.

2003. CiU engega una exposició itinerant per Espanya per demostrar que a Catalunya vivim com bons germans. El dia de la inauguració a Sevilla, el president de la Junta, Manuel Chaves, acompanya Pujol però també ho fan, sense cap sentit, els presidents de la FECAC i de la FAC (Federació Andalusa de Comunitats), aquesta última una agrupació minoritària a Catalunya. Un greu error, ja que oferia, davant de Chaves, un repartiment a terços del poder polític a Catalunya.

2004. Quan el president Maragall insta a la reforma de l’Estatut, la FECAC reclama el dret de les entitats regionals dels no catalans a ser consultats en igualtat de condicions que els partits polítics parlamentaris. Un altre intent d’ingerència. La idea d’un país, un sol poble als polítics catalans de pes no els ha interessat portar-la a la pràctica. Continuen pensant que els desplaçats d’Andalusia a Catalunya estan congelats en el temps i tenen expressions culturals uniformes. Per això animen la Feria de Abril de Catalunya i es passegen pel recinte. En el fons continuen en l’etern dilema: ells i nosaltres. Aquest any la punxada de públic ha sigut evident però no només se’n pot culpar la crisi. La FECAC viu una greu crisi de credibilitat, com la festa que organitza, que té com a escenari el Fòrum. Fixin-se en un detall que no és intranscendent: de les cent cinquanta entitats de sabor andalús censades al registre d’associacions, només vint-i-cinc participen amb caseta a la Feria. Això ha sigut sempre així, la gran majoria d’agrupacions andaluses no fan el pas de pagar a la FECAC el lloguer d’una caseta i després veure’s obligades a comprar el menjar i les begudes en un supermercat que s’anuncia com el magatzem regulador o d’abastament. Monopoli, exclusives i pressions es troben uns deu dies a la nostra estimada Barcelona, al costat del mar Mediterrani, el que banya sense complexos Andalusia, Catalunya i un munt de països. Si ens miréssim més al mirall d’aquestes aigües ens adonaríem que tenim bastants elements amb arrels comunes. Els catalans hem de deixar de construir barreres en funció dels orígens. És probable que el passat ens condicioni, segons la meva opinió molt menys del que alguns es pensen, però tenim un present compartit i sobretot un futur que hem de forjar entre tots. A Catalunya no necessitem redemptors de col·lectius concrets i hem de desautoritzar públicament els que es presenten sota cuirasses que amaguen interessos, clienteles i poder i que a més amaguen rèdits econòmics que van de bracet del verí populista.

Lluís Cabrera – www.publico.es/catalunya – 05-05-2010

Hemos dado miles de euros públicos para montar un negocio privado controlado por unos cuantos

Un año más, el ritual se ha cumplido con precisión. Y no me refiero al ritual de la propaganda, con la delirante hipérbole de un éxito de millones de personas. ¿De verdad se creen que vamos a tragarnos el bulo de cada año? Dicen que han visitado la Feria de Abril dos millones de personas, así, a bulto, a 200.000 por día, lo cual es especialmente estridente en un año de sonora sequía de público, pero igualmente impensable en cualquier circunstancia. Imagínense el caos viario que significaría el movimiento añadido de 200.000 personas moviéndose por las rondas… Nada menos que un cuarto de Catalunya paseándose durante diez días por la feria, lo cual es alucinante que se afirme, pero es más alucinante que se crea. Sin embargo, resulta aún más notable la repetición de un ritual bastante más falaz, basado en la utilización desacomplejada de una identidad colectiva, para hacer un negocio privado. Hablemos en plata, o sobre la plata, que viene a cuento en este caso. ¿Qué es esta Feria de Abril que, año tras año, monta la Fecac, bajo la tutela de Francisco García Prieto? “Un chantaje”, asegura Lluís Cabrera, impulsor de la peña Enrique Morente, experto en música popular y fundador de Altres Andalusos. Y añade, en La Contra de La Vanguardia de hace unos días: “Reduce lo andaluz al topicazo – lucecitas, sevillanas, faralaes…-¡igual que Franco! Repudio ese reduccionismo ¡y me indigna que las élites políticas catalanas jueguen a fomentarlo!”. Pero la definición crítica podría ir más allá del uso político de miles de ciudadanos con personalidad propia, reducidos al tópico más sudado. Porque, además, ese uso ha significado un suculento negocio privado, abusivamente regado con dinero público. Todo legal, por supuesto, pero ¿todo lícito? Este año la feria ha recibido 800.000 euros de subvención, más la cesión gratis del Fòrum por parte del Ayuntamiento. ¿Para qué? ¿Para ayudar a nuevos cantantes? ¿Para becar escuelas de baile? ¿Para consolidar la mezcla de identidades? No. Como cada año, hemos dado miles de euros públicos para montar un negocio privado, controlado por unos cuantos, que deciden quién entra, qué marcas se venden y cuánto vale todo. Sobra decir que tantos años de montaje habrán dado sus frutos. No sólo es una burla a los centenares de entidades culturales que sobreviven como pueden en este país, sino un despilfarro incomprensible que redunda en la simplificación de las culturas, y que sólo sirve para beneficio de unos pocos. Y los políticos se apuntan corriendo, uno detrás de otro, todos haciendo el paripé en la feria, no vaya a ser que parecieran poco sensibles a lo andaluz. Es una gran broma, un kitsch descomunal, una caricatura que sale muy rentable a unos y muy cara a todos. Negocio privado, dinero público. Y, en medio, los políticos haciéndose las fotos en sevillanas. Si no fuera escandaloso, sería ridículo.

El Llibre de Lluís Cabrera

La passió pel diàleg i l’intercanvi cultural allunyen Lluís Cabrera de qualsevol concepció uniformadora d’Espanya o de Catalunya, i de qualsevol gueto purista. És per això que presentem aquest llibre estrafent la sentència del bisbe Torras i Bages segons la qual “Catalunya serà cristiana o no serà”. Nascut a Jaén, Lluís Cabrera es revolta contra l’epítet que el defineix, encara avui, com un “andalús a Catalunya” i es lamenta amargament de l’apropiació que el franquisme va fer d’un cert folklore andalús per imposar-lo sobre la pluralitat cultural. Molts anys després, la democràcia no ha aclarit encara les coses ni ha curat les ferides. Al contrari, continuem atrapats en els mateixos tòpics. Les forces polítiques hegemòniques a Catalunya hi tenen part de responsabilitat, perquè han seguit aquest joc pervers subvencionant farses com la Feria d’Abril a Catalunya, amb un càlcul tàctic, poruc i estret de mires.